35 anys de ‘Born in the U.S.A.’

Aquest 4 de juny de 2019 farà 35 anys que Bruce Frederick Joseph Springsteen va publicar el seu setè àlbum ‘Born in the USA‘. Va ser dos anys després de publicar un L.P. (abans en dèiem Long Plays) una mica trist: ‘Nebraska‘. Es tractava d’un canvi radical en què el Boss passava a fer un seguit de cançons amb molt ritme en què destacava la bateria, els riffs de guitarra i lletres cantades gairebé a crits.

BruceBorn1984

Per a molts crítics musicals aquest àlbum era una traïció a l’Springsteen més autèntic ja que consideraven que s’havia sotmès a la composició més comercial. I potser és cert que la sensació és que les lletres estan plenes de tornades enganxoses. Però, alhora, també és un disc que el propi autor considera que és dels més incompresos. Sobretot la cançó que dona títol al llarga durada. Però no ens enganyem, moltes de les cançons de “Born in the U.S.A.” ja estaven fetes abans de “Nebraska” i, de fet, reconeix que en realitat el que buscava era fer un disc continació a “Nebraska” però més elèctric.

bruce

El mateix Springsteen diu al llibre Born to Run que “és una de les peces més grans i mal enteses de tota la meva música. La combinació dels seus versos “tristos” amb la seva assertiva i enèrgica tornada, la seva exigència pel dret a una veu patriòtica “crítica”, juntament amb l’orgull de naixença, semblava massa antagònica (o tot just feia nosa) per a alguns dels seus oients menys atents”.

Però, possiblement pel mateix motiu que se’l critica es pot dir que aquest disc el va convertir definitivament en una estrella del Rock global. O potser hauríem de dir del Pop, ja que això és el que va acabar sent, una estrella del Pop. En el llibre autobiogràfic reconeix que buscava aquest èxit, però sent conscient del perill que suposava: “¿l’esforç de buscar aquella audiència, pagava la pena pel que feia a l’exposició, a la incomoditat de ser el centre d’atenció i a la pèrdua de la vida pròpia? ¿Quin era el perill que el teu missatge essencial, la teva causa es deixatessin, que les teves millors intencions es veiessin reduïdes a un simbolisme vacu o a alguna cosa pitjor?”. Sí, però alhora reconeix que “una audiència d’aquesta mena et pot fer saber que n’és de duradora i potent la teva música, i quin el seu el seu impacte potencial en les vides dels teus fans i dins una dimensió cultural més àmplia”.

biusa

I aquí és quan comença la història del disc més exitós del Boss. Per mi, és el disc que, efectivament, em va fer descobrir-lo. Sí, d’acord, està ple de hits. Però quins hits, hòstia! És potser l’únic disc que té que m’agraden totes les cançons, totes. I les canto i les ballo totes, totes. I quan sonen als concerts no puc evitar saltar de la cadira i posar-me a ballar i cridar com un boig. Precisament en el seu últim concert a Barcelona, el 14 de maig del 2016, de la gira de commemoració de “The River” va cantar 7 cançons de “Born in the U.S.A.”, el segon disc amb més cançons després de les 12 de “The River”. Si li hagués de fer un retret, però, només seria que hi falta un parell de balades.

A continuació us deixo algunes versions dels 12 temes d’aquest disc que, tot i que per molts no és el millor de la seva carrera per mi possiblement sí que ho sigui perquè és, sense cap mena de dubte, el que més vegades he escoltat.

BORN IN THE U.S.A.

Aquí teniu la cançó que dona nom al disc i que esclata amb una força que és impossible que la primera vegada que l’escoltes no t’impacti com si haguessis rebut una descàrrega elèctrica. Una cançó que moltes vegades s’ha fet servir com a himne patriòtic però que, alhora, té una lletra que critica les mateixes actituds que fan servir els que la usen com a eina de propaganda.

Per començar, us poso el vídeo oficial perquè en ell mateix hi ha l’essència del disc.

 

COVER ME i I’M ON FIRE

Possiblement la cançó que menys m’enganxa del disc és “Cover me“. És la que més em va costar en el seu moment. Tot i així, com el bon vi, és d’aquelles que guanya amb el temps. En aquesta versió en concert el Boss la va interpretar seguida de la que podríem considerar la balada del disc, “I’m on fire” juntament amb l’última “My Hometown”. És curiós que precisament la cançó més incendiària sigui, alhora, la més tranquil·la d’un disc tan marxós. Aquí teniu, doncs, les dues versions en un dels concerts de la MTV.

 

DARLINGTON COUNTY

Sovint a Bruce Springsteen li agrada interpretar en directe versions canviades de les seves cançons per donar-li un caire diferent. Ho fa, moltes vegades, per donar-li més pes a la lletra. Precisament les cançons “No Surrender” o la mateixa “Born in the U.S.A.” les interpreta més lentes. Aquí tenim una de les més marxoses del disc amb una versió acústica espectacular. Per cert, una versió de les primeres gires del disc i precedida d’un dels seus clàssics monòlegs.

 

WORKING ON THE HIGHWAY

Una altra versió diferent. En aquest cas el Boss li dona un to encara més country en un dels seus molts concerts benèfics, en aquest cas a favor d’Amnistia Internacional.

 

DOWNBOUND TRAIN

Aquí teniu una altra interpretació en l’època que va sortir el disc. Aquí la versió és un pèl més lenta que l’original. I és que aquesta cançó és d’aquelles que la podríem entendre com una mitja balada, tot i que el ritme de la bateria d’en Max la traeix. Per cert, la vestimenta del quefe és ben bé la mateixa que la portada del disc: texans i samarreta sense mànigues.

 

NO SURRENDER

Un himne. Sense cap mena de dubte, d’aquelles cançons que et pots posar quan estàs un pèl decaigut i vols revifar. Com us deia abans, aquesta és una de les peces que al boss li agrada tocar com a balada i que contrasta moltíssim amb la versió original. La veritat és que totes les versions que pugui fer són especials. No puc evitar passar-vos aquí aquestes tres molt diferents:

1) Versió original (amb Matthew Aucoin)

2) Versió acústica

3) Versió acústica balada

 

BOBBY JEAN

Va, sí, una mica de canya! Tornem als orígens. En aquest cas, però, a la gira del següent disc, el “Tunnel of Love” del 1988. Aquesta podria ser l’altra cançó que té certs tocs de balada, però que moltes vegades interpreta al final dels concerts per acabar de rematar amb ritme una nit intensa.

 

I’M GOING DOWN

Una altra peça que podríem considerar contradictòria. La lletra més aviat és trista, el mateix títol ens ho expressa. Algú que se’n va avall després que la xicota li digui que millor que ho deixin estar. Aquí també us passo dues versions perquè aquesta s’ha convertit en una de les meves cançons preferides, especialment després de sentir una i altra vegada com la va interpretar a Barcelona el 2016. Per això primer podreu veure aquesta gravació feta des del públic. Impressionant! Per cert, curiosament aquesta va ser una de les cançons que li va demanar el públic, exactament el mateix que va fer en un altre dels concerts de la capital de Catalunya uns anys enrere.

I la segona versió no és sencera, només un fragment del documental “Springsteen & I“. Un dels moments més emotius quan el Boss fa pujar a l’escenari a un noi que la seva xicota l’acaba de deixar, just el dia abans que havien d’anar junts al concert. El fa pujar a l’escenari i li ve a dir que ella s’ho perd i que lluny estan ara les nois que el van deixar a ell.

 

GLORY DAYS

Per a molts és l’altra gran hit del disc. Una cançó que també reuneix l’essència d’aquest patriotisme que vol transmetre el Boss i que l’ha convertit en un himne més. El videoclip oficial està ple de referents dels EUA més patriòtics, sobrteot amb la vinculació amb un dels esports rei: el beisbol. No podria faltar aquest altre videoclip oficial.

I de regal una altra directe del 1985, en aquest cas a París. Una versió que dura 9 minuts i que desprèn molt bon rotllo amb un Bruce fent el pallasso al costat del Big Man.

 

DANCING IN THE DARK

Per a Bruce Springsteen aquesta és una de les seves millors cançons del disc. Així ho explica ell mateix: “una de les meves peces pop més sentides i ben treballades”. També narra com la va crear: “rau en una visita que em va fer en Jon Landau al meu hotel de Nova York. Em va dir que que havia escoltat l’àlbum i que sentia que no hi havia cap single, cap cançó d’aquelles que acabés de calar foc a tot plegat. Allò volia dir més feina per a mi, i, per una vegada, si res no volia era més feina; vam discutir, cordialment, i vaig suggerir que si li semblava que ens calia alguna cosa més, que l’escrivís ell. Aquella nit vaig escriure “Dancing in the Dark”, una cançño sobre la meva pròpia alienació, el meu cansament i el desig de sortir de l’estudi, de la meva habitació, el del disc, del meu cap… i viure”.

És la cançó que totes les noies de les primeres files esperen amb impaciència amb la il·lusió i esperança que el boss les pugi a l’escenari a ballar. Amb el meu millor amic, en Miquel, ho vam viure per primer cop el 1988 en el concert de Barcelona al Camp Nou. Aquí tenim una de les seves interpretacions més celebrades a la capital de Catalunya i que ell mateix va convertir en un DVD en concert al Palau Sant Jordi:

Ara, si voleu una versió amb ball final, aquí teniu aquesta també del 1988.

Ara, potser una de les interpretacions més tendres és quan la noia que puja a l’escenari a ballar és la seva mare.

 

MY HOMETOWN

I per acabar, tenim una de les peces més sentides del disc. Sí, podríem dir que aquesta també té tocs de balada, però com la resta segueix tenint força ritme. Una altra cançó política i que desmenteix que aquest sigui un disc superficial ja que reflecteix “la tensió racial d’un poble de Nova Jersey a finals dels seixanta i la desindustrialització de la dècada següent”.

 

Bé, això és tot, amics. Espero que aquest repàs a un dels discs més hit de la història del Pop-Rock us hagi agradat. Però com passa amb els concerts dels Boss, acabaré amb dos bisos. Amb dues versions de la cançó que dona nom al disc ja que no n’hem vist cap en directe, a part del videoclip oficial.

La primera és una versió acústica:

I la segona acabem de nou a Barcelona amb molta canya!

P.D. Curiosament, l’endemà de publicar aquesta entrada he descobert que The Guardian ha publicat un rànquing de tots els disc d’en Bruce. Jo em pensava que “Born in the U.S.A.” el posarien en més mala posició. Veig que no anava tan mal encaminat.

El posen en tercera posició, només darrere de “Darknes on the Edge of Town” i “Tunnel of Love“. I de “Botn in the U.S.A. diuen: “Misunderstood, yes, but Springsteen has to shoulder some of the blame: make an album that sounds like a state fairground on 4 July and plenty of people are going to think you are celebrating America. It’s possibly the place where Springsteenisms calcify into cliche – Darlington County, Working on the Highway, No Surrender – but it’s played with such fire, such total commitment, that it brooks no doubt.

Aquest és el resultat, de pitjor a millor:

18. High Hopes (2014)
17. Lucky Town (1992)
16. Human Touch (1992)
15. Working on a Dream (2009)
14. Wrecking Ball (2012)
13. The Ghost of Tom Joad (1995)
12. We Shall Overcome: The Seeger Sessions (2006)
11. Magic (2007)
10. The Rising (2002)
9. Devils and Dust (2005)
8. Greetings From Asbury Park, NJ (1973)
7. The Wild, The Innocent and the E Street Shuffle (1973)
6. The River (1980)
5. Nebraska (1982)
4. Born to Run (1975)
3. Born in the USA (1984)
2. Tunnel of Love (1987)
1. Darkness on the Edge of Town (1978)

155 raons per votar sobirania

  1. Jordi Cuixart
  2. Jordi Sànchez
  3. Dolors Bassa
  4. Meritxell Borràs
  5. Raül Romeva
  6. Jordi Turull
  7. Joaquim Forn
  8. Carles Mundó
  9. Josep Rull
  10. Oriol Junqueras
  11. Meritxell Serret
  12. Clara Ponsatí
  13. Lluís Puig
  14. Toni Comín
  15. Carles Puigdemont
  16. Anna Simó
  17. Lluís Corominas
  18. Ramona Barrufet
  19. Lluís Guinó
  20. Carme Forcadell
  21. Josep Nuet
  22. Més de 1000 ferits del 1O
  23. Més de 700 alcaldes que van cedir locals pel 1O
  24. Irene Rigau
  25. Joana Ortega
  26. Francesc Homs
  27. Artur Mas
  28. Lluís Bertrán
  29. Josefina Valls
  30. Ignasi Genovés
  31. Jordi Vilajoana
  32. Jaume Domingo
  33. Josep Lluís Trapero
  34. Teresa Laplana
  35. Jordi Graells
  36. Jordi Puigneró
  37. Josep Maria Jové
  38. Josep Lluís Salvadó
  39. Josuè Sallent Rivas
  40. David Franco Martos
  41. Xavier Puig Farré
  42. Pau Furriol
  43. David Palancad Serrano
  44. Joan Manel Gómez
  45. Francesc Sutrias
  46. Joan Ignasi Sànchez
  47. Natàlia Garriga
  48. Josep Masoliver
  49. Mercè Martínez
  50. Rosa Maria Rodríguez Curto
  51. Personal acomiadat delegacions estrangeres
  52. Muriel Casals
  53. TV3
  54. Catalunya Ràdio
  55. La llibertat d’expressió
  56. La immersió lingüística
  57. L’escola
  58. La universitat
  59. El llaç groc
  60. Òmnium Cultural
  61. Assembla Nacional Catalana
  62. Associcació de Municipis per la Independència
  63. Generalitat de Catalunya
  64. Parlament de Catalunya
  65. Manifestacions 11 de setembre
  66. Manifestació 10 de juliol 2010
  67. IVA d’entitats culturals
  68. Els pensionistes
  69. Sanitat catalana
  70. 21D
  71. Toni Albà
  72. Eduard Biosca
  73. Tots els que ens han deixat pel camí
  74. Dret a l’autodeterminació
  75. Intervenció de les finances catalanes
  76. Intervenció de l’autonomia per la via del 155
  77. Espoli fiscal
  78. M. Rajoy
  79. Soraya Sáenz de Santamaría
  80. Felipe VI
  81. María Dolores de Cospedal
  82. Alfonso María Dastis
  83. Juan Ignacio Zoido
  84. Rafael Catalá
  85. Cristóbal Montoro
  86. Íñigo Méndez de Vigo
  87. Luis de Guindos
  88. Dolors Montserrat
  89. Rafael Hernando
  90. Pedro Sánchez
  91. Albert Rivera
  92. Audiencia Nacional Española
  93. Tribunal Constitucional Español
  94. Tribunal Supremo Español
  95. Carmen Lamela
  96. Pablo Llanera
  97. Joan Manuel Maza
  98. Ana María Magaldi
  99. José María Romero de Tejada
  100. La caverna mediàtica
  101. Societat Civil Catalana
  102. José María Aznar
  103. Felipe Ginzález
  104. Juan Carlos I
  105. Miquel Iceta
  106. Santi Vila
  107. Ramon Espadaler
  108. Xavier Garcia Albiol
  109. Inés Arrimadas
  110. Joan Coscubiela
  111. Sixena
  112. CaixaBank
  113. Banc Sabadell
  114. Planeta
  115. Gas Natural
  116. Abertis
  117. Cellnex
  118. Inmobiliaria Colonial
  119. Aigües de Barcelona
  120. Catalana Occidente
  121. Bimbo
  122. Codorníu
  123. Pastas Gallo
  124. La Bruixa d’Or
  125. Policia Nacional
  126. Guardia Civil
  127. Foment del Treball
  128. Cercle D’Economia
  129. CEOE
  130. Enric Millo
  131. Álvaro de Marichalar
  132. Tous
  133. Freixenet
  134. Llei sobre matèries audiovisuals (2/2012)
  135. Decret-llei d’horaris comercials (4/2012, 2/2014)
  136. Decret-llei d’impostos als bancs (5/2012)
  137. Decret-llei contra la pobresa energètica (6/2013)
  138. Llei de consultes populars no referendaries (10/2014)
  139. Llei d’acció exterior (3/2015)
  140. Comissionat per a la Transició Nacional (4/2015)
  141. Taxa a operadores d’internet (9/2015)
  142. Codi de Consum de Catalunya (10/2015)
  143. Reforma de la llei de comerç de Catalunya (10/2015)
  144. Agència Tributària de Catalunya (9/2015 – 11/2015)
  145. Declaració independentista del Parlament (11/2015)
  146. Comissió d’Estudi del Procés Constituent (2/2016)
  147. Conselleria d’Afers Exteriors (2/2016)
  148. Decret-llei contra pobresa energètica (4/2016)
  149. Llei d’impostos als habitatges buits (4/2016)
  150. Llei de governs locals (4/2016)
  151. Llei d’igualtat efectiva entre homes i dones (4/2016)
  152. Llei de prohibició de grans superfícies fora ciutats (4/2016)
  153. Llei de creació d’impostos a la producció d’energia nuclear
  154. Llei de prohibició del fracking (3/2012, 4/2016
  155. Llei d’emergència habitacional, o contra els desnonaments (24/2015)

No es persegueixen idees polítiques

El principal argument que esgrimeixen les forces dependentistes per defensar que els presos catalans independentistes no són presos polítics és dir que a Espanya no es persegueixen idees polítiques. O sigui, que Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Oriol Junqueras, Dolors Bassa, Meritxell Borràs, Raül Romeva, Quim Forn, Jordi Turull, Josep Rull i Carles Mundó no estan presos per tenir idees independentistes. I, de fet, si ens agafem a la literalitat de la frase “no són a la presó per les seves idees polítiques” podríem dir que és cert. Són a la presó perquè han intentat dur a la pràctica les seves idees polítiques a partir de, com a mínim, 3 mandats democràtics: 9N 14, 27S 15 i 1O 17. Precisament avui es compleixen tres anys del primer d’aquests mandats democràtics.

En època d’accions violentes vinculades al conflicte basc es deia que en absència de violència es podia “parlar de tot”. I aquí està la trampa del discurs nacionalista espanyol: la utilització de termes com “parlar”, “diàleg” o “idees”. O sigui, tot allò que s’emmarqui dins l’àmbit estrictament oral és tolerable. Però, pel que sembla, no totes les idees són acceptables quan passem de l’oralitat a l’acció, o com deia el President Montilla (sí, el President Montilla, sense “ex”) en el lema de la seva campanya electoral: “fets, no paraules”.

El problema que tenim amb la política que fan els polítics és que es basa principalment en les paraules i no en els fets. I de tant practicar-ho s’han acabat creient que la política és només paraules i no fets. La societat també. Allò que en diem declaracions i contradeclaracions. No negarem que la política necessita, i es practica, amb la paraula, el diàleg i les idees. Però al final no hi ha política si el discurs no es tradueix en accions, fets i gestió. O, dit d’una altra manera, només hi acaba havent política si les paraules es converteixen en fets.

Així doncs, totalment d’acord, els nostres amics ara són a la presó no per les seves idees sinó perquè l’Estat Espanyol no deixa que certes idees es converteixin en fets, encara que tinguin tota la legitimitat democràtica. En definitiva, els nostres presos són sobretot presos polítics perquè els han empresonat per fer Política, en majúscules.

 

La solució: eleccions

En democràcia els problemes polítics es solucionen votant. I votar sempre va precedit de diàleg. A Catalunya des del 18 de juny de 2006, dia del referèndum de l’Estatut, hem votat 4 vegades al Parlament, 4 vegades a les Cortes Españolas, 2 vegades al Parlament Europeu i 3 vegades als nostres municipis. A més de la consulta del 9 de novembre i el referèndum de l’1 d’octubre. 16 eleccions en 11 anys. En totes aquestes eleccions he sentit totes les veus, fins i tot la d’algun partit il·legalitzat. Ningú pot negar que de diàleg n’hi ha hagut: sessions parlamentàries, reunions bilaterals, reunions multilaterals, campanyes electorals, tertúlies, etcètera.

Les dues últimes d’aquestes eleccions, les plebiscitàries del 27 de setembre de 2015 al Parlament i el referèndum d’independència de l’1 d’octubre de 2017, van donar uns resultats en què mostraven clarament la voluntat del poble català d’esdevenir un estat independent en forma de república.

A les eleccions del 27N els partits explícitament contraris a la independència només van aconseguir el 39,11% dels vots i els partidaris el 47,8%. Si ponderem aquests resultats tenim que el “sí”, amb 1.966.508 vots, va obtenir un 55% i el “no”, amb 1.608.840 vots, el 45%. CSQP va demanar explícitament que el seu vot, 8,94%, no fos comptat en cap dels dos bàndols, i així ho he fet.

Malgrat aquest 55% netament favorable a la independència, en comparació al netament contrari, el President de la Generalitat va proposar fer un referèndum per tal de tornar a solucionar el problema en unes eleccions. No cal donar detalls del que ha passat per arribar-hi, ja ho sabem. Però sí que aniria bé recordar que malgrat les condicions del vot el resultat va ser que 2.044.038 de persones van votar “sí”, 77530 més que el 27N, 146.746 més que el Sí-Sí el 9N i 144.141 més que els favorables a l’Estatut del 2006.

Per tant, queda més que clar que els resultats electorals més recents avalen la proclamació de la independència.

(foto extreta de publico.es)

No en diguem “unionisme”, si us plau

Sento aquest matí a Catalunya Ràdio que l’unionisme respon en contra de l’anunci del Govern de la compra de les urnes pel referèndum. Res de nou, però el que em pregunto és: ¿Per què coi en diem “unionisme”? Doncs suposo que un dels motius és per cert mimetisme del concepte que s’usa a altres estats, especialment al Regne Unit. Allà, probablement, té sentit perquè ells tenen un estat que porta la paraula “unit” en la seva definició. I els que defensen continuar dins la unió de nacions britàniques són “unionistes”. Però aquesta no hauria de ser la paraula que hauríem d’utilitzar per definir les persones que viuen dins o fora de Catalunya i que ataquen les aspiracions dels que volem que Catalunya esdevingui un Estat.

El principal motiu és per la connotació positiva que té la paraula “unionisme” i, en conseqüència, la connotació negativa que té el seu antònim: “separatisme”. Els independentistes l’única separació que volem  d’Espanya és l’administrativa. O sigui, no en volem dependre administrativament, volem que Catalunya sigui Estat i que sigui el nostre Estat. En canvi, la majoria de catalans no ens volem separar d’Espanya emocionalment i socialment. Voldrem seguir mantenint-hi relacions econòmiques, comercials, culturals i polítiques. Hi ha moltes més coses que ens uneixen a Espanya que no pas ens en separen. La majoria de catalans tenim algun vincle o altre amb Espanya i no volem trencar-lo. El denominat “unionisme” s’inventa la postveritat que els catalans volem “separar-nos” d’Espanya en tots els sentits i que volem posar fronteres, aïllar-nos. Mentida.

Tampoc és cert que els independentistes volem separar-nos d’Europa, ni tampoc que quan siguem un Estat ens n’expulsaran. O sigui, que els “unionistes” són els únics que defensen la continuïtat dels catalans dins de la Unió Europea és una altra mentida. La immensa majoria dels catalans, inclosos els que en volem la seva independència, defensem continuar formant part de la Unió Europea. Un altre debat, en tot cas, és si la Unió Europea que tenim és la millor possible. El que és segur és que la Unió Europea és un club d’Estats i que si Catalunya no és un Estat mai hi tindrà veu pròpia. Volem intervenir directament, sense intermediaris, dins de la Unió Europea i aportar el nostre granet de sorra per fer una Europa millor. Desitgem que les institucions europees legislin tenint en compte els nostres interessos i necessitats i això només ho podem fer si som Estat. Fixeu-vos que són els “unionistes” els que volen expulsar, separar, Catalunya de la UE quan ens hàgim independitzat.

Hi ha altres motius pels quals els “unionistes” no es mereixen que se’ls digui així. Si us demano qui vol a Catalunya separar els alumnes en funció de la seva llengua suposo que al cap us venen el PP i C’s. “Immersió” és clarament una altra paraula sinònima d’”unió”. En canvi els teòrics “unionistes” volen la “segregació” a les aules en funció de l’idioma. Els “unionistes” també es presenten com els garants de la cohesió social quan neguen una de les reivindicacions que més cohesiona els catalans: el dret a l’autodeterminació. Són els “unionistes” els que neguen el dret al referèndum “pactat”, una paraula que també ens acosta més a la idea d’unió.

En definitiva, aquells qui defensen que Catalunya continuï depenent d’Espanya, sigui en l’estatus que sigui, en tot cas han de ser considerats com a “dependentistes” i punt.

 

Un passeig amb en Gabí

És dilluns de Pasqua i decideixo matar les hores que queden de l’última tarda de vacances de Setmana Santa anant a passejar el quisso. Aquelles hores tontes, mandroses i un pèl depriments abans de tornar a la feina. Em dirigeixo a una de les rutes habituals cap als afores de Torelló, a menys de 10 minuts a peu de casa. Pujo cap al Puig des de la Ronda del Puig, deixo anar el gos i m’hi trobo una altra persona que també hi està pujant. Al moment no el reconec, però de seguida m’adono que es tracta d’en Gabí Boixader. A una mà hi duu el seu típic barret negre i sobre l’espatlla un jersei, per si de cas fa fred. Feia dies que no ens vèiem. Tot i ser veïns, viu quatre cases més avall a l’altre cantó del carrer, ens veiem molt poc sovint. Intercanviem unes primeres paraules, en Mac també el saluda, i de seguida ens posem d’acord per fer la caminada junts.

En Gabí és un artista plàstic reconegut per la seva obra pictòrica i escultòrica. Als seus quadres recull racons prop de casa, ja siguin paisatges urbans o rurals. Li ha agradat sempre reflectir la vida quotidiana, especialment aquella que hem anat perdent als pobles. Les tradicions populars són molt presents a la seva obra i, en aquest sentit, s’ha convertit, juntament amb la seva parella, la Judith Camps, en un referent nacional en imatgeria festiva. Sovint el Taller Gabins, que tenen a la mateixa casa a on viuen, rep diferents encàrrecs de creació i restauració de figures de nans i gegants.

Un cop som a dalt del Puig de seguida en Gabí em diu: “veus, el campanar queda apagat pel núvol, mentre que al fons hi toca el sol. Aquesta llum no m’aniria bé per pintar. Però d’aquí a un moment tot pot canviar”. Trec el mòbil i li ensenyo una foto retocada que vaig fer des d’aquest mateix punt i que tinc penjada a Instagram. Vaig sobreposar una foto del campanar a una altra en què la resta de cases estaven mig amagades darrere la boira. “Veus, veus! Això volia dir”. Ens mirem l’inci de posta de sol i assenyalant cap a ponent em fa veure que, de moment, no tenim núvols a l’horitzó, “jo en dic llàgrimes de Sant Salvador” afegeix, ja que el sol es pon darrere l’ermita de Sant Salvador.

Continuem el camí en direcció llevant. Aprofito per ensenyar-li algunes altres fotos que vaig fer des d’aquí dalt i ell se les mira atentament. I comencem a parlar de l’art. De què entenem com a art. Ell em diu que hi ha molta gent gran que aprofita per començar a pintar, però que s’ho pren més com un hobby i no tant com una activitat artística. Jo li parlo de la fotografia i especialment de la teoria de Joan Foncuberta sobre la postfotografia o com fer art amb les imatges que podem trobar per internet. Li explico que s’han fet experiments molt interessants amb l’ús d’imatges, com per exemple les que es poden trobar a Google Maps. També reflexionem sobre l’ús del Photoshop i ell em diu: “jo també interpreto el paisatage quan pinto” i em confessa que alguna vegada ha fet desaparèixer les fulles d’algun arbre perquè es pugui veure allò que amaguen al darrere.

Comencem un debat que no resolem, però sí que arribem a la conclusió que actualment “quan intentes obrir una nova finestra en l’art t’adones que ja està tot fet” i que potser les innovacions vénen més per l’ús de les noves tecnologies. Precisament en aquell moment de la conversa, després d’ensenyar-li alguna foto més, em quedo sense bateria al mòbil i en certa manera em sento més alliberat.

A partir d’aquí comencem a parlar de molts i variats temes. Parlem dels artistes que ja estan en edat de jubilació i com ho han de fer per seguir creant i, alhora, poder cobrar la jubilació. De les dificultats que tenen els artistes joves i com ha afectat la crisi també al món de l’art. Tenim un diàleg intens sobre com podríem donar a conèixer millor aquest paisatge i entorn únic que estem veient mentre passegem. O sigui, com podríem fer augmentar el turisme tot i que arribem a la conclusió que “potser és millor així, que no sigui que vingui massa gent i ens l’espatlli”. Tot i això, lamentem que molts comerços tradicionals estan tancant i “si, per exemple, s’hagués mantingut el mercat setmanal a la plaça Vella i haguéssim fet propaganda de des de quan tenim permís per fer-lo, potser ens vindria gent d’arreu per visitar-lo”.

De cop, ens adonem que estem intentant allargar tant el passeig que ens hem allunyat més del compte. Tornem enrere i ens marquem com a destí el Santuari de Rocaprevera. El sol gairebé s’ha post del tot i en Gabí s’atura davant d’un so repetitiu: “ah, guaita, és un corb”. Parem l’orella i ens adonem que és pràcticament l’únic que sentim, a part de la remor llunyana del riu Ter “que baixa ple” i els esbufecs del quisso. Pocs metres més endavant ens aturem de nou davant del paisatge “és un Vayreda, només hi falten uns xais”, en Gabí riu.

Ja tornem a ser en terreny urbà. Arribem a la plaça Vella i ara ens aturem davant de Can Parrella a on, aviat, s’hi faran els plens de l’Ajuntament i en Gabí torna a parlar de la llum: “quan sigui de nit i facin ple podrem veure com llueixen els vitralls”. Silenci. “Per cert, costarà escalfar la sala, que els sostres són molt alts”. Pocs metres més endavant ens aturem per últim cop, ara ja al nostre carrer, davant la figura de Sant Nazari que tenim darrere una vitrina. “Això sí que eren màrtirs. Ja m’agradaria veure si per la independència alguns es sacrificarien tant”, diu en Gabí, i jo li responc “a alguns ja els agrada fer-se el màrtir, ja”. En Gabí treu l’enorme clau, de mig pam, ens acomiadem, camina 10 passes i entra a casa seva. Jo entro a la meva i em diuen: “a on has estat tanta estona?” i per dins penso “potser millor ho poso per escrit, que és una mica llarg d’explicar”.


Publicat a Osona.Com

‘Ndentista’

Si a l’última entrada parlava de prejudicis perjudicials en aquesta em veig obligat a tornar-hi. Llegeixo una altra columna, en aquest cas Indepe de Joan Oller publicada a El Periódico de Catalunya.

El director teatral intenta argumentar el motius pels quals no és ‘indepe’. I ho fa amb una llista llarga de prejudicis, d’aquells que podríem definir com a “Aversió no raonada per alguna cosa“. Intenta argumentar els motius i conclou: “Tal vegada soc botifler, si per això s’entén no formar part d’un entusiasta col·lectiu decidit a inaugurar demà passat una nació basada en llegendes i falsedats. Es pot qualificar Espanya de «democràcia d’escassa qualitat», però s’han de tenir les orelles molt sordes per no advertir que a la Catalunya del procés, al parlar, se li escapen verinoses faltes d’ortografia democràtica. Les possibles maldats dels uns no justifiquen les maldats de la seva alternativa.”

En definitiva, Oller el que fa és dir: no soc independentista perquè tinc una aversió dels independentistes que estan conduint el procés. O sigui, si fossin uns altres i ho estiguessin fent de la manera que m’agradaria que es fes, potser m’ho repensaria.

Aquesta mateixa actitud la tenen altres personatge d’una tendència ideològica semblant. Entenc perfectament les crítiques que fa Oller de com s’està gestionant la gestació del nou Estat perquè s’estan fent coses malament. Però Oller, al meu entendre, comet tres errors greus.

El primer és que només focalitza l’atenció en allò que s’està fent malament. El procés cap a la independència no només pivota en els personatges i les accions que destaca. Per què no parla, per exemple, de la CUP? ¿Per què no parla d’amplis sectors de la societat que estan empenyent perquè Catalunya pugui esdevenir un Estat sense les mancances democràtiques, culturals i de netedat dels últims 40 anys?

El segon error és intentar barrejar naps i cols. Posar-se del cantó d’aquells qui acusen als processistes de voler la independència per amagar la corrupció és d’una miopia impròpia d’algú de la intel·ligència d’Oller. És no entendre res. Que hi ha corruptes independentistes, oi tant. Que la independència la volem per amagar la corrupció, mentida. És com si jo digués que Shakespeare és una merda perquè hi ha directors de teatre que en fan adaptacions infumables.

I l’últim error és no voler ser protagonista del procés. Com he dit al principi, Oller diu que no és ‘indepe’ perquè no li agrada qui hi ha davant del procés. Doncs coi, que s’hi posi al davant. Sembla, sí ho sembla, que Oller té molt clar com voldria que fos el nou Estat, doncs que lluiti per aconseguir-lo. Que guanyi la primera batalla, la de la democràcia, i després que guanyi la segona, la d’imposar el seu model d’Estat.

Fixeu-vos en l’argument final: “Les possibles maldats dels uns no justifiquen les maldats de la seva alternativa.”. Total i absolutament d’acord. Però amb la teva apatia, Oller, aconsegueixes que guanyin les dues.

Prejudici i perjudici

Vaig llegir la columna Vaig pensar que era la mainadera de divendres 17 de març a l’ARA de Carles Capdevila i no coincideixo amb algunes de les coses que hi diu.

El text parla del vídeo en què es veu com els fills del professor Robert Kelly l’interrompen mentre l’entrevisten a la BBC en directe.

Carles Capdevila, tal i com el mateix nom de la columna avança, reflexiona sobre el fet que ell també es va pensar que la dona de Kelly era la mainadera de la casa. Diu en Carles: “I, com molta gent, no vaig tenir cap dubte que la dona que apareixia ajupida al rescat devia ser la mainadera. No faré, per tant, l’hipòcrita ni diré, com sento aquests dies, que “ens hauria de fer reflexionar que la gent no pensés que podia ser la dona”. No, la gent, no. Jo. Jo formo part d’aquesta gent, i em fa vergonya, perquè un pressupòsit tan clar atempta contra el que penso. El meu discurs teòric defensa un món obert, però la meva mirada espontània delata uns prejudicis que tinc enquistats i he de combatre.”

I més endavant conclou: “I, sobretot, hauríem d’assumir, i jo ho faig des del ridícul d’haver convertit la mare de les criatures en mainadera, que a més d’atacar la discriminació classista o masclista més descarades, convé que plantem cara als nostres prejudicis més íntims.”

Doncs a mi no em fa gens de vergonya haver-me pensat que era la mainadera ni penso que això vagi en contra dels meus pensaments. Tampoc considero que hagi de plantar cara a cap prejudici. Intento argumentar-ho.

Per començar anem a la definició de prejudici i veurem que té dues accepcions: “Indici o opinió preconcebuts” i “Aversió no raonada per alguna cosa.” Fixem-nos que la segona té una connotació negativa, la primera no per força. Molts dels indicis o opinions preconcebuts de certs fets els tenim simplement perquè en la majoria de casos són així. Poso diferents exemples als següents paràgrafs.

Si a la tele o a una tertúlia de ràdio, per exemple, sentiu que algú parla de “L’Hospitalet”, “Sant Quirze” i “Avinyó” i no heu estat atents al context és molt probable que penseu en L’Hospitalet de Llobregat, Sant Quirze del Vallès o de la ciutat francesa d’Avinyó. En canvi, també podria tractar-se de L’Hospitalet de l’Infant, Sant Quirze de Besora o Avinyó del Bages, no?

Un altre exemple que visc sovint. Si algú que no em coneix i veu els meus dos fills petits, un de ros, pell blanca, de metre cinquanta-cinc i un 40 de peu i l’altre de pell i cabells morens, metre trenta-cinc i un 36 de calçat sovint es pensa que són nascuts en anys diferents quan, en realitat, només es porten 7 minuts.

I un últim exemple que té a veure també amb les mainaderes. Per motius de feina sovint he d’agafar els FGC per anar de l’Avinguda Tibidabo a Plaça Catalunya i em trobo senyores d’origen sudamericà que pugen a la mateixa parada que jo. A vegades van acompanyades de nens que, d’aspecte físic, no són sudamericans. A més, de tant en tant aquestes dones fan una clara olor, suposo que a les mans, de lleixiu. Esteu pensant el mateix que jo, oi?

En els tres casos tenim uns prejudicis que poden o no ser encertats. Però és lògic que els tinguem perquè els hem creat a partir de fets que hem viscut i que, per norma, compleixen unes característiques que ens porten a pensar d’una determinada manera. En certs contextos és molt normal que tinguem prejudicis i que s’adeqüin a la realitat.

Ara, una cosa és tenir un indici o opinió preconcebuda i l’altra és que aquest prejudici tingui mala llet o sigui una aversió no raonada per alguna cosa. Hi ha prejudicis perjudicials, aquells que quan es demostra que no són certs ens molesten. Si en descobrir que la senyora del vídeo és la dona de Robert Kelly haguéssim sentit certa repulsió pel fet que un occidental s’hagi casat amb una oriental, sí que tindria sentit que després de reflexionar-hi poguéssim sentir vergonya o volguéssim combatre alguns prejudicis.

El que és negatiu no és haver tingut aquest prejudici sinó pensar que haver-lo tingut és negatiu. És com dir que és dolent que un occidental tingui una mainadera oriental. És lògic que la majoria de nosaltres penséssim que era la mainadera perquè tots els indicis ens hi van portar. Segur que si haguéssim tingut més informació del context i de Kelly, o fins i tot si la reacció de la seva dona hagués estat una altra, potser no hauríem pensat el mateix. Senzillament, per una qüestió de probabilitats, era més fàcil que no l’encertéssim. Si la mateixa parella la veiéssim, per exemple, passejant pel carrer amb els fills segur que hauríem pensat que són una família.

Així doncs, almenys en aquest cas, aquells qui defensem la llibertat de les persones a tenir qualsevol parella sense discriminació de sexe, nacionalitat, raça, religió, edat o tendència política i respectem i apreciem la feina que fan les mainaderes, siguin de la procedència que siguin, no hem de tenir cap mena de vergonya ni ens hem de replantejar segons quins prejudicis.

Família nombrosa

Em truquen de la gestoria:

–Acabem de tenir una baixa per aquesta tarda, si vols pots venir a fer la declaració de la renda.

–Ostres, em va bé, però no tinc cap paper a punt.

–No pateixis, si no ens has de notificar res d’especial, de nou, ja tenim l’esborrany de les teves dades.

–D’acord, doncs si us va bé vindré a les cinc

–Entesos, fins a les cinc.

Al cap de cinc minuts em tornen a trucar, però aquesta vegada no sento el telèfon. Em deixen un missatge al contestador. L’escolto:

–Hola, et tornem a trucar de la gestoria. Per aquesta tarda ens hauries de portar el títol col·lectiu de família nombrosa. Necessitem saber la data en què te’l van expedir i amb la còpia que tenim del teu títol individual no hi consta. Gràcies i fins després. Adéu.

Òstia, d’on trec jo ara aquest títol? Des que som família nombrosa, fa més de 10 anys, no l’he tingut mai, només em van donar l’individual. He de trucar a Benestar i Família. Busco a Google: “Benestar i família”. Aix. Ara es diu: “Treball, Afers Socials i Famílies”. Clar, en plural, perquè atenen a moltes famílies. Trobo la sucursal que tinc més a prop: “Oficina d’Afers Socials i Famílies de Barcelona – Ciutat Vella”, al carrer Nou de Sadurní, 5. Ni idea. Ho busco al mapa que t’ofereix la mateixa web de la Generalitat. Ah, veig que és a prop de la feina, al costat del Mercat de la Boqueria. Res, a cinc minuts. Tinc classe a dos quarts d’una i són quarts de dotze, encara tinc temps. Però abans hi truco per assegurar-me que me’l poden fer:

–Oficina d’Afers Socials, digui? (és una dona)

–Bon dia. Miri, els truco perquè a casa som família nombrosa i em cal el carnet col·lectiu ja que només tinc l’individual. No he tingut mai el col·lectiu. Me’l poden fer?

–Així que ha perdut el col·lectiu i vol que n’hi fem un de nou?

–Com? No, no l’he perdut. Li dic que mai he tingut a les meves mans el carnet col·lectiu.

–No, això no pot ser. En el moment que li vam donar l’individual també li vam donar el col·lectiu. Per tant, l’ha perdut.

–Està posant en dubte el que li dic? Li estic dient que mai me l’han donat.

–Sí, ho poso en dubte. Quan es genera un carnet individual també es dona el col·lectiu. O sigui, que l’ha perdut

Agafo aire.

–Entesos. No discutirem per això. Així me’n poden fer un de nou?

–Sí, li podem renovar. Al moment.

–(…) He de portar res? He de demanar hora?

–No, no cal, ve i li fem al moment.

–D’acord, doncs ara vinc. Adéu.

–Adéu.

Em poso a fer feina, he d’enviar uns correus que tinc pendents abans d’anar a classe. Però quan els acabo ja són les dotze tocades, no hi sóc a temps. Per sort, avui és el penúltim dia de classe, tinc seminari, només amb 10 alumnes i ja els vaig avisar que els passaria una pel·lícula, El precio de la verdad. Per tant, vaig a classe, els poso el DVD i els dic que he de sortir a fer un encàrrec. Em diuen “entesos, cap problema”. L’oficina tanca a les 2 i la classe, i per tant la pel·li, també acaben a les 2. O hi vaig ara o ja no hi sóc a temps. Calculo que en mitja horeta ja hauré tornat.

M’imprimeixo el mapa que surt al web de la Generalitat i el faig servir de guia. Però quan sóc al carrer m’adono que al mapa imprès no hi ha quedat registrat ni el nom del carrer ni el número i ara ja no me’n recordo. Per tant, tot i que més o menys sé on és, al mòbil torno a buscar les dades de contacte de l’oficina. Poso al Google Maps “Carrer Nou de Sadurní, 5” i l’aparell em va guiant. Ostres, m’adono que el lloc del mapa imprès i el que m’indica el mòbil no són al mateix. Ara em diu que he d’anar entre el Carrer d’En Robador i la Rambla del Raval, a 500 metres de distància del lloc del mapa. Faig cas al mòbil.

Passo pel Carrer Hospital i em sorprèn veure com a la vorera del cantó muntanya està plena de paradetes de productes naturistes: herbes, mels, verdures, etcètera. Hi ha molta gent davant de cada parada. Alguns les graven amb el mòbil mentre caminen (quin mareig quan s’ho mirin a casa). El flaire, l’ambient, les parades i la gent de cop em transporten a una altra ciutat, però no sé a quina. Potser a alguna de l’est mediterrani d’Europa. No sembla que estigui a Barcelona. Em posaria a repassar tota i cada una de les parades, però no tinc temps. Tinc una missió.

Giro pel Carrer d’En Robador, un carrer pel qual sempre m’ha fascinat transitar amb les prostitutes més depriments de Barcelona. Me n’hi trobo una de baixeta i grassoneta que és acariciada afectuosament a la galta per un home bastant més alt que ella i d’origen, aparentment, paquistanès. Sembla que es coneguin de tota la vida.

Arribo a lloc, una petita oficina. Agafo número: el 63 i passen pel 52. Buf, en tinc per estona i més quan veig que tot i que hi ha tres taulells només hi ha un home atenent la gent, els altres dos estan buits. M’assec a una filera de cadires al costat d’un home jove negre i una dona gran blanca que no calla. Està parlant amb la dona que té més a la dreta i li explica la vida. L’altra dona, també blanca, però una mica més jove, l’escolta i també li explica el seu cas. Durant l’estona que he estat allà m’he assabentat del problemes de gairebé tothom. Per exemple, l’home que atenen quan he arribat explica que vol tramitar el títol de família nombrosa però que ho vol fer adjudicant-se els fills de dues dones. Un autèntic culebrot. No aconsegueix convèncer el funcionari.

Al cap de 10 minuts, mentre una dona jove que porta un nen en un cotxet demana un paper que vol dur a la llar d’infants per demanar plaça i que l’home fa els possibles per dir-li que l’ha d’anar a buscar a una altra oficina, s’aixeca una dona, aparentment d’origen magrebí i que porta un mocador al cap, i li dona el número al noi negre del meu costat i se’n va. Ell li dona les gràcies. M’hi fixo, ella li ha donat el 61 i el noi té el 62. Ara ja sé que he guanyat una posició a la cua i que vaig darrere del noi negre.

Quan ja fa un quart d’hora que m’espero, arriba un altre home d’origen estranger. No sé distingir-ne la nacionalitat, però diria que també ha de ser de la zona nord de l’Àfrica. No agafa número, es posa dret darrere l’home que estan atenent, diria que el número 55, mentre la dona que porta el nen petit li està donant de menjar amb un biberó. La dona que tinc al costat li diu a l’home dret:

–Preguntale si las otras mujeres van a tardar mucho. Coño, que hace rato que las esperamos.

L’home dret, el que no porta número, s’espera que el número 55 l’acabin d’atendre i li pregunta una cosa a l’home del taulell. Es gira i va per marxar, però la dona del meu costat li pregunta:

–¿Que te ha dicho, tienen por mucho las chicas?

 

L’home li diu que no en té ni idea i se’n va. Aquesta vegada la dona ho pregunta en veu alta i dirigint-se al funcionari:

–Joder, van a tardar mucho? Es que a las 2 cerráis, eh?

 

L’home li diu que no ho sap, però que no han de tardar gaire. M’estic posant nerviós. Al ritme que anem encara faré tard. Són gairebé la una i cinc. En aquell moment de cop passen quatre fets seguits, ràpids, que fan que em quedi sense la meva cadira: 1) S’aixeca la dona que hi ha a la dreta de la que tinc a la dreta també per preguntar si en tenen per molt. 2) Arriba un altre noi negre, agafa número i s’asseu al lloc de la dona que s’ha aixecat. Estem tots en una filera de 10 cadires i ja no queda cap lloc lliure. 3) La dona del cotxet s’aixeca d’una de les cadires que hi ha en una altra filera de 4 seients que hi ha just davant de l’home que ens atén i jo m’aixeco per obrir-li la porta perquè pugui sortir de l’oficina. 4) La dona que abans seia a la dreta de la dona de la meva dreta i que s’ha quedat sense cadira veu que jo m’aixeco i s’asseu al meu lloc. Em quedo sense la meva cadira. Total, m’assec al lloc que ha deixat lliure la dona del cotxet.

No fa ni un minut que m’hi he assegut i se m’acosta una altra dona que diria que és també d’origen marroquí, em dona el seu número de la tanda, el 67, i em diu:

–Me puedes guardar el número? Me he dejado el DNI de mi niño y lo tengo en casa, que está aquí mismo, al lado.

 

–Oi tant, cap problema.

No ho entenc. De què serveix que li guardi el número? Però ho faig amb molt de gust. Li toca a la dona que fins fa poc seia a la meva dreta, té el 57, i que no ha callat ni un segon. Ara la puc veure de cos sencer. Porta una dessuadora blanca i bruta. Va escabellada i té la cara molt marcada, plena d’arrugues. És més jove del que aparenta. L’acompanya un home, que no sé pas d’on ha sortit. Diria que era a fora. Ell és molt alt i morè, també amb una cara molt cascada. Suposo que són gitanos.

Se’m fa una mica complicat explicar quin problema tenen, diria que l’home que l’atén tampoc l’entén. Però em sembla que ja havia parlat amb una altra de les dones funcionàries, per això demana tan insistentment quan tornarà, i que havien quedat que una parenta que té a Granada li enviaria una documentació. El problema és que li vol enviar per fax i l’home li diu que no en tenen, que li enviï per correu ordinari o electrònic. Potser m’equivoco i potser és una percepció equivocada i estereotipada, però diria que aquest funcionari fa poc que treballa a l’oficina. Finalment, després d’uns minuts discutint, la dona desisteix i li diu que ja s’esperarà a que arribi l’altra funcionària i que li torni el número.

Ara li toca el torn a la dona que seia a la dreta de la dona que acaben d’atendre i que seia a la meva dreta. O sigui, la que m’ha pres el lloc. Número 58. A aquesta li deuen uns diners d’uns pagaments retardats. Es veu que li van pagar en un compte corrent que ja no té i ara no hi ha manera de rebre els diners. L’atenen durant molts minuts, gairebé són dos quarts de dues. De fet, durant l’estona que miren de resoldre el seu cas han passat tres fets significatius.

El primer és que ha tornat la dona del 67. Se m’acosta, em demana el número i gairebé me’l pren de la mà. Tinc la sensació que no s’acaba de fiar que li vulgui tornar. El que passa és que el tinc enmig del mòbil i de la cartera i al costat del meu. Aquells tres segons buscant el seu número se’m fan molt llargs. Finalment li torno i em dona les gràcies.

El segon fet és que de cop s’obre la porta i torna a entrar la dona que seia a l’esquerra de la que estan atenent, la número 57. Porta un mòbil a l’orella i mentre parla per telèfon se’n va directament al funcionari i li diu que la dona del telèfon li demana el número de fax per enviar la documentació i li passa el telèfon perquè ell l’atengui directament. La dona del 58 ni s’immuta, creua les cames i es mira l’escena atentament. El funcionari intenta explicar-li a la dona del telèfon que li sembla que a l’oficina no tenen fax i que si el tenen ell no en sap el número. No me’n puc estar i finalment intervinc. Em torno a connectar al mòbil i a l’aplicació d’Internet encara tinc connectada la pàgina de l’oficina a on hi consta el número de telèfon i el de fax. M’aixeco i els dic:

–Sí que teniu número de fax, és el 93 442 35 00.

I just quan el funcionari anava a dir-li a la dona del telèfon em diu:

–Ja ha penjat. Però me’l dones, si us plau, que me l’apunto?

La dona recupera el mòbil i li demana a l’home que li doni un post-it per apuntar-se el número de telèfon i el fax. Em dona el post-it i un bolígraf i li apunto els dos números.

–Muchas gracias chiquillo.

 

I torna a seure.

I el tercer fet significatiu és que, un parell de minuts més tard, finalment entra per la porta una de les funcionàries que han d’ocupar un dels dos taulells buits. Porta una bossa a les mans i tinc la impressió, potser equivocada i estereotipada, que ve d’anar de compres. El primer que li pregunta l’home quan ella entra és si tenen fax. Ella li diu que sí, a dins. Ell em mira i em somriu tímidament. La segona pregunta que li fa és què coi ha de fer per resoldre el problema de la dona del número 58. Després d’estudiar el seu cas, li diu que truqui a no sé qui perquè l’ajudi.

La funcionària li pregunta a l’home si el sistema informàtic funciona i ell li diu que a estones sí i a estones no. S’asseu al seu lloc i a l’altra cadira del taulell ja l’espera la  dona del número 57. En pocs minuts la despatxa. Li confirma que el número de fax que li ha donat el “chiquillo” és correcte i que li enviï la informació. La parella s’aixeca i ella surt disparada de l’oficina. Al seu darrere hi va l’home, més tranquil, em mira, em somriu i em diu “muchas gracias”. La funcionària comença a passar números:

–El 59?… El 60?… El 61?

I s’aixeca el noi negre al costat del qual m’havia assegut feia una estona. El proper seré jo, però tinc la sensació que encara anirà per llarg. Ja són gairebé dos quarts de dues i estic perdent l’esperança. A la 58 encara no li han solucionat el problema i el del 61 (i 62) porta molta paperassa per començar els tràmits de la família nombrosa. Però quan ja m’estava plantejant fins a quin minut podia continuar esperant per poder arribar a classe abans que s’acabés la pel·lícula, es torna a obrir la porta i entra l’altra funcionària. Amb una mica més de parsimònia que l’anterior, s’asseu davant del seu ordinador i pregunta el mateix que l’altra, o sigui, si el sistema informàtic funciona. Tinc la sensació, potser equivocada i estereotipada, que té l’esperança que no funcioni. Oh, lamentablement funciona:

–El 62?

M’aixeco i dic:

–No, toca el 63.

I sense dir res passa el número. M’avisa que el sistema informàtic no acaba de funcionar, però ho prova i em diu:

–No, no va!

I exactament un segon més tard exclama:

–Ai, calla, sí, ara sí.

I en menys de 2 minuts em fa el carnet de família nombrosa col·lectiu, tot i que m’avisa que en realitat per fer-me el col·lectiu abans ha de fer l’individual. Veient com m’ho explica diria que no és la que m’ha atès per telèfon. Millor.

Aprofito per demanar-li si li consta que encara em deuen uns diners d’un pagament que feien per tenir criatures a compte. I em diu que sí, que el 2011 es van paralitzar els pagaments i que ara els tornen a activar. Li pregunto quan em deuen i em diu que uns 300€, ara no recordo exactament la quantitat. Li dono les gràcies i me’n torno ràpid cap a la Facultat, ja passen de dos quarts de dues.

Torno a passar pel Carrer d’En Robador. Em sembla que una prostituta em tira els trastos, però no em giro. Torno a passar per davant de les paradetes del Carrer Hospital i segueixo tenint ganes d’aturar-me. Potser hauria de mirar d’acostar-m’hi un altre dimecres, a veure si hi tornen a ser.

Aquesta vegada faig drecera pels jardins de la biblioteca de Catalunya i passo per davant de la porta del teatre on he vist un parell d’obres de La Perla 29. Em porta bons records. A tres quarts de dues entro a classe i veig a tots els alumnes còmodament asseguts mirant els últims minuts de la pel·lícula, just en el moment en què Charles Lane (Peter Sarsgaard) li diu a Steven Glass (Hayden Christensen) que l’acomiada com a periodista de la revista The New Republic per haver-se inventat uns quants reportatges.

Puigdemont: lliçó de Periodisme

No hi ha dubte que el 8 de març del 2017 serà una data recordada i recuperada els propers anys a Catalunya. I ho serà per dos motius, per la remuntada del Barça a la Champions i per la confessió de Fèlix Millet al judici del Cas Palau.

Però per a un grup reduït de persones, concretament 10 alumnes de 2n de Periodisme i Comunicació Corporativa de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna, hi ha un altre motiu per recordar aquesta data. És el dia en què el periodista i actual President de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont, els va rebre al seu despatx al Palau del Parlament durant mitja hora per parlar de Periodisme i de la seva relació amb el poder.

Res del que es va dir en aquella trobada podria ser considerat com off the record, perquè en cap moment així es va expressar. De fet, res del que es va dir ho podríem considerar de secret o no confessable en públic. Fins i tot hi ha moltes de les coses que va dir Puigdemont que les ha expressat en públic. En aquell moment, però, tampoc vaig dir que ho volia publicar, se’m va ocórrer l’endemà quan vaig voler posar per escrit les idees per comentar-les a classe. Va ser una conversa privada, per això vaig demanar el vist-i-plau de Presidència. Tampoc és la meva intenció descriure amb pèls i senyals tot el que s’hi va dir. Però sí que voldria extreure’n algunes idees, tenint en compte que és la meva interpretació de la conversa.

Voldria començar amb la idea que Puigdemont va voler destacar just al final de la conversa, quan ja ens aixecàvem. Va recomanar als alumnes que estiguin molt atents a l’anàlisi del Big Data. Un àmbit del Periodisme que, per aquelles persones que en tinguin una formació, pot ser una bona sortida professional.

També va parlar de la Comunicació Corporativa. I ho va fer per elogiar la feina que fan molts professionals en aquest àmbit. Alhora, però, va fer explícit el menyspreu que ha rebut aquest terreny de la comunicació per part de moltes institucions posant en valor la tasca necessària que han de fer per comunicar i no només en moments de crisi. En aquest àmbit també considera que no per força és necessari que un professional de la comunicació corporativa hagi treballat abans en un mitjà, tot i que cal que en conegui la rutina, ja que cada vegada més la comunicació d’empresa s’adreça directament al seu públic.

Pel que fa a la postveritat, Puigdemont va preferir parlar de la preveritat. En paraules meves en diríem la profecia autocomplidora. Aquí va voler-ho exemplificar en el procés independentista. De fet, fa uns dies ho va resumir en un twitt: “El trumpisme fomenta la postveritat; l’unionisme polític i mediàtic s’hiperventila en la preveritat. La mentida creadora de realitat”. O sigui, a base d’anar repetint mentides sobre el procés es busca alterar la realitat i el futur. En aquest sentit, i tal com ja s’ha dit moltes vegades, les xarxes socials és el millor lloc per propagar la postveritat o la preveritat.

Sobre aquest tema es va establir una discussió sobre si aquest és un fenomen nou. Es va arribar a la conclusió que és nou en les formes però possiblement no en el fons. O sigui, els mitjans, i en general la comunicació, sempre han tingut clar que un ús determinat del llenguatge, l’emparaulament de la realitat, és determinant a l’hora d’influir en el pensament i les decisions de la societat.

¿I com influeix la infoxicació en algú com ell que actualment ocupa un càrrec tan important? Doncs la veritat és que va fer una comparació molt afortunada amb la contaminació ambiental. Va venir a dir que cada dia ha de sortir de casa protegint-se, previngut, de tota la porqueria informativa que intentarà contaminar l’ambient i a ell procurant tornar a casa net, descontaminat. En aquest sentit, i en resposta a una pregunta, va dir que sempre ha procurat no caure a la provocació ni pressionar perquè es rectifiqui. I ho va argumentar per dos motius: perquè al final la veritat s’acaba sabent, quan es tracta d’algun error o mentida clara, i perquè quan es tracta d’un atac premeditat i organitzat estem davant d’una guerra i de res serviria demanar rectificacions.

Una de les principals preocupacions que va mostrar el President sobre el Periodisme actual té a veure amb la propietat dels mitjans. Troba a faltar que aquesta estigui en mans dels clàssics editors o d’un grup de persones que tiren endavant un projecte. Actualment la propietat és sobretot de les empreses distribuïdores. Empreses tecnològiques. Això garanteix inversió econòmica, cert, però desvirtua la feina de l’ofici de periodista. Una feina que Puigdemont considera imprescindible en una societat. Cal que hi hagi més que mai, sobretot en un entorn com l’actual en què un twitt pot fer molt mal, una verificació i interpretació de la realitat. Per cert, va comparar la propietat actual dels mitjans com si l’amo de la impremta fos l’amo del diari. És curiós aquest exemple, i aquesta és una reflexió personal, perquè alguns del primers diaris que es van editar a Catalunya precisament els van crear impressors.

Finalment, voldria destacar una altra reflexió molt interessant relacionada amb com gestiona ell la seva presència a les xarxes. Va explicar que la gestió del seu compte de Twitter la fa personalment mentre que el Facebook el porta el seu equip. Va dir que sol no podria actualitzar les dues xarxes, però que sí que vol mantenir la gestió directa de Twitter. Una eina que li permet, i l’obliga gustosament, a interactuar directament amb la ciutadania. També canalitzen tots els comentaris que arriben a través de Facebook. I preguntat sobre els seus discursos i/o els missatges que emet, va mostrar el seu convenciment que cal que el missatge sigui propi, sobirà. Com a molt, els gestors de les xarxes poden ajudar en la difusió, en el com o la forma, però no en el fons. La clau, segons Puigdemont, és mostrar-se autèntic i fidel a les pròpies idees.

Autor: Ruben Moreno (Generalitat de Catalunya)

Escoltant-lo d’a prop va quedar clar, claríssim, que Puigdemont manté absoluta coherència entre allò que diu en públic i en privat. Va ser un autèntic luxe, un privilegi, rebre de part seva aquella lliçó de Periodisme a través de les seves reflexions. Durant mitja hora tots vam tenir, almenys jo, aquella estranya sensació d’estar parlant amb la màxima autoritat de la nostra nació i, alhora, amb un col·lega de professió. De fet, és també una autoritat dins el Periodisme del nostre país. El que em va saber greu, però, és que no parléssim gens de Política. O potser sí, potser només vam parlar de política ja que, com deia l’estimat Héctor Borrat, el periodisme és un actor polític més.