Aquest 4 de juny de 2019 farà 35 anys que Bruce Frederick Joseph Springsteen va publicar el seu setè àlbum ‘Born in the USA‘. Va ser dos anys després de publicar un L.P. (abans en dèiem Long Plays) una mica trist: ‘Nebraska‘. Es tractava d’un canvi radical en què el Boss passava a fer un seguit de cançons amb molt ritme en què destacava la bateria, els riffs de guitarra i lletres cantades gairebé a crits.
Per a molts crítics musicals aquest àlbum era una traïció a l’Springsteen més autèntic ja que consideraven que s’havia sotmès a la composició més comercial. I potser és cert que la sensació és que les lletres estan plenes de tornades enganxoses. Però, alhora, també és un disc que el propi autor considera que és dels més incompresos. Sobretot la cançó que dona títol al llarga durada. Però no ens enganyem, moltes de les cançons de “Born in the U.S.A.” ja estaven fetes abans de “Nebraska” i, de fet, reconeix que en realitat el que buscava era fer un disc continació a “Nebraska” però més elèctric.
El mateix Springsteen diu al llibre Born to Run que “és una de les peces més grans i mal enteses de tota la meva música. La combinació dels seus versos “tristos” amb la seva assertiva i enèrgica tornada, la seva exigència pel dret a una veu patriòtica “crítica”, juntament amb l’orgull de naixença, semblava massa antagònica (o tot just feia nosa) per a alguns dels seus oients menys atents”.
Però, possiblement pel mateix motiu que se’l critica es pot dir que aquest disc el va convertir definitivament en una estrella del Rock global. O potser hauríem de dir del Pop, ja que això és el que va acabar sent, una estrella del Pop. En el llibre autobiogràfic reconeix que buscava aquest èxit, però sent conscient del perill que suposava: “¿l’esforç de buscar aquella audiència, pagava la pena pel que feia a l’exposició, a la incomoditat de ser el centre d’atenció i a la pèrdua de la vida pròpia? ¿Quin era el perill que el teu missatge essencial, la teva causa es deixatessin, que les teves millors intencions es veiessin reduïdes a un simbolisme vacu o a alguna cosa pitjor?”. Sí, però alhora reconeix que “una audiència d’aquesta mena et pot fer saber que n’és de duradora i potent la teva música, i quin el seu el seu impacte potencial en les vides dels teus fans i dins una dimensió cultural més àmplia”.
I aquí és quan comença la història del disc més exitós del Boss. Per mi, és el disc que, efectivament, em va fer descobrir-lo. Sí, d’acord, està ple de hits. Però quins hits, hòstia! És potser l’únic disc que té que m’agraden totes les cançons, totes. I les canto i les ballo totes, totes. I quan sonen als concerts no puc evitar saltar de la cadira i posar-me a ballar i cridar com un boig. Precisament en el seu últim concert a Barcelona, el 14 de maig del 2016, de la gira de commemoració de “The River” va cantar 7 cançons de “Born in the U.S.A.”, el segon disc amb més cançons després de les 12 de “The River”. Si li hagués de fer un retret, però, només seria que hi falta un parell de balades.
A continuació us deixo algunes versions dels 12 temes d’aquest disc que, tot i que per molts no és el millor de la seva carrera per mi possiblement sí que ho sigui perquè és, sense cap mena de dubte, el que més vegades he escoltat.
BORN IN THE U.S.A.
Aquí teniu la cançó que dona nom al disc i que esclata amb una força que és impossible que la primera vegada que l’escoltes no t’impacti com si haguessis rebut una descàrrega elèctrica. Una cançó que moltes vegades s’ha fet servir com a himne patriòtic però que, alhora, té una lletra que critica les mateixes actituds que fan servir els que la usen com a eina de propaganda.
Per començar, us poso el vídeo oficial perquè en ell mateix hi ha l’essència del disc.
COVER ME i I’M ON FIRE
Possiblement la cançó que menys m’enganxa del disc és “Cover me“. És la que més em va costar en el seu moment. Tot i així, com el bon vi, és d’aquelles que guanya amb el temps. En aquesta versió en concert el Boss la va interpretar seguida de la que podríem considerar la balada del disc, “I’m on fire” juntament amb l’última “My Hometown”. És curiós que precisament la cançó més incendiària sigui, alhora, la més tranquil·la d’un disc tan marxós. Aquí teniu, doncs, les dues versions en un dels concerts de la MTV.
DARLINGTON COUNTY
Sovint a Bruce Springsteen li agrada interpretar en directe versions canviades de les seves cançons per donar-li un caire diferent. Ho fa, moltes vegades, per donar-li més pes a la lletra. Precisament les cançons “No Surrender” o la mateixa “Born in the U.S.A.” les interpreta més lentes. Aquí tenim una de les més marxoses del disc amb una versió acústica espectacular. Per cert, una versió de les primeres gires del disc i precedida d’un dels seus clàssics monòlegs.
WORKING ON THE HIGHWAY
Una altra versió diferent. En aquest cas el Boss li dona un to encara més country en un dels seus molts concerts benèfics, en aquest cas a favor d’Amnistia Internacional.
DOWNBOUND TRAIN
Aquí teniu una altra interpretació en l’època que va sortir el disc. Aquí la versió és un pèl més lenta que l’original. I és que aquesta cançó és d’aquelles que la podríem entendre com una mitja balada, tot i que el ritme de la bateria d’en Max la traeix. Per cert, la vestimenta del quefe és ben bé la mateixa que la portada del disc: texans i samarreta sense mànigues.
NO SURRENDER
Un himne. Sense cap mena de dubte, d’aquelles cançons que et pots posar quan estàs un pèl decaigut i vols revifar. Com us deia abans, aquesta és una de les peces que al boss li agrada tocar com a balada i que contrasta moltíssim amb la versió original. La veritat és que totes les versions que pugui fer són especials. No puc evitar passar-vos aquí aquestes tres molt diferents:
1) Versió original (amb Matthew Aucoin)
2) Versió acústica
3) Versió acústica balada
BOBBY JEAN
Va, sí, una mica de canya! Tornem als orígens. En aquest cas, però, a la gira del següent disc, el “Tunnel of Love” del 1988. Aquesta podria ser l’altra cançó que té certs tocs de balada, però que moltes vegades interpreta al final dels concerts per acabar de rematar amb ritme una nit intensa.
I’M GOING DOWN
Una altra peça que podríem considerar contradictòria. La lletra més aviat és trista, el mateix títol ens ho expressa. Algú que se’n va avall després que la xicota li digui que millor que ho deixin estar. Aquí també us passo dues versions perquè aquesta s’ha convertit en una de les meves cançons preferides, especialment després de sentir una i altra vegada com la va interpretar a Barcelona el 2016. Per això primer podreu veure aquesta gravació feta des del públic. Impressionant! Per cert, curiosament aquesta va ser una de les cançons que li va demanar el públic, exactament el mateix que va fer en un altre dels concerts de la capital de Catalunya uns anys enrere.
I la segona versió no és sencera, només un fragment del documental “Springsteen & I“. Un dels moments més emotius quan el Boss fa pujar a l’escenari a un noi que la seva xicota l’acaba de deixar, just el dia abans que havien d’anar junts al concert. El fa pujar a l’escenari i li ve a dir que ella s’ho perd i que lluny estan ara les nois que el van deixar a ell.
GLORY DAYS
Per a molts és l’altra gran hit del disc. Una cançó que també reuneix l’essència d’aquest patriotisme que vol transmetre el Boss i que l’ha convertit en un himne més. El videoclip oficial està ple de referents dels EUA més patriòtics, sobrteot amb la vinculació amb un dels esports rei: el beisbol. No podria faltar aquest altre videoclip oficial.
I de regal una altra directe del 1985, en aquest cas a París. Una versió que dura 9 minuts i que desprèn molt bon rotllo amb un Bruce fent el pallasso al costat del Big Man.
DANCING IN THE DARK
Per a Bruce Springsteen aquesta és una de les seves millors cançons del disc. Així ho explica ell mateix: “una de les meves peces pop més sentides i ben treballades”. També narra com la va crear: “rau en una visita que em va fer en Jon Landau al meu hotel de Nova York. Em va dir que que havia escoltat l’àlbum i que sentia que no hi havia cap single, cap cançó d’aquelles que acabés de calar foc a tot plegat. Allò volia dir més feina per a mi, i, per una vegada, si res no volia era més feina; vam discutir, cordialment, i vaig suggerir que si li semblava que ens calia alguna cosa més, que l’escrivís ell. Aquella nit vaig escriure “Dancing in the Dark”, una cançño sobre la meva pròpia alienació, el meu cansament i el desig de sortir de l’estudi, de la meva habitació, el del disc, del meu cap… i viure”.
És la cançó que totes les noies de les primeres files esperen amb impaciència amb la il·lusió i esperança que el boss les pugi a l’escenari a ballar. Amb el meu millor amic, en Miquel, ho vam viure per primer cop el 1988 en el concert de Barcelona al Camp Nou. Aquí tenim una de les seves interpretacions més celebrades a la capital de Catalunya i que ell mateix va convertir en un DVD en concert al Palau Sant Jordi:
Ara, si voleu una versió amb ball final, aquí teniu aquesta també del 1988.
Ara, potser una de les interpretacions més tendres és quan la noia que puja a l’escenari a ballar és la seva mare.
MY HOMETOWN
I per acabar, tenim una de les peces més sentides del disc. Sí, podríem dir que aquesta també té tocs de balada, però com la resta segueix tenint força ritme. Una altra cançó política i que desmenteix que aquest sigui un disc superficial ja que reflecteix “la tensió racial d’un poble de Nova Jersey a finals dels seixanta i la desindustrialització de la dècada següent”.
Bé, això és tot, amics. Espero que aquest repàs a un dels discs més hit de la història del Pop-Rock us hagi agradat. Però com passa amb els concerts dels Boss, acabaré amb dos bisos. Amb dues versions de la cançó que dona nom al disc ja que no n’hem vist cap en directe, a part del videoclip oficial.
La primera és una versió acústica:
I la segona acabem de nou a Barcelona amb molta canya!
P.D. Curiosament, l’endemà de publicar aquesta entrada he descobert que The Guardian ha publicat un rànquing de tots els disc d’en Bruce. Jo em pensava que “Born in the U.S.A.” el posarien en més mala posició. Veig que no anava tan mal encaminat.
El posen en tercera posició, només darrere de “Darknes on the Edge of Town” i “Tunnel of Love“. I de “Botn in the U.S.A. diuen: “Misunderstood, yes, but Springsteen has to shoulder some of the blame: make an album that sounds like a state fairground on 4 July and plenty of people are going to think you are celebrating America. It’s possibly the place where Springsteenisms calcify into cliche – Darlington County, Working on the Highway, No Surrender – but it’s played with such fire, such total commitment, that it brooks no doubt.”
Aquest és el resultat, de pitjor a millor:
Ges Avall 