Catalunya: una societat dividida

Patxi López, l’exlehendakari d’Euskadi (amb el 17,9% de vots del cens, JxSí va aconseguir el 29,5%) i candidat a Secretari general del PSOE, diu que va visitar Catalunya i va tornar molt trist. Es veu que va veure una societat catalana molt bipolaritzada, “fracturada en dos”.

Aquesta entrada al blog pretén donar-li la raó. Catalunya està molt dividida i intentarem demostrar-ho:

  • Tenim gent que beu alcohol i gent abstèmia.
  • Tenim gent que fuma i gent que no.
  • Hi viu gent nascuda a Euskal Herria i gent que no.
  • Hi ha gent que ha estat a Euskal Herria i gent que no.
  • Hi ha gent que té cotxe propi i gent que no.
  • Hi ha gent que té un cotxe de més de 20 anys i gent que el té més nou.
  • Alguns escullen pit, d’altres cuixa.
  • Alguns prenen el cafè sol amb sucre, d’altres sense.
  • Hi ha gent del Barça i gent que no.
  • Fins i tot n’hi ha de l’Espanyol i n’hi ha que no.
  • Hi ha qui menja pa amb tomàquet i gent a qui no li agrada.
  • Hi ha qui prefereix el mar i qui prefereix la muntanya.
  • Hi ha qui es fa el llit i qui no.
  • Alguns prefereixen en Llach, d’altres en Serrat.
  • Hi ha gent dels Stones i gent dels Beatles.
  • Hi ha gent que mira TV3 cada dia i gent que no.
  • N’hi ha que tenen mòbil i qui es nega a tenir-ne.
  • Alguns són d’Apple i d’altres no ho seran mai.
  • Alguns compren el diari i molts que no.
  • En tenim de croissant i d’altres d’ensaïmada.
  • Molts prefereixen carn, d’altres el peix.
  • Alguns viuen a comarques i d’altres no.
  • Molts viuen a ciutat, menys a poble.
  • Hi ha qui es dutxa al matí i hi ha qui es dutxa a la nit.
  • Tenim gent de lletres i gent de ciències.
  • Alguns prefereixen estudiar Batxillerat i d’altres un Cicle Formatiu.
  • N’hi ha que van a la universitat i n’hi ha que no.
  • Tenim fans de Manel i gent que els odia.
  • Hi ha gent que no parla català i gent que sí.
  • Hi ha gent que només ha votat el PSC-PSOE i gent que no els ha votat mai.
  • Alguns es planxen la roba i a d’altres li planxen.
  • Hi ha gent que encara no ha vist Pulp Fiction, encara que sembli mentida.
  • Hi ha gent que treballa i gent que no.
  • Hi ha gent que es posa més d’una alarma per despertar-se i gent que amb una en té prou.
  • Hi ha gent que no sap nedar i gent que sí.
  • Hi ha gent que sap anar amb bici i gent que no.
  • Algú compra La Razón, però una immensa majoria no.
  • Hi ha qui escriu “etcètera” al final d’una llista i qui posa “…”.

En definitiva, constato, amb tristesa com en López, que tenim una societat totalment bipolar. Sort que la seva victòria al capdavant del PSOE hi posarà remei i aconseguirà que tots tinguem els mateixos gustos i sentiments identitaris.

Anuncis

Fa temps que ens el van fotre

Foto extreta del Cosidor Digital: http://elcosidordigital.blogspot.com.es/2014/06/ferrocarril-de-girona-olot-1911-ca.html
Foto extreta del Cosidor Digital: http://elcosidordigital.blogspot.com.es/2014/06/ferrocarril-de-girona-olot-1911-ca.html

Falten 10 segons per les 7 del matí del dimecres 7 de desembre de 2016. Catalunya Ràdio: “Amb Renfe arribem puntualment a les 7 del matí” (ho podeu escoltar al final d’aquest àudio). Pitos i la Mònica diu: “Bon dia, desperta Catalunya, són les 7, som el Matí de Catalunya Ràdio”. Uns 13 minuts més tard podem escoltar la Mari Luz Garcia donant el trànsit i destacant que les carreteres estan tranquil·les, ja que ens trobem en un dia en què molta gent fa pont. Però després de parlar del trànsit diu: “hi ha un tren de la línia R3 que ha sortit de Puigcerdà a les 6 i 17 minuts per arribar a l’Hospitalet a les 9 i 9 minuts, però que té trenta minuts de retard perquè el tren ha tingut una avaria mecànica.”

I just després sona un separador i a continuació podem escoltar un anunci que comença així “És hora de pujar al tren de la notícia Renfe: Durant el mes de novembre Renfe ha registrat una puntualitat del 95% en els seus serveis de rodalia de Barcelona. La millora contínua del servei fa que gradualment nous clients pugin als trens de Renfe a Catalunya amb increments superiors a l’1%, xifra que significa més d’un milió de nous viatgers al llarg d’aquest any” (ho podeu escoltar en aquest àudio a partir del minut 14:10).

Aquest exemple d’impuntualitat en un tren de la línia Puigcerdà-Hospitalet és només un més dels milers que podríem posar dels últims, per exemple, 30 anys. El que crida l’atenció, però, és l’acompanyament propagandístic de Renfe. Es tracta, sense cap mena de dubte, d’una voluntat de rentar la imatge de la companyia ferroviària. De fet, la Mònica Terribas també va incorporar periòdicament en aquella època, no sé si encara ho fa, una entrevista a un responsable de comunicació de Renfe per tal de fer un repàs de la situació dels trens al país.

Fa unes setmanes es va anunciar que un tren de la línia que sortia de Vic i que permetia arribar a Barcelona abans de les 8 (si anava puntual) ara començarà el seu recorregut des de Ripoll. És una bona notícia, sense cap mena de dubte. Però tot i que Renfe vulgui fer-nos creure que la situació no és tan dolenta i que estan invertint-hi, hi ha una realitat que no podem obviar i és que a Catalunya patim un dèficit endèmic d’inversió ferroviària intolerable i insostenible. Només cal llegir les reivindicacions que fan des de Perquè no ens fotin el tren.

Però amb aquest Estat no hi ha res a fer. Són anys picant pedra, com reus que compleixen pena amb treballs forçats però sense beneficis penitenciaris. Mentre tinguem un Estat en contra, mentider i incomplidor de promeses d’inversió, no tenim res a fer.

Quan Catalunya sigui un estat, el primer que hem de fer és crear un pla nacional per la mobilitat. Algú pot dir que tenim altres urgències, com ara millorar en Educació, en Sanitat i en Benestar Social. D’acord, però en aquests casos bàsicament es tracta de reinvertir i augmentar els recursos perduts aquests últims 10 anys. Però en mobilitat necessitem crear un pla gairebé partint de zero després d’assumir les competències que no tenim. Un pla que no podrà resoldre les mancances més importants a curt termini. Per aquest motiu, i tants d’altres, hem de votar ja en un referèndum, guanyar-lo i començar a construir allò que fa dècades alguns no han volgut construir, més aviat tot el contrari.


Article publicat a Osona.com

L’hora de la propaganda

En teoria només falten poc més de 10 mesos per web-hosting-ad-spacecelebrar el referèndum vinculant d’independència. Ara sembla que va de debò i ens n’alegrem aquells qui fa gairebé 10 anys que el reclamem. Però els últims sondejos no són per llençar coets. El de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS) donava un marge de 10 punts pel Sí, però el del CEO fins i tot augura una lleugeríssima victòria del No. El president Puigdemont escrivia al seu mur del Facebook, en saber-se l’enquesta de l’ICPS, que “Tot i que són bones dades, no són suficients: les enquestes també varen pronosticar el no al #Brexit, el sí a l’acord de pau a #Colòmbia o la victòria de #HillaryClinton. Seguim treballant per ampliar la base i vosaltres en sou ambaixadors indispensables!”.

Doncs bé, ara sí que ha arribat l’hora d’ampliar la base i buscar una victòria inqüestionable del Sí. Per això, tal i com diu el president, cal ampliar la base. Primer de tot ens cal consolidar els del Sí, i és que molts dels que ara a les enquestes potser diuen que votaran Sí a l’hora de la veritat els entraran els dubtes i les pors. En segon terme hem de convèncer els indecisos, que són els que a l’hora de la veritat faran decantar la balança i que, probablement, s’acabin decidint majoritàriament pel No. En tercer lloc tenim els passotes o abstencionistes. No només ens cal una victòria contundent del Sí, necessitem també que vagi a votar molta gent. I, finalment, hem de procurar fer canviar d’idea a alguns partidaris del No. La tasca més complicada.

Per aconseguir aquest objectiu tenim tres camps de batalla: la mobilització, la informació i la propaganda. La mobilització consisteix, sobretot, en la capacitat que tinguin les institucions, els lobbys, partidaris de la independència per fer arribar el seu missatge directament a la ciutadania. També la mobilització individual, dels convençuts, per convèncer aquells qui encara no ho tenen clar o en són contraris. Ambaixadors, en diu Puigdemont.

Una de les formes que té la mobilització per fer arribar el seu missatge és a través de la informació. La informació la podem canalitzar a través del Periodisme o directament amb les xarxes socials o pàgines web. Però la batalla de la informació la tenim bastant perduda. Els catalans s’informen, majoritàriament, a partir de mitjans que tenen un posicionament contrari a la independència. I, en tot cas, tant a les xarxes, Internet o al Periodisme ja sabem que el públic és molt selectiu i, per norma, escull aquells qui l’informen amb una ideologia semblant a la seva.

Però encara ens queda un tercer recurs que no l’hem explotat i és la propaganda. La propaganda que demana el vot només es pot utilitzar en períodes de campanya electoral. Però ningú hauria de poder impedir començar a fer propaganda informativa explicant, dins la legalitat encara vigent, els avantatges d’una Catalunya independent sense demanar un vot explícit pel Sí. Fins i tot seria recomanable que hi hagués una campanya institucional.

No sóc expert en publicitat, però tots els agents partidaris del Sí estaria bé que es coordinessin per començar a fer una bona campanya publicitària pensada per aquests 10 mesos i destinada a tot el públic català, encara que sigui a través de mitjans espanyols, i també, perquè no, a un públic espanyol i europeu.

Vigília

FerranSendra
BARCELONA 26 02 2016 Concierto de LOS BURROS – LOS RAPIDOS bandas predecesoras de El Ultimo de la Fila con MANOLO GARCIA y QUIMI PORTET en la Sala Razzmatazz FOTO FERRAN SENDRA

No, no, no” no som “Septiembre” sinó febrer i vigília d’un somni: poder dir que “Grité” de nou les cançons de Los Rápidos i Los Burros. “La pájara” i “Confusión” que puc agafar és monumental, tenint en compte que al matí un servidor haurà caminat 20 quilòmetres. Però farem el sacrifici.
Diuen que entre les cançons hi ha algunes “Ausencias” destacades, però en podrem sentir d’inèdites com “Braque” i “Gladiadora”. Ara, només per poder tornar a escolar en directe “Navaja de papel” ja paga la pena. Alguns potser prefereixen anar a veure una pel·li a un “Cine ideal”, anar a “Misa de cinco” o sortir de cap de setmana a fer la “Ruta del sur” a veure terres nevades abans de veure uns peluts dalt d’un escenari. Però jo no, jo espero poder dir que “No estoy hecho polvo” i encomanar-me a “San Gennaro” per cantar a cor que vols “Mi novia se llamaba Ramón” i “Portugal”.
La veritat és que l’espera “Hazme sufrir” ja que “Te quiero bastante” Quimi Portet i se’m fa eterna l’espera de tornar-te a veure viu i en viu. No, no, no, “No puedo más”!! Per cert, un ocellet m’ha dit que potser canta dues cançons més, en lloc de 30 en faran 32: “Vamos a ver”!
I quan arribem al final de la primera part del concert i a la Razzmatazz ja faci olor de “Conflicto armado” haurem cremat tots els greixos de tant ballar i cantar i només serem “Huesos“.
L’apoteòsis final arribarà amb els bisos, com si entréssim a “Disneylandia” per primer cop i ens saltaran les llàgrimes, tot un “Llanto de pasión”, quan tornem a veure dalt de l’escenari a El Último de la Fila cantant “Aviones plateados” i “Sara” just abans d’abandonar l’escenari per segon cop.
I al final de tot et semblarà que hagis viscut un miracle o hagis vist la mateixa “Querida Milagros” ja que encara et faràs creus que hagis vist alhora tres bandes memorables. I cansat et miraràs els peus i seràs més conscient que mai que aquelles cançons són el teu país, que ets allà a on has de ser, en definitiva que “Mi patria en mis zapatos”. I aprofitant que ets a Barcelona i que ja s’acosta mitjanit et vindran ganes d’anar a donar un volt i mentre camines per “La Rambla” t’adonaràs que aquella pot ser una de les millors vetllades que has viscut en molt de temps i et tornaràs a dir que mai, mai has d’abandonar les files de la “Insurrección“.

Immaterialisme material

Sembla que és bastant evident que viviBruce Springsteen 1988-08-03 Barcelona (P)m en una època marcada pel materialisme. Treballem per comprar. Ni la crisi econòmica ha frenat el nostre consumisme. Potser és una percepció personal, però diria que les botigues estan més plenes que mai. I això tenint en compte que el consum per internet ja s’ha generalitzat.

I entre els productes que més consumim, o comprem, hi ha els vinculats amb les noves tecnologies. El Mobile World Congress n’és una evidència. Cada any ens han de vendre els nous avenços que deixen gairebé en prehistòrics els de fa un any. No cal, ni tan sols, programar l’obsolescència dels telèfons mòbils o les tauletes. Tota nova versió té prou atractius com perquè ens doni la impressió que el nostre model ha quedat antiquat.

I això ens passa també amb altres modes o productes de consum: roba, calçat (sobretot esportiu), petits o grans electrodomèstics, material de cuina, etcètera. Anem acumulant estris que ens duren poquíssim i abans de reparar-lo, en cas que arribi a espatllar-se, preferim comprar-ne un de nou.

Però, curiosament, mentre anem acumulant aquests utensilis, o els anem substituint, cada vegada la nostra vida es va convertint en més immaterial. La nostra història, els nostres records, ja no són materials sinó immaterials.

Quan anem a casa els avis o els pares hi trobem tot d’objectes de record. I si volem fer una mirada al nostre passat ens treuen un àlbum de fotos o, fins i tot, correspondència antiga. I en un moble del menjador encara hi ha aquell tocadiscos o una màquina de cosir o una vaixella de fa unes quantes dècades. Però ara, en el moment més materialista de la història, les famílies més joves no tenen pràcticament res que perduri en el temps.

Us posaré un exemple personal. Durant la meva joventut havia anat a força concerts de grups: Dire Straits, Bruce Springsteen & The Street Band, The Rolling Stones, U2, Bob Dylan, El Último de la Fila, Sau…, Sopa de Cabra, etcètera. De tots aquests concerts en guardo l’entrada en una caixa. Moltes d’aquestes entrades, a més, solien tenir un disseny especial impreses en quadricromia. En canvi, les entrades actuals ja les podem portar directament amb el mòbil en un codi QR.

I com les entrades, tantes altres coses que tenim al núvol: sobretot les fotografies o la correspondència. Mai havíem fet tantes fotos ni havíem escrit tant com ara. Però cap d’aquesta correspondència i molt poques fotografies les tenim físicament, ni tan sols en el el propi disc dur. Mai havíem viscut en un món tan material i, alhora, mai havíem tingut tants records immaterials.

Article fallit: “Que siguin presidencials”

Pope Francis waves to the crowd from the central balcony of St. Peter's Basilica at the Vatican, Wednesday, March 13, 2013. Cardinal Jorge Bergoglio, who chose the name of Francis is the 266th pontiff of the Roman Catholic Church. (AP Photo/Dmitry Lovetsky)
(Muntatge de la foto original de Dmitry Lovetsky de Francesc en el moment de ser elegit Papa. )

Des de dijous de la setmana passada que tinc escrit aquest article que reprodueixo més avall i que volia publicar avui diumenge si Artur Mas convocava eleccions.

També el podia haver publicat dijous perquè tot feia pensar que avui acabaria la legislatura. Però la prudència i l’esperança em van fer mantenir-lo com un esborrany. ¿Per què? Doncs precisament pel que explico a l’article. Si finalment hi hagués hagut eleccions molt probablement s’haurien convertit en unes eleccions presidencials. A mi ja m’estava bé i fins i tot estic força convençut que haurien seguit donant una majoria absoluta independentista amb almenys 68 diputats entre CDC i ERC.

Ara bé, la incertesa del que passaria era molt gran i no tothom veia amb bons ulls anar a eleccions perquè hi havia dues evidències: Mas, molt probablement, perdria les seves primeres eleccions i la CUP perdria molts diputats, les enquestes parlen de la meitat. Així, doncs, l’acord entre aquests dos partits, els que havien de cedir en la negociació final, encara era possible.

No em feia gens de por, fins i tot em feia il·lusió, anar a eleccions, com ja he dit més amunt i també explico més avall. Però ara, vist l’acord final i la més que probable investidura d’aquesta tarda (si el filibusterisme no triomfa) els independentistes hem d’estar molt contents. Costarà, no serà fàcil, s’han obert moltes ferides que couen i couran. Les últimes setmanes, i sobretot els últims tres dies, ens hem dit moltes bestieses entre els que desitgem que Catalunya esdevingui una República. Però quan el nou govern comenci a prendre decisions i el nou Parlament a aprovar lleis, quedarà clar, una vegada més, que l’enemic no és a dins sinó a fora.

Aquí us deixo l’article fallit:

_____

Que siguin presidencials

masjunqueras1Si el 27S van ser unes eleccions plebiscitàries, que el 6M siguin presidencials.

Entre tots, tots, vam convertir les últimes eleccions autonòmiques en unes eleccions plebiscitàries que van guanyar clarament els partidaris del “Sí” davant dels del “No”, en vots i en escons.

Un cop aclarit el “què”, el problema l’hem tingut amb el “qui”, oi? I hem dit que convertiríem el 6M en la segona volta del 27S, oi? Doncs que serveixin per aclarir qui ha de ser president. La meva proposta és la següent:

Que Junts pel Sí presenti dos candidats. Un que sigui Mas, ja que CDC no està disposat a renunciar a la figura del President. I que ERC presenti Junqueras. O sigui, llistes separades. I la llista que guanyi en escons proposi president, amb la condició que l’altra llista hi voti a favor, és clar. Penso que aquesta opció pot tenir molts avantatges.

El principal avantatge és que CDC i ERC poden guanyar votants que van perdre amb Junts pel Sí. CDC per la dreta i ERC per l’esquerra, sobretot de la CUP. A més, convertir aquestes eleccions en unes presidencials ajudarà a bipolaritzar la campanya i mobilitzar els electors independentistes que volen un candidat o l’altre. També ajudarà a evitar que es facin evidents les discrepàncies actuals dins de Junts pel Sí i veure el drama d’una lluita fratricida per triar candidat. A més, és molt probable que si es ven com unes eleccions presidencials molts dependentistes aquesta vegada es quedin a casa.

Ah, i de pas ens entrenem per quan siguem una República en què per un cantó elegirem els diputats i el primer ministre i, per un altre, el cap d’Estat.

Què us sembla?

Ara sí

IMG_7854Aquest matí del 3 de gener de 2016, quan la CUP estava reunida per decidir definitivament si votarien la investidura de Mas, he fet aquesta piulada:

“La votació de la CUP d’avui és idèntica a la d’Unió de fa uns mesos: independència sí o no

I al cap de poc he començat a rebre una pluja de tuits en què bàsicament m’han acusat de poc rigorós, per dir-ho suaument. Per suposat, no ho nego, el meu tuit era una provocació en menys de 140 caràcters. Però la idea de fons la mantinc. Ara intentaré argumentar-ho una mica més.

Tot i que l’estelada és un dels símbols de la CUP, a l’hora de la veritat entre aquells qui participen en els processos de decisió del partit n’hi ha molts que no són independentistes. I això us ho hauria d’explicar, però ho fa molt millor en Vicent Partal en el seu editorial d’urgència d’avui. Sota el títol Ens trobarem al març (sense la CUP) diu: “la CUP només s’afegirà a la independència si es compleixen les condicions que ells creuen necessàries, però si no, no ho farà. D’independentistes utilitaris, condicionals, n’hi ha hagut i n’hi ha a tots els processos del món i al nostre país ja n’hi havia abans –si més no– dins ICV i Unió. Ara la CUP s’afegeix com a organització a aquesta categoria, per bé que resta clarament dividida en dues meitats (i, d’ara endavant, les relacions entre aquestes dues meitats no seran gens fàcils)”.

O sigui, al meu entendre, per molts cupaires que tenen poder de decisió (la meitat segons Partal, i pel que hem vist en les votacions de l’assemblea) la independència no és una prioritat sinó una eina més als seus interessos. De fet, diria que en Vicent és massa generós ja que n’hi ha una bona colla que no són ni tan sols independentistes utilitaris, senzillament no ho són.

Per a aquesta gent la millor manera per no tirar endavant el procés independentista dissenyat per Junts pel Sí, perquè no era el seu, era focalitzar l’atenció en “No a Mas”. Aquesta cantarella durant la campanya era el millor escut per, arribat el moment, poguessin dir “no” a la independència amb l’argument de ser coherents.

Per tant, d’acord que avui el vot explícit era “Mas sí” o “Mas no”, però el debat de fons a la CUP és entre els partidaris i els contraris a primer fer la independència i després lluitar pels interessos ideològics. Entre els que prioritzen l’eix nacional i els que prioritzen el social. Potser m’equivoco, pot ser, perquè la meva és una anàlisi i interpretació externa. Però les properes setmanes diria que veurem de manera més explícita que mai aquestes dues ànimes dins de la CUP.

I d’aquí la meva piulada d’avui. Així com Unió va acabar trencant-se per la independència, també ho farà la CUP. Potser no d’una manera tan clara i potser sense escissions, però sí entre els votants. I que els votants i “militants” de la CUP que són i han estat independentistes que tinguin en compte que, a hores d’ara i si no canvien molt les coses d’aquí a les eleccions, el seu partit no és garantia de progressar cap a la república catalana.

Per aquest motiu estic convençut que el millor escenari és unes noves eleccions i, ara sí, tothom estarà al lloc que pertoca sense matisos. Aquells qui se sentin realment independentistes, que creguin de veritat que primer hem de ser independents i després ja decidirem com, només poden votar allò que ara ha sigut Junts pel Sí. En canvi, els que pensin que la independència no és una prioritat que votin qualsevol altre partit.