Puigdemont: lliçó de Periodisme

No hi ha dubte que el 8 de març del 2017 serà una data recordada i recuperada els propers anys a Catalunya. I ho serà per dos motius, per la remuntada del Barça a la Champions i per la confessió de Fèlix Millet al judici del Cas Palau.

Però per a un grup reduït de persones, concretament 10 alumnes de 2n de Periodisme i Comunicació Corporativa de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna, hi ha un altre motiu per recordar aquesta data. És el dia en què el periodista i actual President de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont, els va rebre al seu despatx al Palau del Parlament durant mitja hora per parlar de Periodisme i de la seva relació amb el poder.

Res del que es va dir en aquella trobada podria ser considerat com off the record, perquè en cap moment així es va expressar. De fet, res del que es va dir ho podríem considerar de secret o no confessable en públic. Fins i tot hi ha moltes de les coses que va dir Puigdemont que les ha expressat en públic. En aquell moment, però, tampoc vaig dir que ho volia publicar, se’m va ocórrer l’endemà quan vaig voler posar per escrit les idees per comentar-les a classe. Va ser una conversa privada, per això vaig demanar el vist-i-plau de Presidència. Tampoc és la meva intenció descriure amb pèls i senyals tot el que s’hi va dir. Però sí que voldria extreure’n algunes idees, tenint en compte que és la meva interpretació de la conversa.

Voldria començar amb la idea que Puigdemont va voler destacar just al final de la conversa, quan ja ens aixecàvem. Va recomanar als alumnes que estiguin molt atents a l’anàlisi del Big Data. Un àmbit del Periodisme que, per aquelles persones que en tinguin una formació, pot ser una bona sortida professional.

També va parlar de la Comunicació Corporativa. I ho va fer per elogiar la feina que fan molts professionals en aquest àmbit. Alhora, però, va fer explícit el menyspreu que ha rebut aquest terreny de la comunicació per part de moltes institucions posant en valor la tasca necessària que han de fer per comunicar i no només en moments de crisi. En aquest àmbit també considera que no per força és necessari que un professional de la comunicació corporativa hagi treballat abans en un mitjà, tot i que cal que en conegui la rutina, ja que cada vegada més la comunicació d’empresa s’adreça directament al seu públic.

Pel que fa a la postveritat, Puigdemont va preferir parlar de la preveritat. En paraules meves en diríem la profecia autocomplidora. Aquí va voler-ho exemplificar en el procés independentista. De fet, fa uns dies ho va resumir en un twitt: “El trumpisme fomenta la postveritat; l’unionisme polític i mediàtic s’hiperventila en la preveritat. La mentida creadora de realitat”. O sigui, a base d’anar repetint mentides sobre el procés es busca alterar la realitat i el futur. En aquest sentit, i tal com ja s’ha dit moltes vegades, les xarxes socials és el millor lloc per propagar la postveritat o la preveritat.

Sobre aquest tema es va establir una discussió sobre si aquest és un fenomen nou. Es va arribar a la conclusió que és nou en les formes però possiblement no en el fons. O sigui, els mitjans, i en general la comunicació, sempre han tingut clar que un ús determinat del llenguatge, l’emparaulament de la realitat, és determinant a l’hora d’influir en el pensament i les decisions de la societat.

¿I com influeix la infoxicació en algú com ell que actualment ocupa un càrrec tan important? Doncs la veritat és que va fer una comparació molt afortunada amb la contaminació ambiental. Va venir a dir que cada dia ha de sortir de casa protegint-se, previngut, de tota la porqueria informativa que intentarà contaminar l’ambient i a ell procurant tornar a casa net, descontaminat. En aquest sentit, i en resposta a una pregunta, va dir que sempre ha procurat no caure a la provocació ni pressionar perquè es rectifiqui. I ho va argumentar per dos motius: perquè al final la veritat s’acaba sabent, quan es tracta d’algun error o mentida clara, i perquè quan es tracta d’un atac premeditat i organitzat estem davant d’una guerra i de res serviria demanar rectificacions.

Una de les principals preocupacions que va mostrar el President sobre el Periodisme actual té a veure amb la propietat dels mitjans. Troba a faltar que aquesta estigui en mans dels clàssics editors o d’un grup de persones que tiren endavant un projecte. Actualment la propietat és sobretot de les empreses distribuïdores. Empreses tecnològiques. Això garanteix inversió econòmica, cert, però desvirtua la feina de l’ofici de periodista. Una feina que Puigdemont considera imprescindible en una societat. Cal que hi hagi més que mai, sobretot en un entorn com l’actual en què un twitt pot fer molt mal, una verificació i interpretació de la realitat. Per cert, va comparar la propietat actual dels mitjans com si l’amo de la impremta fos l’amo del diari. És curiós aquest exemple, i aquesta és una reflexió personal, perquè alguns del primers diaris que es van editar a Catalunya precisament els van crear impressors.

Finalment, voldria destacar una altra reflexió molt interessant relacionada amb com gestiona ell la seva presència a les xarxes. Va explicar que la gestió del seu compte de Twitter la fa personalment mentre que el Facebook el porta el seu equip. Va dir que sol no podria actualitzar les dues xarxes, però que sí que vol mantenir la gestió directa de Twitter. Una eina que li permet, i l’obliga gustosament, a interactuar directament amb la ciutadania. També canalitzen tots els comentaris que arriben a través de Facebook. I preguntat sobre els seus discursos i/o els missatges que emet, va mostrar el seu convenciment que cal que el missatge sigui propi, sobirà. Com a molt, els gestors de les xarxes poden ajudar en la difusió, en el com o la forma, però no en el fons. La clau, segons Puigdemont, és mostrar-se autèntic i fidel a les pròpies idees.

Autor: Ruben Moreno (Generalitat de Catalunya)

Escoltant-lo d’a prop va quedar clar, claríssim, que Puigdemont manté absoluta coherència entre allò que diu en públic i en privat. Va ser un autèntic luxe, un privilegi, rebre de part seva aquella lliçó de Periodisme a través de les seves reflexions. Durant mitja hora tots vam tenir, almenys jo, aquella estranya sensació d’estar parlant amb la màxima autoritat de la nostra nació i, alhora, amb un col·lega de professió. De fet, és també una autoritat dins el Periodisme del nostre país. El que em va saber greu, però, és que no parléssim gens de Política. O potser sí, potser només vam parlar de política ja que, com deia l’estimat Héctor Borrat, el periodisme és un actor polític més.

Anuncis

Surrealisme: Moviment literari, artístic i filosòfic, sorgit a França l’any 1924

Hi ha bàsicament dues tendències als mitjans a l’hora de publicar alguna de les seves informacions al Facebook. Uns opten per fer un titular informatiu, que resumeix la informació més important de la publicació. Per tant, solen fer un titular semblant al que llegiríem en un diari. Encara que la informació sigui banal, com ara l’enllaç a un vídeo viralitzat, abans de clicar l’enllaç ja tens prou informació per saber què t’hi trobaràs.

Aquí teniu un parell d’exemples:

En canvi, hi ha uns altres mitjans que preferixen fer titulars enigmàtics. Intenten atreure la teva atenció donant pistes sobre el contingut que trobaràs a l’enllaç, però sense informar-te d’allò més important.

En aquests casos, com podeu comprovar, hi ha mitjans que hi afegeixen alguna paraula que encapçala el titular, sovint escrita en majúscules, que pretén ser cridanera: INCREÏBLE, SURREALISTA, SORPRENENT, ÚLTIMA HORA, NO T’HO CREURÀS, INDIGNANT, etcètera.

És probable que aquesta tàctica tingui el seu èxit i que hi hagi qui piqui, perdó, que cliqui. Però estic convençut que també hi ha molta gent a qui aquesta estratègia més aviat els molesta. M’incloc entre aquests. En el meu cas em provoca l’efecte contrari. Molt poques vegades clico un enllaç d’aquestes característiques. De fet, molt sovint la mateixa informació ja me la dona un altre mitjà que sí que m’informa i opto per aquest últim.

Ara, el que ja m’he prohibit per higiene mental i per respecte a André Breton és clicar cap enllaç que comenci amb la paraula SURREALISTA. Per aquí no passo.

Catalunya: una societat dividida

Patxi López, l’exlehendakari d’Euskadi (amb el 17,9% de vots del cens, JxSí va aconseguir el 29,5%) i candidat a Secretari general del PSOE, diu que va visitar Catalunya i va tornar molt trist. Es veu que va veure una societat catalana molt bipolaritzada, “fracturada en dos”.

Aquesta entrada al blog pretén donar-li la raó. Catalunya està molt dividida i intentarem demostrar-ho:

  • Tenim gent que beu alcohol i gent abstèmia.
  • Tenim gent que fuma i gent que no.
  • Hi viu gent nascuda a Euskal Herria i gent que no.
  • Hi ha gent que ha estat a Euskal Herria i gent que no.
  • Hi ha gent que té cotxe propi i gent que no.
  • Hi ha gent que té un cotxe de més de 20 anys i gent que el té més nou.
  • Alguns escullen pit, d’altres cuixa.
  • Alguns prenen el cafè sol amb sucre, d’altres sense.
  • Hi ha gent del Barça i gent que no.
  • Fins i tot n’hi ha de l’Espanyol i n’hi ha que no.
  • Hi ha qui menja pa amb tomàquet i gent a qui no li agrada.
  • Hi ha qui prefereix el mar i qui prefereix la muntanya.
  • Hi ha qui es fa el llit i qui no.
  • Alguns prefereixen en Llach, d’altres en Serrat.
  • Hi ha gent dels Stones i gent dels Beatles.
  • Hi ha gent que mira TV3 cada dia i gent que no.
  • N’hi ha que tenen mòbil i qui es nega a tenir-ne.
  • Alguns són d’Apple i d’altres no ho seran mai.
  • Alguns compren el diari i molts que no.
  • En tenim de croissant i d’altres d’ensaïmada.
  • Molts prefereixen carn, d’altres el peix.
  • Alguns viuen a comarques i d’altres no.
  • Molts viuen a ciutat, menys a poble.
  • Hi ha qui es dutxa al matí i hi ha qui es dutxa a la nit.
  • Tenim gent de lletres i gent de ciències.
  • Alguns prefereixen estudiar Batxillerat i d’altres un Cicle Formatiu.
  • N’hi ha que van a la universitat i n’hi ha que no.
  • Tenim fans de Manel i gent que els odia.
  • Hi ha gent que no parla català i gent que sí.
  • Hi ha gent que només ha votat el PSC-PSOE i gent que no els ha votat mai.
  • Alguns es planxen la roba i a d’altres li planxen.
  • Hi ha gent que encara no ha vist Pulp Fiction, encara que sembli mentida.
  • Hi ha gent que treballa i gent que no.
  • Hi ha gent que es posa més d’una alarma per despertar-se i gent que amb una en té prou.
  • Hi ha gent que no sap nedar i gent que sí.
  • Hi ha gent que sap anar amb bici i gent que no.
  • Algú compra La Razón, però una immensa majoria no.
  • Hi ha qui escriu “etcètera” al final d’una llista i qui posa “…”.

En definitiva, constato, amb tristesa com en López, que tenim una societat totalment bipolar. Sort que la seva victòria al capdavant del PSOE hi posarà remei i aconseguirà que tots tinguem els mateixos gustos i sentiments identitaris.

Fa temps que ens el van fotre

Foto extreta del Cosidor Digital: http://elcosidordigital.blogspot.com.es/2014/06/ferrocarril-de-girona-olot-1911-ca.html
Foto extreta del Cosidor Digital: http://elcosidordigital.blogspot.com.es/2014/06/ferrocarril-de-girona-olot-1911-ca.html

Falten 10 segons per les 7 del matí del dimecres 7 de desembre de 2016. Catalunya Ràdio: “Amb Renfe arribem puntualment a les 7 del matí” (ho podeu escoltar al final d’aquest àudio). Pitos i la Mònica diu: “Bon dia, desperta Catalunya, són les 7, som el Matí de Catalunya Ràdio”. Uns 13 minuts més tard podem escoltar la Mari Luz Garcia donant el trànsit i destacant que les carreteres estan tranquil·les, ja que ens trobem en un dia en què molta gent fa pont. Però després de parlar del trànsit diu: “hi ha un tren de la línia R3 que ha sortit de Puigcerdà a les 6 i 17 minuts per arribar a l’Hospitalet a les 9 i 9 minuts, però que té trenta minuts de retard perquè el tren ha tingut una avaria mecànica.”

I just després sona un separador i a continuació podem escoltar un anunci que comença així “És hora de pujar al tren de la notícia Renfe: Durant el mes de novembre Renfe ha registrat una puntualitat del 95% en els seus serveis de rodalia de Barcelona. La millora contínua del servei fa que gradualment nous clients pugin als trens de Renfe a Catalunya amb increments superiors a l’1%, xifra que significa més d’un milió de nous viatgers al llarg d’aquest any” (ho podeu escoltar en aquest àudio a partir del minut 14:10).

Aquest exemple d’impuntualitat en un tren de la línia Puigcerdà-Hospitalet és només un més dels milers que podríem posar dels últims, per exemple, 30 anys. El que crida l’atenció, però, és l’acompanyament propagandístic de Renfe. Es tracta, sense cap mena de dubte, d’una voluntat de rentar la imatge de la companyia ferroviària. De fet, la Mònica Terribas també va incorporar periòdicament en aquella època, no sé si encara ho fa, una entrevista a un responsable de comunicació de Renfe per tal de fer un repàs de la situació dels trens al país.

Fa unes setmanes es va anunciar que un tren de la línia que sortia de Vic i que permetia arribar a Barcelona abans de les 8 (si anava puntual) ara començarà el seu recorregut des de Ripoll. És una bona notícia, sense cap mena de dubte. Però tot i que Renfe vulgui fer-nos creure que la situació no és tan dolenta i que estan invertint-hi, hi ha una realitat que no podem obviar i és que a Catalunya patim un dèficit endèmic d’inversió ferroviària intolerable i insostenible. Només cal llegir les reivindicacions que fan des de Perquè no ens fotin el tren.

Però amb aquest Estat no hi ha res a fer. Són anys picant pedra, com reus que compleixen pena amb treballs forçats però sense beneficis penitenciaris. Mentre tinguem un Estat en contra, mentider i incomplidor de promeses d’inversió, no tenim res a fer.

Quan Catalunya sigui un estat, el primer que hem de fer és crear un pla nacional per la mobilitat. Algú pot dir que tenim altres urgències, com ara millorar en Educació, en Sanitat i en Benestar Social. D’acord, però en aquests casos bàsicament es tracta de reinvertir i augmentar els recursos perduts aquests últims 10 anys. Però en mobilitat necessitem crear un pla gairebé partint de zero després d’assumir les competències que no tenim. Un pla que no podrà resoldre les mancances més importants a curt termini. Per aquest motiu, i tants d’altres, hem de votar ja en un referèndum, guanyar-lo i començar a construir allò que fa dècades alguns no han volgut construir, més aviat tot el contrari.


Article publicat a Osona.com

L’hora de la propaganda

En teoria només falten poc més de 10 mesos per web-hosting-ad-spacecelebrar el referèndum vinculant d’independència. Ara sembla que va de debò i ens n’alegrem aquells qui fa gairebé 10 anys que el reclamem. Però els últims sondejos no són per llençar coets. El de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS) donava un marge de 10 punts pel Sí, però el del CEO fins i tot augura una lleugeríssima victòria del No. El president Puigdemont escrivia al seu mur del Facebook, en saber-se l’enquesta de l’ICPS, que “Tot i que són bones dades, no són suficients: les enquestes també varen pronosticar el no al #Brexit, el sí a l’acord de pau a #Colòmbia o la victòria de #HillaryClinton. Seguim treballant per ampliar la base i vosaltres en sou ambaixadors indispensables!”.

Doncs bé, ara sí que ha arribat l’hora d’ampliar la base i buscar una victòria inqüestionable del Sí. Per això, tal i com diu el president, cal ampliar la base. Primer de tot ens cal consolidar els del Sí, i és que molts dels que ara a les enquestes potser diuen que votaran Sí a l’hora de la veritat els entraran els dubtes i les pors. En segon terme hem de convèncer els indecisos, que són els que a l’hora de la veritat faran decantar la balança i que, probablement, s’acabin decidint majoritàriament pel No. En tercer lloc tenim els passotes o abstencionistes. No només ens cal una victòria contundent del Sí, necessitem també que vagi a votar molta gent. I, finalment, hem de procurar fer canviar d’idea a alguns partidaris del No. La tasca més complicada.

Per aconseguir aquest objectiu tenim tres camps de batalla: la mobilització, la informació i la propaganda. La mobilització consisteix, sobretot, en la capacitat que tinguin les institucions, els lobbys, partidaris de la independència per fer arribar el seu missatge directament a la ciutadania. També la mobilització individual, dels convençuts, per convèncer aquells qui encara no ho tenen clar o en són contraris. Ambaixadors, en diu Puigdemont.

Una de les formes que té la mobilització per fer arribar el seu missatge és a través de la informació. La informació la podem canalitzar a través del Periodisme o directament amb les xarxes socials o pàgines web. Però la batalla de la informació la tenim bastant perduda. Els catalans s’informen, majoritàriament, a partir de mitjans que tenen un posicionament contrari a la independència. I, en tot cas, tant a les xarxes, Internet o al Periodisme ja sabem que el públic és molt selectiu i, per norma, escull aquells qui l’informen amb una ideologia semblant a la seva.

Però encara ens queda un tercer recurs que no l’hem explotat i és la propaganda. La propaganda que demana el vot només es pot utilitzar en períodes de campanya electoral. Però ningú hauria de poder impedir començar a fer propaganda informativa explicant, dins la legalitat encara vigent, els avantatges d’una Catalunya independent sense demanar un vot explícit pel Sí. Fins i tot seria recomanable que hi hagués una campanya institucional.

No sóc expert en publicitat, però tots els agents partidaris del Sí estaria bé que es coordinessin per començar a fer una bona campanya publicitària pensada per aquests 10 mesos i destinada a tot el públic català, encara que sigui a través de mitjans espanyols, i també, perquè no, a un públic espanyol i europeu.

Vigília

FerranSendra
BARCELONA 26 02 2016 Concierto de LOS BURROS – LOS RAPIDOS bandas predecesoras de El Ultimo de la Fila con MANOLO GARCIA y QUIMI PORTET en la Sala Razzmatazz FOTO FERRAN SENDRA

No, no, no” no som “Septiembre” sinó febrer i vigília d’un somni: poder dir que “Grité” de nou les cançons de Los Rápidos i Los Burros. “La pájara” i “Confusión” que puc agafar és monumental, tenint en compte que al matí un servidor haurà caminat 20 quilòmetres. Però farem el sacrifici.
Diuen que entre les cançons hi ha algunes “Ausencias” destacades, però en podrem sentir d’inèdites com “Braque” i “Gladiadora”. Ara, només per poder tornar a escolar en directe “Navaja de papel” ja paga la pena. Alguns potser prefereixen anar a veure una pel·li a un “Cine ideal”, anar a “Misa de cinco” o sortir de cap de setmana a fer la “Ruta del sur” a veure terres nevades abans de veure uns peluts dalt d’un escenari. Però jo no, jo espero poder dir que “No estoy hecho polvo” i encomanar-me a “San Gennaro” per cantar a cor que vols “Mi novia se llamaba Ramón” i “Portugal”.
La veritat és que l’espera “Hazme sufrir” ja que “Te quiero bastante” Quimi Portet i se’m fa eterna l’espera de tornar-te a veure viu i en viu. No, no, no, “No puedo más”!! Per cert, un ocellet m’ha dit que potser canta dues cançons més, en lloc de 30 en faran 32: “Vamos a ver”!
I quan arribem al final de la primera part del concert i a la Razzmatazz ja faci olor de “Conflicto armado” haurem cremat tots els greixos de tant ballar i cantar i només serem “Huesos“.
L’apoteòsis final arribarà amb els bisos, com si entréssim a “Disneylandia” per primer cop i ens saltaran les llàgrimes, tot un “Llanto de pasión”, quan tornem a veure dalt de l’escenari a El Último de la Fila cantant “Aviones plateados” i “Sara” just abans d’abandonar l’escenari per segon cop.
I al final de tot et semblarà que hagis viscut un miracle o hagis vist la mateixa “Querida Milagros” ja que encara et faràs creus que hagis vist alhora tres bandes memorables. I cansat et miraràs els peus i seràs més conscient que mai que aquelles cançons són el teu país, que ets allà a on has de ser, en definitiva que “Mi patria en mis zapatos”. I aprofitant que ets a Barcelona i que ja s’acosta mitjanit et vindran ganes d’anar a donar un volt i mentre camines per “La Rambla” t’adonaràs que aquella pot ser una de les millors vetllades que has viscut en molt de temps i et tornaràs a dir que mai, mai has d’abandonar les files de la “Insurrección“.

Immaterialisme material

Sembla que és bastant evident que viviBruce Springsteen 1988-08-03 Barcelona (P)m en una època marcada pel materialisme. Treballem per comprar. Ni la crisi econòmica ha frenat el nostre consumisme. Potser és una percepció personal, però diria que les botigues estan més plenes que mai. I això tenint en compte que el consum per internet ja s’ha generalitzat.

I entre els productes que més consumim, o comprem, hi ha els vinculats amb les noves tecnologies. El Mobile World Congress n’és una evidència. Cada any ens han de vendre els nous avenços que deixen gairebé en prehistòrics els de fa un any. No cal, ni tan sols, programar l’obsolescència dels telèfons mòbils o les tauletes. Tota nova versió té prou atractius com perquè ens doni la impressió que el nostre model ha quedat antiquat.

I això ens passa també amb altres modes o productes de consum: roba, calçat (sobretot esportiu), petits o grans electrodomèstics, material de cuina, etcètera. Anem acumulant estris que ens duren poquíssim i abans de reparar-lo, en cas que arribi a espatllar-se, preferim comprar-ne un de nou.

Però, curiosament, mentre anem acumulant aquests utensilis, o els anem substituint, cada vegada la nostra vida es va convertint en més immaterial. La nostra història, els nostres records, ja no són materials sinó immaterials.

Quan anem a casa els avis o els pares hi trobem tot d’objectes de record. I si volem fer una mirada al nostre passat ens treuen un àlbum de fotos o, fins i tot, correspondència antiga. I en un moble del menjador encara hi ha aquell tocadiscos o una màquina de cosir o una vaixella de fa unes quantes dècades. Però ara, en el moment més materialista de la història, les famílies més joves no tenen pràcticament res que perduri en el temps.

Us posaré un exemple personal. Durant la meva joventut havia anat a força concerts de grups: Dire Straits, Bruce Springsteen & The Street Band, The Rolling Stones, U2, Bob Dylan, El Último de la Fila, Sau…, Sopa de Cabra, etcètera. De tots aquests concerts en guardo l’entrada en una caixa. Moltes d’aquestes entrades, a més, solien tenir un disseny especial impreses en quadricromia. En canvi, les entrades actuals ja les podem portar directament amb el mòbil en un codi QR.

I com les entrades, tantes altres coses que tenim al núvol: sobretot les fotografies o la correspondència. Mai havíem fet tantes fotos ni havíem escrit tant com ara. Però cap d’aquesta correspondència i molt poques fotografies les tenim físicament, ni tan sols en el el propi disc dur. Mai havíem viscut en un món tan material i, alhora, mai havíem tingut tants records immaterials.