Puigdemont: lliçó de Periodisme

No hi ha dubte que el 8 de març del 2017 serà una data recordada i recuperada els propers anys a Catalunya. I ho serà per dos motius, per la remuntada del Barça a la Champions i per la confessió de Fèlix Millet al judici del Cas Palau.

Però per a un grup reduït de persones, concretament 10 alumnes de 2n de Periodisme i Comunicació Corporativa de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna, hi ha un altre motiu per recordar aquesta data. És el dia en què el periodista i actual President de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont, els va rebre al seu despatx al Palau del Parlament durant mitja hora per parlar de Periodisme i de la seva relació amb el poder.

Res del que es va dir en aquella trobada podria ser considerat com off the record, perquè en cap moment així es va expressar. De fet, res del que es va dir ho podríem considerar de secret o no confessable en públic. Fins i tot hi ha moltes de les coses que va dir Puigdemont que les ha expressat en públic. En aquell moment, però, tampoc vaig dir que ho volia publicar, se’m va ocórrer l’endemà quan vaig voler posar per escrit les idees per comentar-les a classe. Va ser una conversa privada, per això vaig demanar el vist-i-plau de Presidència. Tampoc és la meva intenció descriure amb pèls i senyals tot el que s’hi va dir. Però sí que voldria extreure’n algunes idees, tenint en compte que és la meva interpretació de la conversa.

Voldria començar amb la idea que Puigdemont va voler destacar just al final de la conversa, quan ja ens aixecàvem. Va recomanar als alumnes que estiguin molt atents a l’anàlisi del Big Data. Un àmbit del Periodisme que, per aquelles persones que en tinguin una formació, pot ser una bona sortida professional.

També va parlar de la Comunicació Corporativa. I ho va fer per elogiar la feina que fan molts professionals en aquest àmbit. Alhora, però, va fer explícit el menyspreu que ha rebut aquest terreny de la comunicació per part de moltes institucions posant en valor la tasca necessària que han de fer per comunicar i no només en moments de crisi. En aquest àmbit també considera que no per força és necessari que un professional de la comunicació corporativa hagi treballat abans en un mitjà, tot i que cal que en conegui la rutina, ja que cada vegada més la comunicació d’empresa s’adreça directament al seu públic.

Pel que fa a la postveritat, Puigdemont va preferir parlar de la preveritat. En paraules meves en diríem la profecia autocomplidora. Aquí va voler-ho exemplificar en el procés independentista. De fet, fa uns dies ho va resumir en un twitt: “El trumpisme fomenta la postveritat; l’unionisme polític i mediàtic s’hiperventila en la preveritat. La mentida creadora de realitat”. O sigui, a base d’anar repetint mentides sobre el procés es busca alterar la realitat i el futur. En aquest sentit, i tal com ja s’ha dit moltes vegades, les xarxes socials és el millor lloc per propagar la postveritat o la preveritat.

Sobre aquest tema es va establir una discussió sobre si aquest és un fenomen nou. Es va arribar a la conclusió que és nou en les formes però possiblement no en el fons. O sigui, els mitjans, i en general la comunicació, sempre han tingut clar que un ús determinat del llenguatge, l’emparaulament de la realitat, és determinant a l’hora d’influir en el pensament i les decisions de la societat.

¿I com influeix la infoxicació en algú com ell que actualment ocupa un càrrec tan important? Doncs la veritat és que va fer una comparació molt afortunada amb la contaminació ambiental. Va venir a dir que cada dia ha de sortir de casa protegint-se, previngut, de tota la porqueria informativa que intentarà contaminar l’ambient i a ell procurant tornar a casa net, descontaminat. En aquest sentit, i en resposta a una pregunta, va dir que sempre ha procurat no caure a la provocació ni pressionar perquè es rectifiqui. I ho va argumentar per dos motius: perquè al final la veritat s’acaba sabent, quan es tracta d’algun error o mentida clara, i perquè quan es tracta d’un atac premeditat i organitzat estem davant d’una guerra i de res serviria demanar rectificacions.

Una de les principals preocupacions que va mostrar el President sobre el Periodisme actual té a veure amb la propietat dels mitjans. Troba a faltar que aquesta estigui en mans dels clàssics editors o d’un grup de persones que tiren endavant un projecte. Actualment la propietat és sobretot de les empreses distribuïdores. Empreses tecnològiques. Això garanteix inversió econòmica, cert, però desvirtua la feina de l’ofici de periodista. Una feina que Puigdemont considera imprescindible en una societat. Cal que hi hagi més que mai, sobretot en un entorn com l’actual en què un twitt pot fer molt mal, una verificació i interpretació de la realitat. Per cert, va comparar la propietat actual dels mitjans com si l’amo de la impremta fos l’amo del diari. És curiós aquest exemple, i aquesta és una reflexió personal, perquè alguns del primers diaris que es van editar a Catalunya precisament els van crear impressors.

Finalment, voldria destacar una altra reflexió molt interessant relacionada amb com gestiona ell la seva presència a les xarxes. Va explicar que la gestió del seu compte de Twitter la fa personalment mentre que el Facebook el porta el seu equip. Va dir que sol no podria actualitzar les dues xarxes, però que sí que vol mantenir la gestió directa de Twitter. Una eina que li permet, i l’obliga gustosament, a interactuar directament amb la ciutadania. També canalitzen tots els comentaris que arriben a través de Facebook. I preguntat sobre els seus discursos i/o els missatges que emet, va mostrar el seu convenciment que cal que el missatge sigui propi, sobirà. Com a molt, els gestors de les xarxes poden ajudar en la difusió, en el com o la forma, però no en el fons. La clau, segons Puigdemont, és mostrar-se autèntic i fidel a les pròpies idees.

Autor: Ruben Moreno (Generalitat de Catalunya)

Escoltant-lo d’a prop va quedar clar, claríssim, que Puigdemont manté absoluta coherència entre allò que diu en públic i en privat. Va ser un autèntic luxe, un privilegi, rebre de part seva aquella lliçó de Periodisme a través de les seves reflexions. Durant mitja hora tots vam tenir, almenys jo, aquella estranya sensació d’estar parlant amb la màxima autoritat de la nostra nació i, alhora, amb un col·lega de professió. De fet, és també una autoritat dins el Periodisme del nostre país. El que em va saber greu, però, és que no parléssim gens de Política. O potser sí, potser només vam parlar de política ja que, com deia l’estimat Héctor Borrat, el periodisme és un actor polític més.

Advertisements

Autor: Enric Xicoy

De Torelló, Osona. Professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna de la Universitat Ramon Llull.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s