Família nombrosa

Em truquen de la gestoria:

–Acabem de tenir una baixa per aquesta tarda, si vols pots venir a fer la declaració de la renda.

–Ostres, em va bé, però no tinc cap paper a punt.

–No pateixis, si no ens has de notificar res d’especial, de nou, ja tenim l’esborrany de les teves dades.

–D’acord, doncs si us va bé vindré a les cinc

–Entesos, fins a les cinc.

Al cap de cinc minuts em tornen a trucar, però aquesta vegada no sento el telèfon. Em deixen un missatge al contestador. L’escolto:

–Hola, et tornem a trucar de la gestoria. Per aquesta tarda ens hauries de portar el títol col·lectiu de família nombrosa. Necessitem saber la data en què te’l van expedir i amb la còpia que tenim del teu títol individual no hi consta. Gràcies i fins després. Adéu.

Òstia, d’on trec jo ara aquest títol? Des que som família nombrosa, fa més de 10 anys, no l’he tingut mai, només em van donar l’individual. He de trucar a Benestar i Família. Busco a Google: “Benestar i família”. Aix. Ara es diu: “Treball, Afers Socials i Famílies”. Clar, en plural, perquè atenen a moltes famílies. Trobo la sucursal que tinc més a prop: “Oficina d’Afers Socials i Famílies de Barcelona – Ciutat Vella”, al carrer Nou de Sadurní, 5. Ni idea. Ho busco al mapa que t’ofereix la mateixa web de la Generalitat. Ah, veig que és a prop de la feina, al costat del Mercat de la Boqueria. Res, a cinc minuts. Tinc classe a dos quarts d’una i són quarts de dotze, encara tinc temps. Però abans hi truco per assegurar-me que me’l poden fer:

–Oficina d’Afers Socials, digui? (és una dona)

–Bon dia. Miri, els truco perquè a casa som família nombrosa i em cal el carnet col·lectiu ja que només tinc l’individual. No he tingut mai el col·lectiu. Me’l poden fer?

–Així que ha perdut el col·lectiu i vol que n’hi fem un de nou?

–Com? No, no l’he perdut. Li dic que mai he tingut a les meves mans el carnet col·lectiu.

–No, això no pot ser. En el moment que li vam donar l’individual també li vam donar el col·lectiu. Per tant, l’ha perdut.

–Està posant en dubte el que li dic? Li estic dient que mai me l’han donat.

–Sí, ho poso en dubte. Quan es genera un carnet individual també es dona el col·lectiu. O sigui, que l’ha perdut

Agafo aire.

–Entesos. No discutirem per això. Així me’n poden fer un de nou?

–Sí, li podem renovar. Al moment.

–(…) He de portar res? He de demanar hora?

–No, no cal, ve i li fem al moment.

–D’acord, doncs ara vinc. Adéu.

–Adéu.

Em poso a fer feina, he d’enviar uns correus que tinc pendents abans d’anar a classe. Però quan els acabo ja són les dotze tocades, no hi sóc a temps. Per sort, avui és el penúltim dia de classe, tinc seminari, només amb 10 alumnes i ja els vaig avisar que els passaria una pel·lícula, El precio de la verdad. Per tant, vaig a classe, els poso el DVD i els dic que he de sortir a fer un encàrrec. Em diuen “entesos, cap problema”. L’oficina tanca a les 2 i la classe, i per tant la pel·li, també acaben a les 2. O hi vaig ara o ja no hi sóc a temps. Calculo que en mitja horeta ja hauré tornat.

M’imprimeixo el mapa que surt al web de la Generalitat i el faig servir de guia. Però quan sóc al carrer m’adono que al mapa imprès no hi ha quedat registrat ni el nom del carrer ni el número i ara ja no me’n recordo. Per tant, tot i que més o menys sé on és, al mòbil torno a buscar les dades de contacte de l’oficina. Poso al Google Maps “Carrer Nou de Sadurní, 5” i l’aparell em va guiant. Ostres, m’adono que el lloc del mapa imprès i el que m’indica el mòbil no són al mateix. Ara em diu que he d’anar entre el Carrer d’En Robador i la Rambla del Raval, a 500 metres de distància del lloc del mapa. Faig cas al mòbil.

Passo pel Carrer Hospital i em sorprèn veure com a la vorera del cantó muntanya està plena de paradetes de productes naturistes: herbes, mels, verdures, etcètera. Hi ha molta gent davant de cada parada. Alguns les graven amb el mòbil mentre caminen (quin mareig quan s’ho mirin a casa). El flaire, l’ambient, les parades i la gent de cop em transporten a una altra ciutat, però no sé a quina. Potser a alguna de l’est mediterrani d’Europa. No sembla que estigui a Barcelona. Em posaria a repassar tota i cada una de les parades, però no tinc temps. Tinc una missió.

Giro pel Carrer d’En Robador, un carrer pel qual sempre m’ha fascinat transitar amb les prostitutes més depriments de Barcelona. Me n’hi trobo una de baixeta i grassoneta que és acariciada afectuosament a la galta per un home bastant més alt que ella i d’origen, aparentment, paquistanès. Sembla que es coneguin de tota la vida.

Arribo a lloc, una petita oficina. Agafo número: el 63 i passen pel 52. Buf, en tinc per estona i més quan veig que tot i que hi ha tres taulells només hi ha un home atenent la gent, els altres dos estan buits. M’assec a una filera de cadires al costat d’un home jove negre i una dona gran blanca que no calla. Està parlant amb la dona que té més a la dreta i li explica la vida. L’altra dona, també blanca, però una mica més jove, l’escolta i també li explica el seu cas. Durant l’estona que he estat allà m’he assabentat del problemes de gairebé tothom. Per exemple, l’home que atenen quan he arribat explica que vol tramitar el títol de família nombrosa però que ho vol fer adjudicant-se els fills de dues dones. Un autèntic culebrot. No aconsegueix convèncer el funcionari.

Al cap de 10 minuts, mentre una dona jove que porta un nen en un cotxet demana un paper que vol dur a la llar d’infants per demanar plaça i que l’home fa els possibles per dir-li que l’ha d’anar a buscar a una altra oficina, s’aixeca una dona, aparentment d’origen magrebí i que porta un mocador al cap, i li dona el número al noi negre del meu costat i se’n va. Ell li dona les gràcies. M’hi fixo, ella li ha donat el 61 i el noi té el 62. Ara ja sé que he guanyat una posició a la cua i que vaig darrere del noi negre.

Quan ja fa un quart d’hora que m’espero, arriba un altre home d’origen estranger. No sé distingir-ne la nacionalitat, però diria que també ha de ser de la zona nord de l’Àfrica. No agafa número, es posa dret darrere l’home que estan atenent, diria que el número 55, mentre la dona que porta el nen petit li està donant de menjar amb un biberó. La dona que tinc al costat li diu a l’home dret:

–Preguntale si las otras mujeres van a tardar mucho. Coño, que hace rato que las esperamos.

L’home dret, el que no porta número, s’espera que el número 55 l’acabin d’atendre i li pregunta una cosa a l’home del taulell. Es gira i va per marxar, però la dona del meu costat li pregunta:

–¿Que te ha dicho, tienen por mucho las chicas?

 

L’home li diu que no en té ni idea i se’n va. Aquesta vegada la dona ho pregunta en veu alta i dirigint-se al funcionari:

–Joder, van a tardar mucho? Es que a las 2 cerráis, eh?

 

L’home li diu que no ho sap, però que no han de tardar gaire. M’estic posant nerviós. Al ritme que anem encara faré tard. Són gairebé la una i cinc. En aquell moment de cop passen quatre fets seguits, ràpids, que fan que em quedi sense la meva cadira: 1) S’aixeca la dona que hi ha a la dreta de la que tinc a la dreta també per preguntar si en tenen per molt. 2) Arriba un altre noi negre, agafa número i s’asseu al lloc de la dona que s’ha aixecat. Estem tots en una filera de 10 cadires i ja no queda cap lloc lliure. 3) La dona del cotxet s’aixeca d’una de les cadires que hi ha en una altra filera de 4 seients que hi ha just davant de l’home que ens atén i jo m’aixeco per obrir-li la porta perquè pugui sortir de l’oficina. 4) La dona que abans seia a la dreta de la dona de la meva dreta i que s’ha quedat sense cadira veu que jo m’aixeco i s’asseu al meu lloc. Em quedo sense la meva cadira. Total, m’assec al lloc que ha deixat lliure la dona del cotxet.

No fa ni un minut que m’hi he assegut i se m’acosta una altra dona que diria que és també d’origen marroquí, em dona el seu número de la tanda, el 67, i em diu:

–Me puedes guardar el número? Me he dejado el DNI de mi niño y lo tengo en casa, que está aquí mismo, al lado.

 

–Oi tant, cap problema.

No ho entenc. De què serveix que li guardi el número? Però ho faig amb molt de gust. Li toca a la dona que fins fa poc seia a la meva dreta, té el 57, i que no ha callat ni un segon. Ara la puc veure de cos sencer. Porta una dessuadora blanca i bruta. Va escabellada i té la cara molt marcada, plena d’arrugues. És més jove del que aparenta. L’acompanya un home, que no sé pas d’on ha sortit. Diria que era a fora. Ell és molt alt i morè, també amb una cara molt cascada. Suposo que són gitanos.

Se’m fa una mica complicat explicar quin problema tenen, diria que l’home que l’atén tampoc l’entén. Però em sembla que ja havia parlat amb una altra de les dones funcionàries, per això demana tan insistentment quan tornarà, i que havien quedat que una parenta que té a Granada li enviaria una documentació. El problema és que li vol enviar per fax i l’home li diu que no en tenen, que li enviï per correu ordinari o electrònic. Potser m’equivoco i potser és una percepció equivocada i estereotipada, però diria que aquest funcionari fa poc que treballa a l’oficina. Finalment, després d’uns minuts discutint, la dona desisteix i li diu que ja s’esperarà a que arribi l’altra funcionària i que li torni el número.

Ara li toca el torn a la dona que seia a la dreta de la dona que acaben d’atendre i que seia a la meva dreta. O sigui, la que m’ha pres el lloc. Número 58. A aquesta li deuen uns diners d’uns pagaments retardats. Es veu que li van pagar en un compte corrent que ja no té i ara no hi ha manera de rebre els diners. L’atenen durant molts minuts, gairebé són dos quarts de dues. De fet, durant l’estona que miren de resoldre el seu cas han passat tres fets significatius.

El primer és que ha tornat la dona del 67. Se m’acosta, em demana el número i gairebé me’l pren de la mà. Tinc la sensació que no s’acaba de fiar que li vulgui tornar. El que passa és que el tinc enmig del mòbil i de la cartera i al costat del meu. Aquells tres segons buscant el seu número se’m fan molt llargs. Finalment li torno i em dona les gràcies.

El segon fet és que de cop s’obre la porta i torna a entrar la dona que seia a l’esquerra de la que estan atenent, la número 57. Porta un mòbil a l’orella i mentre parla per telèfon se’n va directament al funcionari i li diu que la dona del telèfon li demana el número de fax per enviar la documentació i li passa el telèfon perquè ell l’atengui directament. La dona del 58 ni s’immuta, creua les cames i es mira l’escena atentament. El funcionari intenta explicar-li a la dona del telèfon que li sembla que a l’oficina no tenen fax i que si el tenen ell no en sap el número. No me’n puc estar i finalment intervinc. Em torno a connectar al mòbil i a l’aplicació d’Internet encara tinc connectada la pàgina de l’oficina a on hi consta el número de telèfon i el de fax. M’aixeco i els dic:

–Sí que teniu número de fax, és el 93 442 35 00.

I just quan el funcionari anava a dir-li a la dona del telèfon em diu:

–Ja ha penjat. Però me’l dones, si us plau, que me l’apunto?

La dona recupera el mòbil i li demana a l’home que li doni un post-it per apuntar-se el número de telèfon i el fax. Em dona el post-it i un bolígraf i li apunto els dos números.

–Muchas gracias chiquillo.

 

I torna a seure.

I el tercer fet significatiu és que, un parell de minuts més tard, finalment entra per la porta una de les funcionàries que han d’ocupar un dels dos taulells buits. Porta una bossa a les mans i tinc la impressió, potser equivocada i estereotipada, que ve d’anar de compres. El primer que li pregunta l’home quan ella entra és si tenen fax. Ella li diu que sí, a dins. Ell em mira i em somriu tímidament. La segona pregunta que li fa és què coi ha de fer per resoldre el problema de la dona del número 58. Després d’estudiar el seu cas, li diu que truqui a no sé qui perquè l’ajudi.

La funcionària li pregunta a l’home si el sistema informàtic funciona i ell li diu que a estones sí i a estones no. S’asseu al seu lloc i a l’altra cadira del taulell ja l’espera la  dona del número 57. En pocs minuts la despatxa. Li confirma que el número de fax que li ha donat el “chiquillo” és correcte i que li enviï la informació. La parella s’aixeca i ella surt disparada de l’oficina. Al seu darrere hi va l’home, més tranquil, em mira, em somriu i em diu “muchas gracias”. La funcionària comença a passar números:

–El 59?… El 60?… El 61?

I s’aixeca el noi negre al costat del qual m’havia assegut feia una estona. El proper seré jo, però tinc la sensació que encara anirà per llarg. Ja són gairebé dos quarts de dues i estic perdent l’esperança. A la 58 encara no li han solucionat el problema i el del 61 (i 62) porta molta paperassa per començar els tràmits de la família nombrosa. Però quan ja m’estava plantejant fins a quin minut podia continuar esperant per poder arribar a classe abans que s’acabés la pel·lícula, es torna a obrir la porta i entra l’altra funcionària. Amb una mica més de parsimònia que l’anterior, s’asseu davant del seu ordinador i pregunta el mateix que l’altra, o sigui, si el sistema informàtic funciona. Tinc la sensació, potser equivocada i estereotipada, que té l’esperança que no funcioni. Oh, lamentablement funciona:

–El 62?

M’aixeco i dic:

–No, toca el 63.

I sense dir res passa el número. M’avisa que el sistema informàtic no acaba de funcionar, però ho prova i em diu:

–No, no va!

I exactament un segon més tard exclama:

–Ai, calla, sí, ara sí.

I en menys de 2 minuts em fa el carnet de família nombrosa col·lectiu, tot i que m’avisa que en realitat per fer-me el col·lectiu abans ha de fer l’individual. Veient com m’ho explica diria que no és la que m’ha atès per telèfon. Millor.

Aprofito per demanar-li si li consta que encara em deuen uns diners d’un pagament que feien per tenir criatures a compte. I em diu que sí, que el 2011 es van paralitzar els pagaments i que ara els tornen a activar. Li pregunto quan em deuen i em diu que uns 300€, ara no recordo exactament la quantitat. Li dono les gràcies i me’n torno ràpid cap a la Facultat, ja passen de dos quarts de dues.

Torno a passar pel Carrer d’En Robador. Em sembla que una prostituta em tira els trastos, però no em giro. Torno a passar per davant de les paradetes del Carrer Hospital i segueixo tenint ganes d’aturar-me. Potser hauria de mirar d’acostar-m’hi un altre dimecres, a veure si hi tornen a ser.

Aquesta vegada faig drecera pels jardins de la biblioteca de Catalunya i passo per davant de la porta del teatre on he vist un parell d’obres de La Perla 29. Em porta bons records. A tres quarts de dues entro a classe i veig a tots els alumnes còmodament asseguts mirant els últims minuts de la pel·lícula, just en el moment en què Charles Lane (Peter Sarsgaard) li diu a Steven Glass (Hayden Christensen) que l’acomiada com a periodista de la revista The New Republic per haver-se inventat uns quants reportatges.

Anuncis

Autor: Enric Xicoy

De Torelló, Osona. Professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna de la Universitat Ramon Llull.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s