155 raons per votar sobirania

  1. Jordi Cuixart
  2. Jordi Sànchez
  3. Dolors Bassa
  4. Meritxell Borràs
  5. Raül Romeva
  6. Jordi Turull
  7. Joaquim Forn
  8. Carles Mundó
  9. Josep Rull
  10. Oriol Junqueras
  11. Meritxell Serret
  12. Clara Ponsatí
  13. Lluís Puig
  14. Toni Comín
  15. Carles Puigdemont
  16. Anna Simó
  17. Lluís Corominas
  18. Ramona Barrufet
  19. Lluís Guinó
  20. Carme Forcadell
  21. Josep Nuet
  22. Més de 1000 ferits del 1O
  23. Més de 700 alcaldes que van cedir locals pel 1O
  24. Irene Rigau
  25. Joana Ortega
  26. Francesc Homs
  27. Artur Mas
  28. Lluís Bertrán
  29. Josefina Valls
  30. Ignasi Genovés
  31. Jordi Vilajoana
  32. Jaume Domingo
  33. Josep Lluís Trapero
  34. Teresa Laplana
  35. Jordi Graells
  36. Jordi Puigneró
  37. Josep Maria Jové
  38. Josep Lluís Salvadó
  39. Josuè Sallent Rivas
  40. David Franco Martos
  41. Xavier Puig Farré
  42. Pau Furriol
  43. David Palancad Serrano
  44. Joan Manel Gómez
  45. Francesc Sutrias
  46. Joan Ignasi Sànchez
  47. Natàlia Garriga
  48. Josep Masoliver
  49. Mercè Martínez
  50. Rosa Maria Rodríguez Curto
  51. Personal acomiadat delegacions estrangeres
  52. Muriel Casals
  53. TV3
  54. Catalunya Ràdio
  55. La llibertat d’expressió
  56. La immersió lingüística
  57. L’escola
  58. La universitat
  59. El llaç groc
  60. Òmnium Cultural
  61. Assembla Nacional Catalana
  62. Associcació de Municipis per la Independència
  63. Generalitat de Catalunya
  64. Parlament de Catalunya
  65. Manifestacions 11 de setembre
  66. Manifestació 10 de juliol 2010
  67. IVA d’entitats culturals
  68. Els pensionistes
  69. Sanitat catalana
  70. 21D
  71. Toni Albà
  72. Eduard Biosca
  73. Tots els que ens han deixat pel camí
  74. Dret a l’autodeterminació
  75. Intervenció de les finances catalanes
  76. Intervenció de l’autonomia per la via del 155
  77. Espoli fiscal
  78. M. Rajoy
  79. Soraya Sáenz de Santamaría
  80. Felipe VI
  81. María Dolores de Cospedal
  82. Alfonso María Dastis
  83. Juan Ignacio Zoido
  84. Rafael Catalá
  85. Cristóbal Montoro
  86. Íñigo Méndez de Vigo
  87. Luis de Guindos
  88. Dolors Montserrat
  89. Rafael Hernando
  90. Pedro Sánchez
  91. Albert Rivera
  92. Audiencia Nacional Española
  93. Tribunal Constitucional Español
  94. Tribunal Supremo Español
  95. Carmen Lamela
  96. Pablo Llanera
  97. Joan Manuel Maza
  98. Ana María Magaldi
  99. José María Romero de Tejada
  100. La caverna mediàtica
  101. Societat Civil Catalana
  102. José María Aznar
  103. Felipe Ginzález
  104. Juan Carlos I
  105. Miquel Iceta
  106. Santi Vila
  107. Ramon Espadaler
  108. Xavier Garcia Albiol
  109. Inés Arrimadas
  110. Joan Coscubiela
  111. Sixena
  112. CaixaBank
  113. Banc Sabadell
  114. Planeta
  115. Gas Natural
  116. Abertis
  117. Cellnex
  118. Inmobiliaria Colonial
  119. Aigües de Barcelona
  120. Catalana Occidente
  121. Bimbo
  122. Codorníu
  123. Pastas Gallo
  124. La Bruixa d’Or
  125. Policia Nacional
  126. Guardia Civil
  127. Foment del Treball
  128. Cercle D’Economia
  129. CEOE
  130. Enric Millo
  131. Álvaro de Marichalar
  132. Tous
  133. Freixenet
  134. Llei sobre matèries audiovisuals (2/2012)
  135. Decret-llei d’horaris comercials (4/2012, 2/2014)
  136. Decret-llei d’impostos als bancs (5/2012)
  137. Decret-llei contra la pobresa energètica (6/2013)
  138. Llei de consultes populars no referendaries (10/2014)
  139. Llei d’acció exterior (3/2015)
  140. Comissionat per a la Transició Nacional (4/2015)
  141. Taxa a operadores d’internet (9/2015)
  142. Codi de Consum de Catalunya (10/2015)
  143. Reforma de la llei de comerç de Catalunya (10/2015)
  144. Agència Tributària de Catalunya (9/2015 – 11/2015)
  145. Declaració independentista del Parlament (11/2015)
  146. Comissió d’Estudi del Procés Constituent (2/2016)
  147. Conselleria d’Afers Exteriors (2/2016)
  148. Decret-llei contra pobresa energètica (4/2016)
  149. Llei d’impostos als habitatges buits (4/2016)
  150. Llei de governs locals (4/2016)
  151. Llei d’igualtat efectiva entre homes i dones (4/2016)
  152. Llei de prohibició de grans superfícies fora ciutats (4/2016)
  153. Llei de creació d’impostos a la producció d’energia nuclear
  154. Llei de prohibició del fracking (3/2012, 4/2016
  155. Llei d’emergència habitacional, o contra els desnonaments (24/2015)
Anuncis

No es persegueixen idees polítiques

El principal argument que esgrimeixen les forces dependentistes per defensar que els presos catalans independentistes no són presos polítics és dir que a Espanya no es persegueixen idees polítiques. O sigui, que Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Oriol Junqueras, Dolors Bassa, Meritxell Borràs, Raül Romeva, Quim Forn, Jordi Turull, Josep Rull i Carles Mundó no estan presos per tenir idees independentistes. I, de fet, si ens agafem a la literalitat de la frase “no són a la presó per les seves idees polítiques” podríem dir que és cert. Són a la presó perquè han intentat dur a la pràctica les seves idees polítiques a partir de, com a mínim, 3 mandats democràtics: 9N 14, 27S 15 i 1O 17. Precisament avui es compleixen tres anys del primer d’aquests mandats democràtics.

En època d’accions violentes vinculades al conflicte basc es deia que en absència de violència es podia “parlar de tot”. I aquí està la trampa del discurs nacionalista espanyol: la utilització de termes com “parlar”, “diàleg” o “idees”. O sigui, tot allò que s’emmarqui dins l’àmbit estrictament oral és tolerable. Però, pel que sembla, no totes les idees són acceptables quan passem de l’oralitat a l’acció, o com deia el President Montilla (sí, el President Montilla, sense “ex”) en el lema de la seva campanya electoral: “fets, no paraules”.

El problema que tenim amb la política que fan els polítics és que es basa principalment en les paraules i no en els fets. I de tant practicar-ho s’han acabat creient que la política és només paraules i no fets. La societat també. Allò que en diem declaracions i contradeclaracions. No negarem que la política necessita, i es practica, amb la paraula, el diàleg i les idees. Però al final no hi ha política si el discurs no es tradueix en accions, fets i gestió. O, dit d’una altra manera, només hi acaba havent política si les paraules es converteixen en fets.

Així doncs, totalment d’acord, els nostres amics ara són a la presó no per les seves idees sinó perquè l’Estat Espanyol no deixa que certes idees es converteixin en fets, encara que tinguin tota la legitimitat democràtica. En definitiva, els nostres presos són sobretot presos polítics perquè els han empresonat per fer Política, en majúscules.

 

La solució: eleccions

En democràcia els problemes polítics es solucionen votant. I votar sempre va precedit de diàleg. A Catalunya des del 18 de juny de 2006, dia del referèndum de l’Estatut, hem votat 4 vegades al Parlament, 4 vegades a les Cortes Españolas, 2 vegades al Parlament Europeu i 3 vegades als nostres municipis. A més de la consulta del 9 de novembre i el referèndum de l’1 d’octubre. 16 eleccions en 11 anys. En totes aquestes eleccions he sentit totes les veus, fins i tot la d’algun partit il·legalitzat. Ningú pot negar que de diàleg n’hi ha hagut: sessions parlamentàries, reunions bilaterals, reunions multilaterals, campanyes electorals, tertúlies, etcètera.

Les dues últimes d’aquestes eleccions, les plebiscitàries del 27 de setembre de 2015 al Parlament i el referèndum d’independència de l’1 d’octubre de 2017, van donar uns resultats en què mostraven clarament la voluntat del poble català d’esdevenir un estat independent en forma de república.

A les eleccions del 27N els partits explícitament contraris a la independència només van aconseguir el 39,11% dels vots i els partidaris el 47,8%. Si ponderem aquests resultats tenim que el “sí”, amb 1.966.508 vots, va obtenir un 55% i el “no”, amb 1.608.840 vots, el 45%. CSQP va demanar explícitament que el seu vot, 8,94%, no fos comptat en cap dels dos bàndols, i així ho he fet.

Malgrat aquest 55% netament favorable a la independència, en comparació al netament contrari, el President de la Generalitat va proposar fer un referèndum per tal de tornar a solucionar el problema en unes eleccions. No cal donar detalls del que ha passat per arribar-hi, ja ho sabem. Però sí que aniria bé recordar que malgrat les condicions del vot el resultat va ser que 2.044.038 de persones van votar “sí”, 77530 més que el 27N, 146.746 més que el Sí-Sí el 9N i 144.141 més que els favorables a l’Estatut del 2006.

Per tant, queda més que clar que els resultats electorals més recents avalen la proclamació de la independència.

(foto extreta de publico.es)

No en diguem “unionisme”, si us plau

Sento aquest matí a Catalunya Ràdio que l’unionisme respon en contra de l’anunci del Govern de la compra de les urnes pel referèndum. Res de nou, però el que em pregunto és: ¿Per què coi en diem “unionisme”? Doncs suposo que un dels motius és per cert mimetisme del concepte que s’usa a altres estats, especialment al Regne Unit. Allà, probablement, té sentit perquè ells tenen un estat que porta la paraula “unit” en la seva definició. I els que defensen continuar dins la unió de nacions britàniques són “unionistes”. Però aquesta no hauria de ser la paraula que hauríem d’utilitzar per definir les persones que viuen dins o fora de Catalunya i que ataquen les aspiracions dels que volem que Catalunya esdevingui un Estat.

El principal motiu és per la connotació positiva que té la paraula “unionisme” i, en conseqüència, la connotació negativa que té el seu antònim: “separatisme”. Els independentistes l’única separació que volem  d’Espanya és l’administrativa. O sigui, no en volem dependre administrativament, volem que Catalunya sigui Estat i que sigui el nostre Estat. En canvi, la majoria de catalans no ens volem separar d’Espanya emocionalment i socialment. Voldrem seguir mantenint-hi relacions econòmiques, comercials, culturals i polítiques. Hi ha moltes més coses que ens uneixen a Espanya que no pas ens en separen. La majoria de catalans tenim algun vincle o altre amb Espanya i no volem trencar-lo. El denominat “unionisme” s’inventa la postveritat que els catalans volem “separar-nos” d’Espanya en tots els sentits i que volem posar fronteres, aïllar-nos. Mentida.

Tampoc és cert que els independentistes volem separar-nos d’Europa, ni tampoc que quan siguem un Estat ens n’expulsaran. O sigui, que els “unionistes” són els únics que defensen la continuïtat dels catalans dins de la Unió Europea és una altra mentida. La immensa majoria dels catalans, inclosos els que en volem la seva independència, defensem continuar formant part de la Unió Europea. Un altre debat, en tot cas, és si la Unió Europea que tenim és la millor possible. El que és segur és que la Unió Europea és un club d’Estats i que si Catalunya no és un Estat mai hi tindrà veu pròpia. Volem intervenir directament, sense intermediaris, dins de la Unió Europea i aportar el nostre granet de sorra per fer una Europa millor. Desitgem que les institucions europees legislin tenint en compte els nostres interessos i necessitats i això només ho podem fer si som Estat. Fixeu-vos que són els “unionistes” els que volen expulsar, separar, Catalunya de la UE quan ens hàgim independitzat.

Hi ha altres motius pels quals els “unionistes” no es mereixen que se’ls digui així. Si us demano qui vol a Catalunya separar els alumnes en funció de la seva llengua suposo que al cap us venen el PP i C’s. “Immersió” és clarament una altra paraula sinònima d’”unió”. En canvi els teòrics “unionistes” volen la “segregació” a les aules en funció de l’idioma. Els “unionistes” també es presenten com els garants de la cohesió social quan neguen una de les reivindicacions que més cohesiona els catalans: el dret a l’autodeterminació. Són els “unionistes” els que neguen el dret al referèndum “pactat”, una paraula que també ens acosta més a la idea d’unió.

En definitiva, aquells qui defensen que Catalunya continuï depenent d’Espanya, sigui en l’estatus que sigui, en tot cas han de ser considerats com a “dependentistes” i punt.

 

‘Ndentista’

Si a l’última entrada parlava de prejudicis perjudicials en aquesta em veig obligat a tornar-hi. Llegeixo una altra columna, en aquest cas Indepe de Joan Oller publicada a El Periódico de Catalunya.

El director teatral intenta argumentar el motius pels quals no és ‘indepe’. I ho fa amb una llista llarga de prejudicis, d’aquells que podríem definir com a “Aversió no raonada per alguna cosa“. Intenta argumentar els motius i conclou: “Tal vegada soc botifler, si per això s’entén no formar part d’un entusiasta col·lectiu decidit a inaugurar demà passat una nació basada en llegendes i falsedats. Es pot qualificar Espanya de «democràcia d’escassa qualitat», però s’han de tenir les orelles molt sordes per no advertir que a la Catalunya del procés, al parlar, se li escapen verinoses faltes d’ortografia democràtica. Les possibles maldats dels uns no justifiquen les maldats de la seva alternativa.”

En definitiva, Oller el que fa és dir: no soc independentista perquè tinc una aversió dels independentistes que estan conduint el procés. O sigui, si fossin uns altres i ho estiguessin fent de la manera que m’agradaria que es fes, potser m’ho repensaria.

Aquesta mateixa actitud la tenen altres personatge d’una tendència ideològica semblant. Entenc perfectament les crítiques que fa Oller de com s’està gestionant la gestació del nou Estat perquè s’estan fent coses malament. Però Oller, al meu entendre, comet tres errors greus.

El primer és que només focalitza l’atenció en allò que s’està fent malament. El procés cap a la independència no només pivota en els personatges i les accions que destaca. Per què no parla, per exemple, de la CUP? ¿Per què no parla d’amplis sectors de la societat que estan empenyent perquè Catalunya pugui esdevenir un Estat sense les mancances democràtiques, culturals i de netedat dels últims 40 anys?

El segon error és intentar barrejar naps i cols. Posar-se del cantó d’aquells qui acusen als processistes de voler la independència per amagar la corrupció és d’una miopia impròpia d’algú de la intel·ligència d’Oller. És no entendre res. Que hi ha corruptes independentistes, oi tant. Que la independència la volem per amagar la corrupció, mentida. És com si jo digués que Shakespeare és una merda perquè hi ha directors de teatre que en fan adaptacions infumables.

I l’últim error és no voler ser protagonista del procés. Com he dit al principi, Oller diu que no és ‘indepe’ perquè no li agrada qui hi ha davant del procés. Doncs coi, que s’hi posi al davant. Sembla, sí ho sembla, que Oller té molt clar com voldria que fos el nou Estat, doncs que lluiti per aconseguir-lo. Que guanyi la primera batalla, la de la democràcia, i després que guanyi la segona, la d’imposar el seu model d’Estat.

Fixeu-vos en l’argument final: “Les possibles maldats dels uns no justifiquen les maldats de la seva alternativa.”. Total i absolutament d’acord. Però amb la teva apatia, Oller, aconsegueixes que guanyin les dues.

Puigdemont: lliçó de Periodisme

No hi ha dubte que el 8 de març del 2017 serà una data recordada i recuperada els propers anys a Catalunya. I ho serà per dos motius, per la remuntada del Barça a la Champions i per la confessió de Fèlix Millet al judici del Cas Palau.

Però per a un grup reduït de persones, concretament 10 alumnes de 2n de Periodisme i Comunicació Corporativa de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna, hi ha un altre motiu per recordar aquesta data. És el dia en què el periodista i actual President de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont, els va rebre al seu despatx al Palau del Parlament durant mitja hora per parlar de Periodisme i de la seva relació amb el poder.

Res del que es va dir en aquella trobada podria ser considerat com off the record, perquè en cap moment així es va expressar. De fet, res del que es va dir ho podríem considerar de secret o no confessable en públic. Fins i tot hi ha moltes de les coses que va dir Puigdemont que les ha expressat en públic. En aquell moment, però, tampoc vaig dir que ho volia publicar, se’m va ocórrer l’endemà quan vaig voler posar per escrit les idees per comentar-les a classe. Va ser una conversa privada, per això vaig demanar el vist-i-plau de Presidència. Tampoc és la meva intenció descriure amb pèls i senyals tot el que s’hi va dir. Però sí que voldria extreure’n algunes idees, tenint en compte que és la meva interpretació de la conversa.

Voldria començar amb la idea que Puigdemont va voler destacar just al final de la conversa, quan ja ens aixecàvem. Va recomanar als alumnes que estiguin molt atents a l’anàlisi del Big Data. Un àmbit del Periodisme que, per aquelles persones que en tinguin una formació, pot ser una bona sortida professional.

També va parlar de la Comunicació Corporativa. I ho va fer per elogiar la feina que fan molts professionals en aquest àmbit. Alhora, però, va fer explícit el menyspreu que ha rebut aquest terreny de la comunicació per part de moltes institucions posant en valor la tasca necessària que han de fer per comunicar i no només en moments de crisi. En aquest àmbit també considera que no per força és necessari que un professional de la comunicació corporativa hagi treballat abans en un mitjà, tot i que cal que en conegui la rutina, ja que cada vegada més la comunicació d’empresa s’adreça directament al seu públic.

Pel que fa a la postveritat, Puigdemont va preferir parlar de la preveritat. En paraules meves en diríem la profecia autocomplidora. Aquí va voler-ho exemplificar en el procés independentista. De fet, fa uns dies ho va resumir en un twitt: “El trumpisme fomenta la postveritat; l’unionisme polític i mediàtic s’hiperventila en la preveritat. La mentida creadora de realitat”. O sigui, a base d’anar repetint mentides sobre el procés es busca alterar la realitat i el futur. En aquest sentit, i tal com ja s’ha dit moltes vegades, les xarxes socials és el millor lloc per propagar la postveritat o la preveritat.

Sobre aquest tema es va establir una discussió sobre si aquest és un fenomen nou. Es va arribar a la conclusió que és nou en les formes però possiblement no en el fons. O sigui, els mitjans, i en general la comunicació, sempre han tingut clar que un ús determinat del llenguatge, l’emparaulament de la realitat, és determinant a l’hora d’influir en el pensament i les decisions de la societat.

¿I com influeix la infoxicació en algú com ell que actualment ocupa un càrrec tan important? Doncs la veritat és que va fer una comparació molt afortunada amb la contaminació ambiental. Va venir a dir que cada dia ha de sortir de casa protegint-se, previngut, de tota la porqueria informativa que intentarà contaminar l’ambient i a ell procurant tornar a casa net, descontaminat. En aquest sentit, i en resposta a una pregunta, va dir que sempre ha procurat no caure a la provocació ni pressionar perquè es rectifiqui. I ho va argumentar per dos motius: perquè al final la veritat s’acaba sabent, quan es tracta d’algun error o mentida clara, i perquè quan es tracta d’un atac premeditat i organitzat estem davant d’una guerra i de res serviria demanar rectificacions.

Una de les principals preocupacions que va mostrar el President sobre el Periodisme actual té a veure amb la propietat dels mitjans. Troba a faltar que aquesta estigui en mans dels clàssics editors o d’un grup de persones que tiren endavant un projecte. Actualment la propietat és sobretot de les empreses distribuïdores. Empreses tecnològiques. Això garanteix inversió econòmica, cert, però desvirtua la feina de l’ofici de periodista. Una feina que Puigdemont considera imprescindible en una societat. Cal que hi hagi més que mai, sobretot en un entorn com l’actual en què un twitt pot fer molt mal, una verificació i interpretació de la realitat. Per cert, va comparar la propietat actual dels mitjans com si l’amo de la impremta fos l’amo del diari. És curiós aquest exemple, i aquesta és una reflexió personal, perquè alguns del primers diaris que es van editar a Catalunya precisament els van crear impressors.

Finalment, voldria destacar una altra reflexió molt interessant relacionada amb com gestiona ell la seva presència a les xarxes. Va explicar que la gestió del seu compte de Twitter la fa personalment mentre que el Facebook el porta el seu equip. Va dir que sol no podria actualitzar les dues xarxes, però que sí que vol mantenir la gestió directa de Twitter. Una eina que li permet, i l’obliga gustosament, a interactuar directament amb la ciutadania. També canalitzen tots els comentaris que arriben a través de Facebook. I preguntat sobre els seus discursos i/o els missatges que emet, va mostrar el seu convenciment que cal que el missatge sigui propi, sobirà. Com a molt, els gestors de les xarxes poden ajudar en la difusió, en el com o la forma, però no en el fons. La clau, segons Puigdemont, és mostrar-se autèntic i fidel a les pròpies idees.

Autor: Ruben Moreno (Generalitat de Catalunya)

Escoltant-lo d’a prop va quedar clar, claríssim, que Puigdemont manté absoluta coherència entre allò que diu en públic i en privat. Va ser un autèntic luxe, un privilegi, rebre de part seva aquella lliçó de Periodisme a través de les seves reflexions. Durant mitja hora tots vam tenir, almenys jo, aquella estranya sensació d’estar parlant amb la màxima autoritat de la nostra nació i, alhora, amb un col·lega de professió. De fet, és també una autoritat dins el Periodisme del nostre país. El que em va saber greu, però, és que no parléssim gens de Política. O potser sí, potser només vam parlar de política ja que, com deia l’estimat Héctor Borrat, el periodisme és un actor polític més.

Catalunya: una societat dividida

Patxi López, l’exlehendakari d’Euskadi (amb el 17,9% de vots del cens, JxSí va aconseguir el 29,5%) i candidat a Secretari general del PSOE, diu que va visitar Catalunya i va tornar molt trist. Es veu que va veure una societat catalana molt bipolaritzada, “fracturada en dos”.

Aquesta entrada al blog pretén donar-li la raó. Catalunya està molt dividida i intentarem demostrar-ho:

  • Tenim gent que beu alcohol i gent abstèmia.
  • Tenim gent que fuma i gent que no.
  • Hi viu gent nascuda a Euskal Herria i gent que no.
  • Hi ha gent que ha estat a Euskal Herria i gent que no.
  • Hi ha gent que té cotxe propi i gent que no.
  • Hi ha gent que té un cotxe de més de 20 anys i gent que el té més nou.
  • Alguns escullen pit, d’altres cuixa.
  • Alguns prenen el cafè sol amb sucre, d’altres sense.
  • Hi ha gent del Barça i gent que no.
  • Fins i tot n’hi ha de l’Espanyol i n’hi ha que no.
  • Hi ha qui menja pa amb tomàquet i gent a qui no li agrada.
  • Hi ha qui prefereix el mar i qui prefereix la muntanya.
  • Hi ha qui es fa el llit i qui no.
  • Alguns prefereixen en Llach, d’altres en Serrat.
  • Hi ha gent dels Stones i gent dels Beatles.
  • Hi ha gent que mira TV3 cada dia i gent que no.
  • N’hi ha que tenen mòbil i qui es nega a tenir-ne.
  • Alguns són d’Apple i d’altres no ho seran mai.
  • Alguns compren el diari i molts que no.
  • En tenim de croissant i d’altres d’ensaïmada.
  • Molts prefereixen carn, d’altres el peix.
  • Alguns viuen a comarques i d’altres no.
  • Molts viuen a ciutat, menys a poble.
  • Hi ha qui es dutxa al matí i hi ha qui es dutxa a la nit.
  • Tenim gent de lletres i gent de ciències.
  • Alguns prefereixen estudiar Batxillerat i d’altres un Cicle Formatiu.
  • N’hi ha que van a la universitat i n’hi ha que no.
  • Tenim fans de Manel i gent que els odia.
  • Hi ha gent que no parla català i gent que sí.
  • Hi ha gent que només ha votat el PSC-PSOE i gent que no els ha votat mai.
  • Alguns es planxen la roba i a d’altres li planxen.
  • Hi ha gent que encara no ha vist Pulp Fiction, encara que sembli mentida.
  • Hi ha gent que treballa i gent que no.
  • Hi ha gent que es posa més d’una alarma per despertar-se i gent que amb una en té prou.
  • Hi ha gent que no sap nedar i gent que sí.
  • Hi ha gent que sap anar amb bici i gent que no.
  • Algú compra La Razón, però una immensa majoria no.
  • Hi ha qui escriu “etcètera” al final d’una llista i qui posa “…”.

En definitiva, constato, amb tristesa com en López, que tenim una societat totalment bipolar. Sort que la seva victòria al capdavant del PSOE hi posarà remei i aconseguirà que tots tinguem els mateixos gustos i sentiments identitaris.