No en diguem “unionisme”, si us plau

Sento aquest matí a Catalunya Ràdio que l’unionisme respon en contra de l’anunci del Govern de la compra de les urnes pel referèndum. Res de nou, però el que em pregunto és: ¿Per què coi en diem “unionisme”? Doncs suposo que un dels motius és per cert mimetisme del concepte que s’usa a altres estats, especialment al Regne Unit. Allà, probablement, té sentit perquè ells tenen un estat que porta la paraula “unit” en la seva definició. I els que defensen continuar dins la unió de nacions britàniques són “unionistes”. Però aquesta no hauria de ser la paraula que hauríem d’utilitzar per definir les persones que viuen dins o fora de Catalunya i que ataquen les aspiracions dels que volem que Catalunya esdevingui un Estat.

El principal motiu és per la connotació positiva que té la paraula “unionisme” i, en conseqüència, la connotació negativa que té el seu antònim: “separatisme”. Els independentistes l’única separació que volem  d’Espanya és l’administrativa. O sigui, no en volem dependre administrativament, volem que Catalunya sigui Estat i que sigui el nostre Estat. En canvi, la majoria de catalans no ens volem separar d’Espanya emocionalment i socialment. Voldrem seguir mantenint-hi relacions econòmiques, comercials, culturals i polítiques. Hi ha moltes més coses que ens uneixen a Espanya que no pas ens en separen. La majoria de catalans tenim algun vincle o altre amb Espanya i no volem trencar-lo. El denominat “unionisme” s’inventa la postveritat que els catalans volem “separar-nos” d’Espanya en tots els sentits i que volem posar fronteres, aïllar-nos. Mentida.

Tampoc és cert que els independentistes volem separar-nos d’Europa, ni tampoc que quan siguem un Estat ens n’expulsaran. O sigui, que els “unionistes” són els únics que defensen la continuïtat dels catalans dins de la Unió Europea és una altra mentida. La immensa majoria dels catalans, inclosos els que en volem la seva independència, defensem continuar formant part de la Unió Europea. Un altre debat, en tot cas, és si la Unió Europea que tenim és la millor possible. El que és segur és que la Unió Europea és un club d’Estats i que si Catalunya no és un Estat mai hi tindrà veu pròpia. Volem intervenir directament, sense intermediaris, dins de la Unió Europea i aportar el nostre granet de sorra per fer una Europa millor. Desitgem que les institucions europees legislin tenint en compte els nostres interessos i necessitats i això només ho podem fer si som Estat. Fixeu-vos que són els “unionistes” els que volen expulsar, separar, Catalunya de la UE quan ens hàgim independitzat.

Hi ha altres motius pels quals els “unionistes” no es mereixen que se’ls digui així. Si us demano qui vol a Catalunya separar els alumnes en funció de la seva llengua suposo que al cap us venen el PP i C’s. “Immersió” és clarament una altra paraula sinònima d’”unió”. En canvi els teòrics “unionistes” volen la “segregació” a les aules en funció de l’idioma. Els “unionistes” també es presenten com els garants de la cohesió social quan neguen una de les reivindicacions que més cohesiona els catalans: el dret a l’autodeterminació. Són els “unionistes” els que neguen el dret al referèndum “pactat”, una paraula que també ens acosta més a la idea d’unió.

En definitiva, aquells qui defensen que Catalunya continuï depenent d’Espanya, sigui en l’estatus que sigui, en tot cas han de ser considerats com a “dependentistes” i punt.

 

‘Ndentista’

Si a l’última entrada parlava de prejudicis perjudicials en aquesta em veig obligat a tornar-hi. Llegeixo una altra columna, en aquest cas Indepe de Joan Oller publicada a El Periódico de Catalunya.

El director teatral intenta argumentar el motius pels quals no és ‘indepe’. I ho fa amb una llista llarga de prejudicis, d’aquells que podríem definir com a “Aversió no raonada per alguna cosa“. Intenta argumentar els motius i conclou: “Tal vegada soc botifler, si per això s’entén no formar part d’un entusiasta col·lectiu decidit a inaugurar demà passat una nació basada en llegendes i falsedats. Es pot qualificar Espanya de «democràcia d’escassa qualitat», però s’han de tenir les orelles molt sordes per no advertir que a la Catalunya del procés, al parlar, se li escapen verinoses faltes d’ortografia democràtica. Les possibles maldats dels uns no justifiquen les maldats de la seva alternativa.”

En definitiva, Oller el que fa és dir: no soc independentista perquè tinc una aversió dels independentistes que estan conduint el procés. O sigui, si fossin uns altres i ho estiguessin fent de la manera que m’agradaria que es fes, potser m’ho repensaria.

Aquesta mateixa actitud la tenen altres personatge d’una tendència ideològica semblant. Entenc perfectament les crítiques que fa Oller de com s’està gestionant la gestació del nou Estat perquè s’estan fent coses malament. Però Oller, al meu entendre, comet tres errors greus.

El primer és que només focalitza l’atenció en allò que s’està fent malament. El procés cap a la independència no només pivota en els personatges i les accions que destaca. Per què no parla, per exemple, de la CUP? ¿Per què no parla d’amplis sectors de la societat que estan empenyent perquè Catalunya pugui esdevenir un Estat sense les mancances democràtiques, culturals i de netedat dels últims 40 anys?

El segon error és intentar barrejar naps i cols. Posar-se del cantó d’aquells qui acusen als processistes de voler la independència per amagar la corrupció és d’una miopia impròpia d’algú de la intel·ligència d’Oller. És no entendre res. Que hi ha corruptes independentistes, oi tant. Que la independència la volem per amagar la corrupció, mentida. És com si jo digués que Shakespeare és una merda perquè hi ha directors de teatre que en fan adaptacions infumables.

I l’últim error és no voler ser protagonista del procés. Com he dit al principi, Oller diu que no és ‘indepe’ perquè no li agrada qui hi ha davant del procés. Doncs coi, que s’hi posi al davant. Sembla, sí ho sembla, que Oller té molt clar com voldria que fos el nou Estat, doncs que lluiti per aconseguir-lo. Que guanyi la primera batalla, la de la democràcia, i després que guanyi la segona, la d’imposar el seu model d’Estat.

Fixeu-vos en l’argument final: “Les possibles maldats dels uns no justifiquen les maldats de la seva alternativa.”. Total i absolutament d’acord. Però amb la teva apatia, Oller, aconsegueixes que guanyin les dues.

Puigdemont: lliçó de Periodisme

No hi ha dubte que el 8 de març del 2017 serà una data recordada i recuperada els propers anys a Catalunya. I ho serà per dos motius, per la remuntada del Barça a la Champions i per la confessió de Fèlix Millet al judici del Cas Palau.

Però per a un grup reduït de persones, concretament 10 alumnes de 2n de Periodisme i Comunicació Corporativa de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna, hi ha un altre motiu per recordar aquesta data. És el dia en què el periodista i actual President de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont, els va rebre al seu despatx al Palau del Parlament durant mitja hora per parlar de Periodisme i de la seva relació amb el poder.

Res del que es va dir en aquella trobada podria ser considerat com off the record, perquè en cap moment així es va expressar. De fet, res del que es va dir ho podríem considerar de secret o no confessable en públic. Fins i tot hi ha moltes de les coses que va dir Puigdemont que les ha expressat en públic. En aquell moment, però, tampoc vaig dir que ho volia publicar, se’m va ocórrer l’endemà quan vaig voler posar per escrit les idees per comentar-les a classe. Va ser una conversa privada, per això vaig demanar el vist-i-plau de Presidència. Tampoc és la meva intenció descriure amb pèls i senyals tot el que s’hi va dir. Però sí que voldria extreure’n algunes idees, tenint en compte que és la meva interpretació de la conversa.

Voldria començar amb la idea que Puigdemont va voler destacar just al final de la conversa, quan ja ens aixecàvem. Va recomanar als alumnes que estiguin molt atents a l’anàlisi del Big Data. Un àmbit del Periodisme que, per aquelles persones que en tinguin una formació, pot ser una bona sortida professional.

També va parlar de la Comunicació Corporativa. I ho va fer per elogiar la feina que fan molts professionals en aquest àmbit. Alhora, però, va fer explícit el menyspreu que ha rebut aquest terreny de la comunicació per part de moltes institucions posant en valor la tasca necessària que han de fer per comunicar i no només en moments de crisi. En aquest àmbit també considera que no per força és necessari que un professional de la comunicació corporativa hagi treballat abans en un mitjà, tot i que cal que en conegui la rutina, ja que cada vegada més la comunicació d’empresa s’adreça directament al seu públic.

Pel que fa a la postveritat, Puigdemont va preferir parlar de la preveritat. En paraules meves en diríem la profecia autocomplidora. Aquí va voler-ho exemplificar en el procés independentista. De fet, fa uns dies ho va resumir en un twitt: “El trumpisme fomenta la postveritat; l’unionisme polític i mediàtic s’hiperventila en la preveritat. La mentida creadora de realitat”. O sigui, a base d’anar repetint mentides sobre el procés es busca alterar la realitat i el futur. En aquest sentit, i tal com ja s’ha dit moltes vegades, les xarxes socials és el millor lloc per propagar la postveritat o la preveritat.

Sobre aquest tema es va establir una discussió sobre si aquest és un fenomen nou. Es va arribar a la conclusió que és nou en les formes però possiblement no en el fons. O sigui, els mitjans, i en general la comunicació, sempre han tingut clar que un ús determinat del llenguatge, l’emparaulament de la realitat, és determinant a l’hora d’influir en el pensament i les decisions de la societat.

¿I com influeix la infoxicació en algú com ell que actualment ocupa un càrrec tan important? Doncs la veritat és que va fer una comparació molt afortunada amb la contaminació ambiental. Va venir a dir que cada dia ha de sortir de casa protegint-se, previngut, de tota la porqueria informativa que intentarà contaminar l’ambient i a ell procurant tornar a casa net, descontaminat. En aquest sentit, i en resposta a una pregunta, va dir que sempre ha procurat no caure a la provocació ni pressionar perquè es rectifiqui. I ho va argumentar per dos motius: perquè al final la veritat s’acaba sabent, quan es tracta d’algun error o mentida clara, i perquè quan es tracta d’un atac premeditat i organitzat estem davant d’una guerra i de res serviria demanar rectificacions.

Una de les principals preocupacions que va mostrar el President sobre el Periodisme actual té a veure amb la propietat dels mitjans. Troba a faltar que aquesta estigui en mans dels clàssics editors o d’un grup de persones que tiren endavant un projecte. Actualment la propietat és sobretot de les empreses distribuïdores. Empreses tecnològiques. Això garanteix inversió econòmica, cert, però desvirtua la feina de l’ofici de periodista. Una feina que Puigdemont considera imprescindible en una societat. Cal que hi hagi més que mai, sobretot en un entorn com l’actual en què un twitt pot fer molt mal, una verificació i interpretació de la realitat. Per cert, va comparar la propietat actual dels mitjans com si l’amo de la impremta fos l’amo del diari. És curiós aquest exemple, i aquesta és una reflexió personal, perquè alguns del primers diaris que es van editar a Catalunya precisament els van crear impressors.

Finalment, voldria destacar una altra reflexió molt interessant relacionada amb com gestiona ell la seva presència a les xarxes. Va explicar que la gestió del seu compte de Twitter la fa personalment mentre que el Facebook el porta el seu equip. Va dir que sol no podria actualitzar les dues xarxes, però que sí que vol mantenir la gestió directa de Twitter. Una eina que li permet, i l’obliga gustosament, a interactuar directament amb la ciutadania. També canalitzen tots els comentaris que arriben a través de Facebook. I preguntat sobre els seus discursos i/o els missatges que emet, va mostrar el seu convenciment que cal que el missatge sigui propi, sobirà. Com a molt, els gestors de les xarxes poden ajudar en la difusió, en el com o la forma, però no en el fons. La clau, segons Puigdemont, és mostrar-se autèntic i fidel a les pròpies idees.

Autor: Ruben Moreno (Generalitat de Catalunya)

Escoltant-lo d’a prop va quedar clar, claríssim, que Puigdemont manté absoluta coherència entre allò que diu en públic i en privat. Va ser un autèntic luxe, un privilegi, rebre de part seva aquella lliçó de Periodisme a través de les seves reflexions. Durant mitja hora tots vam tenir, almenys jo, aquella estranya sensació d’estar parlant amb la màxima autoritat de la nostra nació i, alhora, amb un col·lega de professió. De fet, és també una autoritat dins el Periodisme del nostre país. El que em va saber greu, però, és que no parléssim gens de Política. O potser sí, potser només vam parlar de política ja que, com deia l’estimat Héctor Borrat, el periodisme és un actor polític més.

Catalunya: una societat dividida

Patxi López, l’exlehendakari d’Euskadi (amb el 17,9% de vots del cens, JxSí va aconseguir el 29,5%) i candidat a Secretari general del PSOE, diu que va visitar Catalunya i va tornar molt trist. Es veu que va veure una societat catalana molt bipolaritzada, “fracturada en dos”.

Aquesta entrada al blog pretén donar-li la raó. Catalunya està molt dividida i intentarem demostrar-ho:

  • Tenim gent que beu alcohol i gent abstèmia.
  • Tenim gent que fuma i gent que no.
  • Hi viu gent nascuda a Euskal Herria i gent que no.
  • Hi ha gent que ha estat a Euskal Herria i gent que no.
  • Hi ha gent que té cotxe propi i gent que no.
  • Hi ha gent que té un cotxe de més de 20 anys i gent que el té més nou.
  • Alguns escullen pit, d’altres cuixa.
  • Alguns prenen el cafè sol amb sucre, d’altres sense.
  • Hi ha gent del Barça i gent que no.
  • Fins i tot n’hi ha de l’Espanyol i n’hi ha que no.
  • Hi ha qui menja pa amb tomàquet i gent a qui no li agrada.
  • Hi ha qui prefereix el mar i qui prefereix la muntanya.
  • Hi ha qui es fa el llit i qui no.
  • Alguns prefereixen en Llach, d’altres en Serrat.
  • Hi ha gent dels Stones i gent dels Beatles.
  • Hi ha gent que mira TV3 cada dia i gent que no.
  • N’hi ha que tenen mòbil i qui es nega a tenir-ne.
  • Alguns són d’Apple i d’altres no ho seran mai.
  • Alguns compren el diari i molts que no.
  • En tenim de croissant i d’altres d’ensaïmada.
  • Molts prefereixen carn, d’altres el peix.
  • Alguns viuen a comarques i d’altres no.
  • Molts viuen a ciutat, menys a poble.
  • Hi ha qui es dutxa al matí i hi ha qui es dutxa a la nit.
  • Tenim gent de lletres i gent de ciències.
  • Alguns prefereixen estudiar Batxillerat i d’altres un Cicle Formatiu.
  • N’hi ha que van a la universitat i n’hi ha que no.
  • Tenim fans de Manel i gent que els odia.
  • Hi ha gent que no parla català i gent que sí.
  • Hi ha gent que només ha votat el PSC-PSOE i gent que no els ha votat mai.
  • Alguns es planxen la roba i a d’altres li planxen.
  • Hi ha gent que encara no ha vist Pulp Fiction, encara que sembli mentida.
  • Hi ha gent que treballa i gent que no.
  • Hi ha gent que es posa més d’una alarma per despertar-se i gent que amb una en té prou.
  • Hi ha gent que no sap nedar i gent que sí.
  • Hi ha gent que sap anar amb bici i gent que no.
  • Algú compra La Razón, però una immensa majoria no.
  • Hi ha qui escriu “etcètera” al final d’una llista i qui posa “…”.

En definitiva, constato, amb tristesa com en López, que tenim una societat totalment bipolar. Sort que la seva victòria al capdavant del PSOE hi posarà remei i aconseguirà que tots tinguem els mateixos gustos i sentiments identitaris.

Fa temps que ens el van fotre

Foto extreta del Cosidor Digital: http://elcosidordigital.blogspot.com.es/2014/06/ferrocarril-de-girona-olot-1911-ca.html
Foto extreta del Cosidor Digital: http://elcosidordigital.blogspot.com.es/2014/06/ferrocarril-de-girona-olot-1911-ca.html

Falten 10 segons per les 7 del matí del dimecres 7 de desembre de 2016. Catalunya Ràdio: “Amb Renfe arribem puntualment a les 7 del matí” (ho podeu escoltar al final d’aquest àudio). Pitos i la Mònica diu: “Bon dia, desperta Catalunya, són les 7, som el Matí de Catalunya Ràdio”. Uns 13 minuts més tard podem escoltar la Mari Luz Garcia donant el trànsit i destacant que les carreteres estan tranquil·les, ja que ens trobem en un dia en què molta gent fa pont. Però després de parlar del trànsit diu: “hi ha un tren de la línia R3 que ha sortit de Puigcerdà a les 6 i 17 minuts per arribar a l’Hospitalet a les 9 i 9 minuts, però que té trenta minuts de retard perquè el tren ha tingut una avaria mecànica.”

I just després sona un separador i a continuació podem escoltar un anunci que comença així “És hora de pujar al tren de la notícia Renfe: Durant el mes de novembre Renfe ha registrat una puntualitat del 95% en els seus serveis de rodalia de Barcelona. La millora contínua del servei fa que gradualment nous clients pugin als trens de Renfe a Catalunya amb increments superiors a l’1%, xifra que significa més d’un milió de nous viatgers al llarg d’aquest any” (ho podeu escoltar en aquest àudio a partir del minut 14:10).

Aquest exemple d’impuntualitat en un tren de la línia Puigcerdà-Hospitalet és només un més dels milers que podríem posar dels últims, per exemple, 30 anys. El que crida l’atenció, però, és l’acompanyament propagandístic de Renfe. Es tracta, sense cap mena de dubte, d’una voluntat de rentar la imatge de la companyia ferroviària. De fet, la Mònica Terribas també va incorporar periòdicament en aquella època, no sé si encara ho fa, una entrevista a un responsable de comunicació de Renfe per tal de fer un repàs de la situació dels trens al país.

Fa unes setmanes es va anunciar que un tren de la línia que sortia de Vic i que permetia arribar a Barcelona abans de les 8 (si anava puntual) ara començarà el seu recorregut des de Ripoll. És una bona notícia, sense cap mena de dubte. Però tot i que Renfe vulgui fer-nos creure que la situació no és tan dolenta i que estan invertint-hi, hi ha una realitat que no podem obviar i és que a Catalunya patim un dèficit endèmic d’inversió ferroviària intolerable i insostenible. Només cal llegir les reivindicacions que fan des de Perquè no ens fotin el tren.

Però amb aquest Estat no hi ha res a fer. Són anys picant pedra, com reus que compleixen pena amb treballs forçats però sense beneficis penitenciaris. Mentre tinguem un Estat en contra, mentider i incomplidor de promeses d’inversió, no tenim res a fer.

Quan Catalunya sigui un estat, el primer que hem de fer és crear un pla nacional per la mobilitat. Algú pot dir que tenim altres urgències, com ara millorar en Educació, en Sanitat i en Benestar Social. D’acord, però en aquests casos bàsicament es tracta de reinvertir i augmentar els recursos perduts aquests últims 10 anys. Però en mobilitat necessitem crear un pla gairebé partint de zero després d’assumir les competències que no tenim. Un pla que no podrà resoldre les mancances més importants a curt termini. Per aquest motiu, i tants d’altres, hem de votar ja en un referèndum, guanyar-lo i començar a construir allò que fa dècades alguns no han volgut construir, més aviat tot el contrari.


Article publicat a Osona.com

L’hora de la propaganda

En teoria només falten poc més de 10 mesos per web-hosting-ad-spacecelebrar el referèndum vinculant d’independència. Ara sembla que va de debò i ens n’alegrem aquells qui fa gairebé 10 anys que el reclamem. Però els últims sondejos no són per llençar coets. El de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS) donava un marge de 10 punts pel Sí, però el del CEO fins i tot augura una lleugeríssima victòria del No. El president Puigdemont escrivia al seu mur del Facebook, en saber-se l’enquesta de l’ICPS, que “Tot i que són bones dades, no són suficients: les enquestes també varen pronosticar el no al #Brexit, el sí a l’acord de pau a #Colòmbia o la victòria de #HillaryClinton. Seguim treballant per ampliar la base i vosaltres en sou ambaixadors indispensables!”.

Doncs bé, ara sí que ha arribat l’hora d’ampliar la base i buscar una victòria inqüestionable del Sí. Per això, tal i com diu el president, cal ampliar la base. Primer de tot ens cal consolidar els del Sí, i és que molts dels que ara a les enquestes potser diuen que votaran Sí a l’hora de la veritat els entraran els dubtes i les pors. En segon terme hem de convèncer els indecisos, que són els que a l’hora de la veritat faran decantar la balança i que, probablement, s’acabin decidint majoritàriament pel No. En tercer lloc tenim els passotes o abstencionistes. No només ens cal una victòria contundent del Sí, necessitem també que vagi a votar molta gent. I, finalment, hem de procurar fer canviar d’idea a alguns partidaris del No. La tasca més complicada.

Per aconseguir aquest objectiu tenim tres camps de batalla: la mobilització, la informació i la propaganda. La mobilització consisteix, sobretot, en la capacitat que tinguin les institucions, els lobbys, partidaris de la independència per fer arribar el seu missatge directament a la ciutadania. També la mobilització individual, dels convençuts, per convèncer aquells qui encara no ho tenen clar o en són contraris. Ambaixadors, en diu Puigdemont.

Una de les formes que té la mobilització per fer arribar el seu missatge és a través de la informació. La informació la podem canalitzar a través del Periodisme o directament amb les xarxes socials o pàgines web. Però la batalla de la informació la tenim bastant perduda. Els catalans s’informen, majoritàriament, a partir de mitjans que tenen un posicionament contrari a la independència. I, en tot cas, tant a les xarxes, Internet o al Periodisme ja sabem que el públic és molt selectiu i, per norma, escull aquells qui l’informen amb una ideologia semblant a la seva.

Però encara ens queda un tercer recurs que no l’hem explotat i és la propaganda. La propaganda que demana el vot només es pot utilitzar en períodes de campanya electoral. Però ningú hauria de poder impedir començar a fer propaganda informativa explicant, dins la legalitat encara vigent, els avantatges d’una Catalunya independent sense demanar un vot explícit pel Sí. Fins i tot seria recomanable que hi hagués una campanya institucional.

No sóc expert en publicitat, però tots els agents partidaris del Sí estaria bé que es coordinessin per començar a fer una bona campanya publicitària pensada per aquests 10 mesos i destinada a tot el públic català, encara que sigui a través de mitjans espanyols, i també, perquè no, a un públic espanyol i europeu.

Article fallit: “Que siguin presidencials”

Pope Francis waves to the crowd from the central balcony of St. Peter's Basilica at the Vatican, Wednesday, March 13, 2013. Cardinal Jorge Bergoglio, who chose the name of Francis is the 266th pontiff of the Roman Catholic Church. (AP Photo/Dmitry Lovetsky)
(Muntatge de la foto original de Dmitry Lovetsky de Francesc en el moment de ser elegit Papa. )

Des de dijous de la setmana passada que tinc escrit aquest article que reprodueixo més avall i que volia publicar avui diumenge si Artur Mas convocava eleccions.

També el podia haver publicat dijous perquè tot feia pensar que avui acabaria la legislatura. Però la prudència i l’esperança em van fer mantenir-lo com un esborrany. ¿Per què? Doncs precisament pel que explico a l’article. Si finalment hi hagués hagut eleccions molt probablement s’haurien convertit en unes eleccions presidencials. A mi ja m’estava bé i fins i tot estic força convençut que haurien seguit donant una majoria absoluta independentista amb almenys 68 diputats entre CDC i ERC.

Ara bé, la incertesa del que passaria era molt gran i no tothom veia amb bons ulls anar a eleccions perquè hi havia dues evidències: Mas, molt probablement, perdria les seves primeres eleccions i la CUP perdria molts diputats, les enquestes parlen de la meitat. Així, doncs, l’acord entre aquests dos partits, els que havien de cedir en la negociació final, encara era possible.

No em feia gens de por, fins i tot em feia il·lusió, anar a eleccions, com ja he dit més amunt i també explico més avall. Però ara, vist l’acord final i la més que probable investidura d’aquesta tarda (si el filibusterisme no triomfa) els independentistes hem d’estar molt contents. Costarà, no serà fàcil, s’han obert moltes ferides que couen i couran. Les últimes setmanes, i sobretot els últims tres dies, ens hem dit moltes bestieses entre els que desitgem que Catalunya esdevingui una República. Però quan el nou govern comenci a prendre decisions i el nou Parlament a aprovar lleis, quedarà clar, una vegada més, que l’enemic no és a dins sinó a fora.

Aquí us deixo l’article fallit:

_____

Que siguin presidencials

masjunqueras1Si el 27S van ser unes eleccions plebiscitàries, que el 6M siguin presidencials.

Entre tots, tots, vam convertir les últimes eleccions autonòmiques en unes eleccions plebiscitàries que van guanyar clarament els partidaris del “Sí” davant dels del “No”, en vots i en escons.

Un cop aclarit el “què”, el problema l’hem tingut amb el “qui”, oi? I hem dit que convertiríem el 6M en la segona volta del 27S, oi? Doncs que serveixin per aclarir qui ha de ser president. La meva proposta és la següent:

Que Junts pel Sí presenti dos candidats. Un que sigui Mas, ja que CDC no està disposat a renunciar a la figura del President. I que ERC presenti Junqueras. O sigui, llistes separades. I la llista que guanyi en escons proposi president, amb la condició que l’altra llista hi voti a favor, és clar. Penso que aquesta opció pot tenir molts avantatges.

El principal avantatge és que CDC i ERC poden guanyar votants que van perdre amb Junts pel Sí. CDC per la dreta i ERC per l’esquerra, sobretot de la CUP. A més, convertir aquestes eleccions en unes presidencials ajudarà a bipolaritzar la campanya i mobilitzar els electors independentistes que volen un candidat o l’altre. També ajudarà a evitar que es facin evidents les discrepàncies actuals dins de Junts pel Sí i veure el drama d’una lluita fratricida per triar candidat. A més, és molt probable que si es ven com unes eleccions presidencials molts dependentistes aquesta vegada es quedin a casa.

Ah, i de pas ens entrenem per quan siguem una República en què per un cantó elegirem els diputats i el primer ministre i, per un altre, el cap d’Estat.

Què us sembla?