Vigília

FerranSendra
BARCELONA 26 02 2016 Concierto de LOS BURROS – LOS RAPIDOS bandas predecesoras de El Ultimo de la Fila con MANOLO GARCIA y QUIMI PORTET en la Sala Razzmatazz FOTO FERRAN SENDRA

No, no, no” no som “Septiembre” sinó febrer i vigília d’un somni: poder dir que “Grité” de nou les cançons de Los Rápidos i Los Burros. “La pájara” i “Confusión” que puc agafar és monumental, tenint en compte que al matí un servidor haurà caminat 20 quilòmetres. Però farem el sacrifici.
Diuen que entre les cançons hi ha algunes “Ausencias” destacades, però en podrem sentir d’inèdites com “Braque” i “Gladiadora”. Ara, només per poder tornar a escolar en directe “Navaja de papel” ja paga la pena. Alguns potser prefereixen anar a veure una pel·li a un “Cine ideal”, anar a “Misa de cinco” o sortir de cap de setmana a fer la “Ruta del sur” a veure terres nevades abans de veure uns peluts dalt d’un escenari. Però jo no, jo espero poder dir que “No estoy hecho polvo” i encomanar-me a “San Gennaro” per cantar a cor que vols “Mi novia se llamaba Ramón” i “Portugal”.
La veritat és que l’espera “Hazme sufrir” ja que “Te quiero bastante” Quimi Portet i se’m fa eterna l’espera de tornar-te a veure viu i en viu. No, no, no, “No puedo más”!! Per cert, un ocellet m’ha dit que potser canta dues cançons més, en lloc de 30 en faran 32: “Vamos a ver”!
I quan arribem al final de la primera part del concert i a la Razzmatazz ja faci olor de “Conflicto armado” haurem cremat tots els greixos de tant ballar i cantar i només serem “Huesos“.
L’apoteòsis final arribarà amb els bisos, com si entréssim a “Disneylandia” per primer cop i ens saltaran les llàgrimes, tot un “Llanto de pasión”, quan tornem a veure dalt de l’escenari a El Último de la Fila cantant “Aviones plateados” i “Sara” just abans d’abandonar l’escenari per segon cop.
I al final de tot et semblarà que hagis viscut un miracle o hagis vist la mateixa “Querida Milagros” ja que encara et faràs creus que hagis vist alhora tres bandes memorables. I cansat et miraràs els peus i seràs més conscient que mai que aquelles cançons són el teu país, que ets allà a on has de ser, en definitiva que “Mi patria en mis zapatos”. I aprofitant que ets a Barcelona i que ja s’acosta mitjanit et vindran ganes d’anar a donar un volt i mentre camines per “La Rambla” t’adonaràs que aquella pot ser una de les millors vetllades que has viscut en molt de temps i et tornaràs a dir que mai, mai has d’abandonar les files de la “Insurrección“.

Anuncis

Immaterialisme material

Sembla que és bastant evident que viviBruce Springsteen 1988-08-03 Barcelona (P)m en una època marcada pel materialisme. Treballem per comprar. Ni la crisi econòmica ha frenat el nostre consumisme. Potser és una percepció personal, però diria que les botigues estan més plenes que mai. I això tenint en compte que el consum per internet ja s’ha generalitzat.

I entre els productes que més consumim, o comprem, hi ha els vinculats amb les noves tecnologies. El Mobile World Congress n’és una evidència. Cada any ens han de vendre els nous avenços que deixen gairebé en prehistòrics els de fa un any. No cal, ni tan sols, programar l’obsolescència dels telèfons mòbils o les tauletes. Tota nova versió té prou atractius com perquè ens doni la impressió que el nostre model ha quedat antiquat.

I això ens passa també amb altres modes o productes de consum: roba, calçat (sobretot esportiu), petits o grans electrodomèstics, material de cuina, etcètera. Anem acumulant estris que ens duren poquíssim i abans de reparar-lo, en cas que arribi a espatllar-se, preferim comprar-ne un de nou.

Però, curiosament, mentre anem acumulant aquests utensilis, o els anem substituint, cada vegada la nostra vida es va convertint en més immaterial. La nostra història, els nostres records, ja no són materials sinó immaterials.

Quan anem a casa els avis o els pares hi trobem tot d’objectes de record. I si volem fer una mirada al nostre passat ens treuen un àlbum de fotos o, fins i tot, correspondència antiga. I en un moble del menjador encara hi ha aquell tocadiscos o una màquina de cosir o una vaixella de fa unes quantes dècades. Però ara, en el moment més materialista de la història, les famílies més joves no tenen pràcticament res que perduri en el temps.

Us posaré un exemple personal. Durant la meva joventut havia anat a força concerts de grups: Dire Straits, Bruce Springsteen & The Street Band, The Rolling Stones, U2, Bob Dylan, El Último de la Fila, Sau…, Sopa de Cabra, etcètera. De tots aquests concerts en guardo l’entrada en una caixa. Moltes d’aquestes entrades, a més, solien tenir un disseny especial impreses en quadricromia. En canvi, les entrades actuals ja les podem portar directament amb el mòbil en un codi QR.

I com les entrades, tantes altres coses que tenim al núvol: sobretot les fotografies o la correspondència. Mai havíem fet tantes fotos ni havíem escrit tant com ara. Però cap d’aquesta correspondència i molt poques fotografies les tenim físicament, ni tan sols en el el propi disc dur. Mai havíem viscut en un món tan material i, alhora, mai havíem tingut tants records immaterials.