Prejudici i perjudici

Vaig llegir la columna Vaig pensar que era la mainadera de divendres 17 de març a l’ARA de Carles Capdevila i no coincideixo amb algunes de les coses que hi diu.

El text parla del vídeo en què es veu com els fills del professor Robert Kelly l’interrompen mentre l’entrevisten a la BBC en directe.

Carles Capdevila, tal i com el mateix nom de la columna avança, reflexiona sobre el fet que ell també es va pensar que la dona de Kelly era la mainadera de la casa. Diu en Carles: “I, com molta gent, no vaig tenir cap dubte que la dona que apareixia ajupida al rescat devia ser la mainadera. No faré, per tant, l’hipòcrita ni diré, com sento aquests dies, que “ens hauria de fer reflexionar que la gent no pensés que podia ser la dona”. No, la gent, no. Jo. Jo formo part d’aquesta gent, i em fa vergonya, perquè un pressupòsit tan clar atempta contra el que penso. El meu discurs teòric defensa un món obert, però la meva mirada espontània delata uns prejudicis que tinc enquistats i he de combatre.”

I més endavant conclou: “I, sobretot, hauríem d’assumir, i jo ho faig des del ridícul d’haver convertit la mare de les criatures en mainadera, que a més d’atacar la discriminació classista o masclista més descarades, convé que plantem cara als nostres prejudicis més íntims.”

Doncs a mi no em fa gens de vergonya haver-me pensat que era la mainadera ni penso que això vagi en contra dels meus pensaments. Tampoc considero que hagi de plantar cara a cap prejudici. Intento argumentar-ho.

Per començar anem a la definició de prejudici i veurem que té dues accepcions: “Indici o opinió preconcebuts” i “Aversió no raonada per alguna cosa.” Fixem-nos que la segona té una connotació negativa, la primera no per força. Molts dels indicis o opinions preconcebuts de certs fets els tenim simplement perquè en la majoria de casos són així. Poso diferents exemples als següents paràgrafs.

Si a la tele o a una tertúlia de ràdio, per exemple, sentiu que algú parla de “L’Hospitalet”, “Sant Quirze” i “Avinyó” i no heu estat atents al context és molt probable que penseu en L’Hospitalet de Llobregat, Sant Quirze del Vallès o de la ciutat francesa d’Avinyó. En canvi, també podria tractar-se de L’Hospitalet de l’Infant, Sant Quirze de Besora o Avinyó del Bages, no?

Un altre exemple que visc sovint. Si algú que no em coneix i veu els meus dos fills petits, un de ros, pell blanca, de metre cinquanta-cinc i un 40 de peu i l’altre de pell i cabells morens, metre trenta-cinc i un 36 de calçat sovint es pensa que són nascuts en anys diferents quan, en realitat, només es porten 7 minuts.

I un últim exemple que té a veure també amb les mainaderes. Per motius de feina sovint he d’agafar els FGC per anar de l’Avinguda Tibidabo a Plaça Catalunya i em trobo senyores d’origen sudamericà que pugen a la mateixa parada que jo. A vegades van acompanyades de nens que, d’aspecte físic, no són sudamericans. A més, de tant en tant aquestes dones fan una clara olor, suposo que a les mans, de lleixiu. Esteu pensant el mateix que jo, oi?

En els tres casos tenim uns prejudicis que poden o no ser encertats. Però és lògic que els tinguem perquè els hem creat a partir de fets que hem viscut i que, per norma, compleixen unes característiques que ens porten a pensar d’una determinada manera. En certs contextos és molt normal que tinguem prejudicis i que s’adeqüin a la realitat.

Ara, una cosa és tenir un indici o opinió preconcebuda i l’altra és que aquest prejudici tingui mala llet o sigui una aversió no raonada per alguna cosa. Hi ha prejudicis perjudicials, aquells que quan es demostra que no són certs ens molesten. Si en descobrir que la senyora del vídeo és la dona de Robert Kelly haguéssim sentit certa repulsió pel fet que un occidental s’hagi casat amb una oriental, sí que tindria sentit que després de reflexionar-hi poguéssim sentir vergonya o volguéssim combatre alguns prejudicis.

El que és negatiu no és haver tingut aquest prejudici sinó pensar que haver-lo tingut és negatiu. És com dir que és dolent que un occidental tingui una mainadera oriental. És lògic que la majoria de nosaltres penséssim que era la mainadera perquè tots els indicis ens hi van portar. Segur que si haguéssim tingut més informació del context i de Kelly, o fins i tot si la reacció de la seva dona hagués estat una altra, potser no hauríem pensat el mateix. Senzillament, per una qüestió de probabilitats, era més fàcil que no l’encertéssim. Si la mateixa parella la veiéssim, per exemple, passejant pel carrer amb els fills segur que hauríem pensat que són una família.

Així doncs, almenys en aquest cas, aquells qui defensem la llibertat de les persones a tenir qualsevol parella sense discriminació de sexe, nacionalitat, raça, religió, edat o tendència política i respectem i apreciem la feina que fan les mainaderes, siguin de la procedència que siguin, no hem de tenir cap mena de vergonya ni ens hem de replantejar segons quins prejudicis.

Puigdemont: lliçó de Periodisme

No hi ha dubte que el 8 de març del 2017 serà una data recordada i recuperada els propers anys a Catalunya. I ho serà per dos motius, per la remuntada del Barça a la Champions i per la confessió de Fèlix Millet al judici del Cas Palau.

Però per a un grup reduït de persones, concretament 10 alumnes de 2n de Periodisme i Comunicació Corporativa de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna, hi ha un altre motiu per recordar aquesta data. És el dia en què el periodista i actual President de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont, els va rebre al seu despatx al Palau del Parlament durant mitja hora per parlar de Periodisme i de la seva relació amb el poder.

Res del que es va dir en aquella trobada podria ser considerat com off the record, perquè en cap moment així es va expressar. De fet, res del que es va dir ho podríem considerar de secret o no confessable en públic. Fins i tot hi ha moltes de les coses que va dir Puigdemont que les ha expressat en públic. En aquell moment, però, tampoc vaig dir que ho volia publicar, se’m va ocórrer l’endemà quan vaig voler posar per escrit les idees per comentar-les a classe. Va ser una conversa privada, per això vaig demanar el vist-i-plau de Presidència. Tampoc és la meva intenció descriure amb pèls i senyals tot el que s’hi va dir. Però sí que voldria extreure’n algunes idees, tenint en compte que és la meva interpretació de la conversa.

Voldria començar amb la idea que Puigdemont va voler destacar just al final de la conversa, quan ja ens aixecàvem. Va recomanar als alumnes que estiguin molt atents a l’anàlisi del Big Data. Un àmbit del Periodisme que, per aquelles persones que en tinguin una formació, pot ser una bona sortida professional.

També va parlar de la Comunicació Corporativa. I ho va fer per elogiar la feina que fan molts professionals en aquest àmbit. Alhora, però, va fer explícit el menyspreu que ha rebut aquest terreny de la comunicació per part de moltes institucions posant en valor la tasca necessària que han de fer per comunicar i no només en moments de crisi. En aquest àmbit també considera que no per força és necessari que un professional de la comunicació corporativa hagi treballat abans en un mitjà, tot i que cal que en conegui la rutina, ja que cada vegada més la comunicació d’empresa s’adreça directament al seu públic.

Pel que fa a la postveritat, Puigdemont va preferir parlar de la preveritat. En paraules meves en diríem la profecia autocomplidora. Aquí va voler-ho exemplificar en el procés independentista. De fet, fa uns dies ho va resumir en un twitt: “El trumpisme fomenta la postveritat; l’unionisme polític i mediàtic s’hiperventila en la preveritat. La mentida creadora de realitat”. O sigui, a base d’anar repetint mentides sobre el procés es busca alterar la realitat i el futur. En aquest sentit, i tal com ja s’ha dit moltes vegades, les xarxes socials és el millor lloc per propagar la postveritat o la preveritat.

Sobre aquest tema es va establir una discussió sobre si aquest és un fenomen nou. Es va arribar a la conclusió que és nou en les formes però possiblement no en el fons. O sigui, els mitjans, i en general la comunicació, sempre han tingut clar que un ús determinat del llenguatge, l’emparaulament de la realitat, és determinant a l’hora d’influir en el pensament i les decisions de la societat.

¿I com influeix la infoxicació en algú com ell que actualment ocupa un càrrec tan important? Doncs la veritat és que va fer una comparació molt afortunada amb la contaminació ambiental. Va venir a dir que cada dia ha de sortir de casa protegint-se, previngut, de tota la porqueria informativa que intentarà contaminar l’ambient i a ell procurant tornar a casa net, descontaminat. En aquest sentit, i en resposta a una pregunta, va dir que sempre ha procurat no caure a la provocació ni pressionar perquè es rectifiqui. I ho va argumentar per dos motius: perquè al final la veritat s’acaba sabent, quan es tracta d’algun error o mentida clara, i perquè quan es tracta d’un atac premeditat i organitzat estem davant d’una guerra i de res serviria demanar rectificacions.

Una de les principals preocupacions que va mostrar el President sobre el Periodisme actual té a veure amb la propietat dels mitjans. Troba a faltar que aquesta estigui en mans dels clàssics editors o d’un grup de persones que tiren endavant un projecte. Actualment la propietat és sobretot de les empreses distribuïdores. Empreses tecnològiques. Això garanteix inversió econòmica, cert, però desvirtua la feina de l’ofici de periodista. Una feina que Puigdemont considera imprescindible en una societat. Cal que hi hagi més que mai, sobretot en un entorn com l’actual en què un twitt pot fer molt mal, una verificació i interpretació de la realitat. Per cert, va comparar la propietat actual dels mitjans com si l’amo de la impremta fos l’amo del diari. És curiós aquest exemple, i aquesta és una reflexió personal, perquè alguns del primers diaris que es van editar a Catalunya precisament els van crear impressors.

Finalment, voldria destacar una altra reflexió molt interessant relacionada amb com gestiona ell la seva presència a les xarxes. Va explicar que la gestió del seu compte de Twitter la fa personalment mentre que el Facebook el porta el seu equip. Va dir que sol no podria actualitzar les dues xarxes, però que sí que vol mantenir la gestió directa de Twitter. Una eina que li permet, i l’obliga gustosament, a interactuar directament amb la ciutadania. També canalitzen tots els comentaris que arriben a través de Facebook. I preguntat sobre els seus discursos i/o els missatges que emet, va mostrar el seu convenciment que cal que el missatge sigui propi, sobirà. Com a molt, els gestors de les xarxes poden ajudar en la difusió, en el com o la forma, però no en el fons. La clau, segons Puigdemont, és mostrar-se autèntic i fidel a les pròpies idees.

Autor: Ruben Moreno (Generalitat de Catalunya)

Escoltant-lo d’a prop va quedar clar, claríssim, que Puigdemont manté absoluta coherència entre allò que diu en públic i en privat. Va ser un autèntic luxe, un privilegi, rebre de part seva aquella lliçó de Periodisme a través de les seves reflexions. Durant mitja hora tots vam tenir, almenys jo, aquella estranya sensació d’estar parlant amb la màxima autoritat de la nostra nació i, alhora, amb un col·lega de professió. De fet, és també una autoritat dins el Periodisme del nostre país. El que em va saber greu, però, és que no parléssim gens de Política. O potser sí, potser només vam parlar de política ja que, com deia l’estimat Héctor Borrat, el periodisme és un actor polític més.

Surrealisme: Moviment literari, artístic i filosòfic, sorgit a França l’any 1924

Hi ha bàsicament dues tendències als mitjans a l’hora de publicar alguna de les seves informacions al Facebook. Uns opten per fer un titular informatiu, que resumeix la informació més important de la publicació. Per tant, solen fer un titular semblant al que llegiríem en un diari. Encara que la informació sigui banal, com ara l’enllaç a un vídeo viralitzat, abans de clicar l’enllaç ja tens prou informació per saber què t’hi trobaràs.

Aquí teniu un parell d’exemples:

En canvi, hi ha uns altres mitjans que preferixen fer titulars enigmàtics. Intenten atreure la teva atenció donant pistes sobre el contingut que trobaràs a l’enllaç, però sense informar-te d’allò més important.

En aquests casos, com podeu comprovar, hi ha mitjans que hi afegeixen alguna paraula que encapçala el titular, sovint escrita en majúscules, que pretén ser cridanera: INCREÏBLE, SURREALISTA, SORPRENENT, ÚLTIMA HORA, NO T’HO CREURÀS, INDIGNANT, etcètera.

És probable que aquesta tàctica tingui el seu èxit i que hi hagi qui piqui, perdó, que cliqui. Però estic convençut que també hi ha molta gent a qui aquesta estratègia més aviat els molesta. M’incloc entre aquests. En el meu cas em provoca l’efecte contrari. Molt poques vegades clico un enllaç d’aquestes característiques. De fet, molt sovint la mateixa informació ja me la dona un altre mitjà que sí que m’informa i opto per aquest últim.

Ara, el que ja m’he prohibit per higiene mental i per respecte a André Breton és clicar cap enllaç que comenci amb la paraula SURREALISTA. Per aquí no passo.