Article fallit: “Que siguin presidencials”

Pope Francis waves to the crowd from the central balcony of St. Peter's Basilica at the Vatican, Wednesday, March 13, 2013. Cardinal Jorge Bergoglio, who chose the name of Francis is the 266th pontiff of the Roman Catholic Church. (AP Photo/Dmitry Lovetsky)
(Muntatge de la foto original de Dmitry Lovetsky de Francesc en el moment de ser elegit Papa. )

Des de dijous de la setmana passada que tinc escrit aquest article que reprodueixo més avall i que volia publicar avui diumenge si Artur Mas convocava eleccions.

També el podia haver publicat dijous perquè tot feia pensar que avui acabaria la legislatura. Però la prudència i l’esperança em van fer mantenir-lo com un esborrany. ¿Per què? Doncs precisament pel que explico a l’article. Si finalment hi hagués hagut eleccions molt probablement s’haurien convertit en unes eleccions presidencials. A mi ja m’estava bé i fins i tot estic força convençut que haurien seguit donant una majoria absoluta independentista amb almenys 68 diputats entre CDC i ERC.

Ara bé, la incertesa del que passaria era molt gran i no tothom veia amb bons ulls anar a eleccions perquè hi havia dues evidències: Mas, molt probablement, perdria les seves primeres eleccions i la CUP perdria molts diputats, les enquestes parlen de la meitat. Així, doncs, l’acord entre aquests dos partits, els que havien de cedir en la negociació final, encara era possible.

No em feia gens de por, fins i tot em feia il·lusió, anar a eleccions, com ja he dit més amunt i també explico més avall. Però ara, vist l’acord final i la més que probable investidura d’aquesta tarda (si el filibusterisme no triomfa) els independentistes hem d’estar molt contents. Costarà, no serà fàcil, s’han obert moltes ferides que couen i couran. Les últimes setmanes, i sobretot els últims tres dies, ens hem dit moltes bestieses entre els que desitgem que Catalunya esdevingui una República. Però quan el nou govern comenci a prendre decisions i el nou Parlament a aprovar lleis, quedarà clar, una vegada més, que l’enemic no és a dins sinó a fora.

Aquí us deixo l’article fallit:

_____

Que siguin presidencials

masjunqueras1Si el 27S van ser unes eleccions plebiscitàries, que el 6M siguin presidencials.

Entre tots, tots, vam convertir les últimes eleccions autonòmiques en unes eleccions plebiscitàries que van guanyar clarament els partidaris del “Sí” davant dels del “No”, en vots i en escons.

Un cop aclarit el “què”, el problema l’hem tingut amb el “qui”, oi? I hem dit que convertiríem el 6M en la segona volta del 27S, oi? Doncs que serveixin per aclarir qui ha de ser president. La meva proposta és la següent:

Que Junts pel Sí presenti dos candidats. Un que sigui Mas, ja que CDC no està disposat a renunciar a la figura del President. I que ERC presenti Junqueras. O sigui, llistes separades. I la llista que guanyi en escons proposi president, amb la condició que l’altra llista hi voti a favor, és clar. Penso que aquesta opció pot tenir molts avantatges.

El principal avantatge és que CDC i ERC poden guanyar votants que van perdre amb Junts pel Sí. CDC per la dreta i ERC per l’esquerra, sobretot de la CUP. A més, convertir aquestes eleccions en unes presidencials ajudarà a bipolaritzar la campanya i mobilitzar els electors independentistes que volen un candidat o l’altre. També ajudarà a evitar que es facin evidents les discrepàncies actuals dins de Junts pel Sí i veure el drama d’una lluita fratricida per triar candidat. A més, és molt probable que si es ven com unes eleccions presidencials molts dependentistes aquesta vegada es quedin a casa.

Ah, i de pas ens entrenem per quan siguem una República en què per un cantó elegirem els diputats i el primer ministre i, per un altre, el cap d’Estat.

Què us sembla?

Anuncis

Ara sí

IMG_7854Aquest matí del 3 de gener de 2016, quan la CUP estava reunida per decidir definitivament si votarien la investidura de Mas, he fet aquesta piulada:

“La votació de la CUP d’avui és idèntica a la d’Unió de fa uns mesos: independència sí o no

I al cap de poc he començat a rebre una pluja de tuits en què bàsicament m’han acusat de poc rigorós, per dir-ho suaument. Per suposat, no ho nego, el meu tuit era una provocació en menys de 140 caràcters. Però la idea de fons la mantinc. Ara intentaré argumentar-ho una mica més.

Tot i que l’estelada és un dels símbols de la CUP, a l’hora de la veritat entre aquells qui participen en els processos de decisió del partit n’hi ha molts que no són independentistes. I això us ho hauria d’explicar, però ho fa molt millor en Vicent Partal en el seu editorial d’urgència d’avui. Sota el títol Ens trobarem al març (sense la CUP) diu: “la CUP només s’afegirà a la independència si es compleixen les condicions que ells creuen necessàries, però si no, no ho farà. D’independentistes utilitaris, condicionals, n’hi ha hagut i n’hi ha a tots els processos del món i al nostre país ja n’hi havia abans –si més no– dins ICV i Unió. Ara la CUP s’afegeix com a organització a aquesta categoria, per bé que resta clarament dividida en dues meitats (i, d’ara endavant, les relacions entre aquestes dues meitats no seran gens fàcils)”.

O sigui, al meu entendre, per molts cupaires que tenen poder de decisió (la meitat segons Partal, i pel que hem vist en les votacions de l’assemblea) la independència no és una prioritat sinó una eina més als seus interessos. De fet, diria que en Vicent és massa generós ja que n’hi ha una bona colla que no són ni tan sols independentistes utilitaris, senzillament no ho són.

Per a aquesta gent la millor manera per no tirar endavant el procés independentista dissenyat per Junts pel Sí, perquè no era el seu, era focalitzar l’atenció en “No a Mas”. Aquesta cantarella durant la campanya era el millor escut per, arribat el moment, poguessin dir “no” a la independència amb l’argument de ser coherents.

Per tant, d’acord que avui el vot explícit era “Mas sí” o “Mas no”, però el debat de fons a la CUP és entre els partidaris i els contraris a primer fer la independència i després lluitar pels interessos ideològics. Entre els que prioritzen l’eix nacional i els que prioritzen el social. Potser m’equivoco, pot ser, perquè la meva és una anàlisi i interpretació externa. Però les properes setmanes diria que veurem de manera més explícita que mai aquestes dues ànimes dins de la CUP.

I d’aquí la meva piulada d’avui. Així com Unió va acabar trencant-se per la independència, també ho farà la CUP. Potser no d’una manera tan clara i potser sense escissions, però sí entre els votants. I que els votants i “militants” de la CUP que són i han estat independentistes que tinguin en compte que, a hores d’ara i si no canvien molt les coses d’aquí a les eleccions, el seu partit no és garantia de progressar cap a la república catalana.

Per aquest motiu estic convençut que el millor escenari és unes noves eleccions i, ara sí, tothom estarà al lloc que pertoca sense matisos. Aquells qui se sentin realment independentistes, que creguin de veritat que primer hem de ser independents i després ja decidirem com, només poden votar allò que ara ha sigut Junts pel Sí. En canvi, els que pensin que la independència no és una prioritat que votin qualsevol altre partit.

L’ase més ràpid de la fila

El Último de la Fila_El Último de la Fila, Los Burros y Los Rápidos...Historia de una banda (Autobiografía sónica)_PortadaFa dos anys, quan la quinta de Torelló volíem celebrar que havíem arribat als 40, vaig escriure un correu a en Quimi Portet amb l’assumpto “Proposta descabellada”. La resposta va ser clara i concisa: “Gràcies per la proposta però dur-la a terme és impossible per moltes raons”.

Sí, El Último de la Fila no va actuar a Torelló fa dos anys. Al final ho va fer Brighton 64.

Però aquella proposta resulta que de descabellada només en tenia alguns pèls. I és que aquells peluts (no tant com fa 30 anys) tornaran a l’escenari aquest 2016. Això sí, sota el nom dels predecessors de l’Último: Los Rápidos i Los Burros. Sí, serà el concert del segle (ni Stones, ni Adele, ni Justin Bieber, ni Madonna, ni U2, ni Springsteen, ni Tomeu Penya, ni Michael Jackson (aquest, si ressuscita, sí que ho serà)).

I és que una de les notícies musicals del 2015, i del que portem de segle, va ser que en Quimi i en Manolo van tornar als estudis d’Avinyonet de Puigventós per enregistrar de nou vells temes de Los Rápidos, de Los Burros i d’El Último de la Fila. El resultat: Historia de una banda (Autobiografía Sónica), una excel·lent caixa amb 5 CD.

El primer dels CD és una remasterització del primer disc de Los Rápidos. D’aquest em quedo amb dues de les meves preferides Navaja de papel i Ruta del sur.

lr2El segon CD, Piensos luegoexisto, també correspon a l’època de Los Rápidos. En aquest cas, però, són peces gravades de nou i en teoria inèdites. Dic “en teoria” perquè ja fa uns quants anys va aparèixer un CD amb el títol Los Rápidos 2. Maquetas editat per Perro Records, la mateixa discogràfica de Garcia/Portet .  D’aquella maqueta han recuperat cançons com ara Cine ideal, Zamora i No estoy hecho polvo (cançó que al CD original van titular Estoy hecho polvo). Però com que aquest CD té 12 cançons sí que n’hi ha d’inèdites, 9 en total. Mireu, si no, aquest videoclip, al més pur estil Rápidos, un dels tres que han gravat per l’ocasió del llançament del disc:

S’entén que algunes cançons les descartessin, però la majoria són peces d’orfebreria i es fa estrany que hagin pogut estar tants anys en un calaix. Gravades ara, amb una tècnica i qualitat actualitzades però amb un so clarament vuitantè, les converteix en cançons actuals i alhora vintage. Temes com Gladiadora i sobretot San Gennaro es podrien arribar a convertir en nous referents (hits) pels fans més fans.

Precisament de San Gennaro un dels seus seguidors més fidels ha fet aquest friki vídeo domèstic:

RAEl tercer CD porta per títol Kloruro Sódico. En realitat és una revisió, o reversió, d’aquell segon Rebuznos de Amor. I dic del segon perquè en una segona versió van afegir-hi els 6 temes de Jamón de Burro. Però no hi són tots, n’hi falten. I entre les cançons que no hi són segur que els més fans hi enyoraran Rosa de los vientos, Jamón de mono, El Himno de los Cazadores de Vacas i Conflicto armado, tot i que d’aquesta última trobarem una versió en directe cantada en l’època de l’Último.

Si l’anterior era una peça d’orfebreria aquest és la joia de la corona. Totes les versions són excepcionals, brutals. Aquí ja no hi ha cançons inèdites i totes ens sonen (ens sonen si havíem escoltat uns quants cops Los Burros, és clar). Costa decidir amb quina ens quedem: Huesos? Disneylandia? Tu me sobrevuelas? Moscas aulladoras? Hazme sufrir? Mi novia se llamaba Ramón? No puedo más?

D’aquest disc voldria destacar tres curiositats, que els més fans segurament ja saben:

  1. A Disneylandia hi toca en Marc Grau, fill d’en Marc Grau que havia tocat amb la banda original i que havia estat també membre d’El Último. Em fa molta il·lusió poder escoltar-hi en Marc, exalumne meu.
  2. La versió d’Hazme Sufrir la interpreta Adrià Puntí, l’única de tot els 5 discs que no està cantada per en Manolo. Talent sobre talent que converteix aquesta cançó en un nou himne.
  3. En almenys dues cançons, i potser ho podríem trobar en d’altres, he localitzat una adaptació políticament correcta de la lletra. Moscas aulladoras. Perros silenciosos, aquella història d’amor entre una quarentona i un adolescent, s’ha convertit en una història entre la mateixa quarentona i un jove una mica més grandet: de “42 y aún estás muy bién, tu  siempre sola en aquél bar. Mi seriedad, yo 16, me hicieron al principio dudar” es converteix en “42 y aún estás muy bién, tu  siempre sola en aquél bar. Tu seriedad, yo 23, me hicieron al principio dudar“. L’altre canvi el trobem a Disneylandia. D’aquesta cançó ja n’hi havia tres versions anteriors, a les maquetes de Los Rápidos i en els dos discs editats per Los Burros. En la versió de Los Rápidos, molt més marxosa, cap al final de la cançó diu: “Me decía, por la noche a dónde irá… me provoca, sí, cuando vuelva, la mataré“.  En les dues versions de Los Burros canta: “Me decías, por la noche a dónde iré… cuando vuelva, sí, cuando vuelvas te mataré“. Finalment, la versió actual és, com deia, bastant més políticament correcta: “Me pregunto, por la noche a dónde irás… cuando vuelva, sí, si es que vuelve, la ignoraré“.

I els dos últims CD de la fila, els 4 i 5, fan realitat una vella reivindicació dels fans de l’Último: un doble en directe, En directo Gira 95. Durant els 15 anys d’història de la tribanda no havien editat mai cap disc sencer en viu. Sí que havien fet alguna recopilació de singles amb alguna cançó en concert, però res més. Si volíem recórrer a les magnífiques versions dels elèctrics concerts ho havíem de fer amb edicions pirates.

El que és una llàstima, però, és que aquesta recopilació sigui del final de la seva carrera i, per tant, tingui sobretot cançons dels últims discs. Sí que tenim clàssics dels dos primers discs com Mi patria en mis zapatos, Querida Milagros, Lejos de las leyes de los hombres, Los ángeles no tienen helices o l’himne dels himnes Insurrección

…però aquells qui els hem vist actuar a finals del 80 hi trobem a faltar cançons d’aquella època. Per compensar-ho han gravat tres versions noves, Aviones plateados d’Enemigos de lo ajeno i dues de Como la cabeza al sombrero: Sara i una magnífica versió de Llanto de Pasión:

Sigui com sigui estem davant d’una autèntica peça de col·leccionista per menys de 40€. Va acompanyat d’un llibret preciós, dissenyat en part per l’Eugènia, filla d’en Quimi, amb les lletres de les cançons d’estudi i amb un fotimer de fotos i textos històrics. 64 cançons, cap de repetida, que també podeu aconseguir a l’iTunes per 12,99€, una ganga!

Si amb aquest rotllo que us he fotut no en teniu prou, aquí us deixo en Quimi i en Manolo que us explicaran com se’ls va ocórrer aquesta idea descabellada:

 

 

Retorn al passat

L’any 2013, concretament el 8 de maig, vaig publicar l’última entrada en un blog. És aquesta de més avall. Va ser la primera i única que he publicat en aquest blog.

L’anterior ja es remunta al 2012, concretament l’endemà de la manifestació de l’11 de setembre i escrita en el meu anterior blog.

Però si haguéssim de trobar l’últim article que he publicat l’hauríem de buscar entre els que durant uns anys vaig escriure a Osona.com. Aquest també estava dedicat al procés: Sí i No del 9-N.

Des de llavors, silenci. ¿Per què? Bàsicament per mandra i cansament. Cansat de tenir la sensació de dir sempre el mateix. Anys escrivint sobre la voluntat que aquest país s’encaminés cap a la independència i precisament aquell 12 de setembre del 2012 vaig tenir la sensació que ja hi començàvem a caminar. Ja no podia dir gaire res més i ja no depenia de mi. De fet, mai no hi ha depès.

Sí, d’acord, podia haver continuat escrivint sobre el procés i dir-hi la meva. Però, ¿realment importa a algú la meva opinió? Diria que a poca gent. A més, com us deia, a part de cansat també em fa mandra. Em fa mandra escriure, em fa mandra la política, i em fa sobretot mandra escriure sobre política.

Tot i així, aquest és un intent de treure’m la mandra de sobre i recuperar el meu blog “Ges Avall” amb un canvi d’entorn. Abandono el vell blogspot que vaig començar ja fa més de 9 anys. Feia temps que volia provar el WordPress, i encara més després que blogspot afegís el “.es” al final dels blogs editats des d’Espanya.

No sé si aconseguiré gaire continuïtat, ni tampoc si tindré gaire lectors. Però, de fet, ni una cosa ni l’altra ja m’importen gaire. Per suposat que habitualment si un escriu és perquè vol ser llegit. Però, a aquestes alçades de la pel·lícula, si escric és perquè en tinc ganes i prou. I si, de pas, algú em llegeix i li agrada mínimament el que escric estaré força content.

 

Mercadona a Torelló

IMG_2457Després d’anys intentant-ho, Mercadona ha aconseguit instal·lar-se a Torelló i suposo que en poc temps començaran i acabaran les obres. El nou establiment alimentari se situarà, finalment, just davant de l’Esclat que hi ha a l’entrada sud de la capital de la Vall del Ges. Fa uns anys ja ho va intentar allà a on actualment hi trobem el nou Bon Preu, a l’altra punta del poble, als afores del barri de Montserrat, a tocar de Sant Vicenç de Torelló. Diuen que l’empresa osonenca li va pispar el lloc a última hora.

La presència de Mercadona és, en principi, una molt bona notícia per a molts torellonencs. Són molts els pescallunes que van habitualment a comprar a alguns dels Mercadona més propers: a Vic o Manlleu. L’empresa d’origen valencià ha aconseguit convertir-se en el supermercat de referència per a molts consumidors que busquen estalviar el màxim en productes de primera necessitat. A més, indubtablement, sempre sembla ser bona notícia que una empresa d’aquestes característiques pugui donar feina a 30 o 40 persones i que s’obtinguin nous ingressos per a les arques municipals.

Però potser no tothom està igual de content.

Per tots és sabut, i si no us ho explico, que Mercadona és actualment una de les empreses de distribució alimentària que més colla els seus proveïdors. Un d’aquests proveïdors m’explicava que “a Mercadona tots hi volem servir, però quan ets a dins tots en volem marxar i no podem”. O sigui, que Mercadona t’esculli per vendre els seus productes és, d’entrada, una benedicció perquè et permet augmentar exponencialment les vendes. Però un cop a dins, les seves exigències de preu i productivitat et collen tant que t’obliguen a acceptar les seves condicions o et porten a la ruïna. No és difícil trobar per la xarxa crítiques ben argumentades sobre la seva política comercial. I també sobre la qualitat dels seus productes. Per suposat, les informacions s’han de contrastar i no es pot acusar lleugerament. Però moltes de les “grans” marques, de qualitat contrastada, estan desapareixent de les seves prestatgeries en benefici dels seus productes de marca blanca.

També ens hauríem de preguntar si a Torelló no tenim una oferta excessiva de grans superfícies. Disposem d’un hipermercat, com és l’Esclat, i del mateix grup un Bon Preu al centre, de petites dimensions, i l’abans esmentat als afores, d’unes dimensions força grans. Tenim dos Dia i també un Caprabo/Eroski. Fins i tot el mateix Grup Bon Preu va tancar l’Intermarché, quan va adquirir els centres a Catalunya d’aquesta franquícia d’origen francès, i un Orangutan. Però és que, a més, també disposem de petits súpers familiars, com podria ser “Can Manolo”, del Barri de Montserrat. L’oferta de súpers a Torelló és suficient. Un de nou no només perjudica als actuals sinó que pot acabar de rematar els comerços familiars de venda de peix, carn, pa o fruita.

Finalment, també ens hem de preguntar si empreses com aquesta ens beneficien a la comarca, en particular, i al país, en general. No podem negar que el Grup Bon Preu també ha tingut una actitud agressiva a Torelló, d’on és originari el seu fundador, per aconseguir una bona quota de mercat. Fins i tot podem qüestionar que els seus siguin uns centres amb un “bon preu” en aliments i criticar que hagi perjudicat molt als petits comerciants introduint cada vegada més la venda de productes no alimentaris com és la roba, quiosc, joguines, ferreteria, etcètera. Però almenys sabem que està fent un intent per implicar-se amb el futur polític del país i l’empresa “mare” la tenim ubicada a la comarca. Últimament està fent campanya pels productes de Km 0, també amb la marca blanca, fa descomptes per espectacles culturals i sol atendre amb força amabilitat les peticions de patrocini i col·laboració en esdeveniments locals. I, en això guanya per golejada, potencia l’etiquetatge en català i el seu president, el torellonenc Joan Font, és l’únic empresari que forma part del Consell per a la Transició Nacional. Això ja ho diu tot.

En canvi, Mercadona no s’ha caracteritzat mai per ser una empresa que defensi, com la majoria d’altres grans superfícies, el catalanisme. Cal dir, però, que el seu fundador, Juan Roig, que com Font ha muntat un imperi a partir d’un petit negoci familiar, tampoc s’ha mostrat bel·ligerant en contra del catalanisme tot i que molts l’han ubicat prop del PP valencià.

Són aspectes que, potser, caldria que tinguéssim en compte en la situació actual. Però, només faltaria, que cadascú compri a on vulgui, per això som una societat capitalista. Fins i tot us asseguro que a mi m’hi trobareu comprant alguna vegada, entre altres coses perquè és a l’únic lloc a on trobo pasta de full en làmines rectangulars per fer “ulleretes” ensucrades. Per cert, una pasta de full de marca blanca, però feta a Casa Tarradellas.