Un passeig amb en Gabí

És dilluns de Pasqua i decideixo matar les hores que queden de l’última tarda de vacances de Setmana Santa anant a passejar el quisso. Aquelles hores tontes, mandroses i un pèl depriments abans de tornar a la feina. Em dirigeixo a una de les rutes habituals cap als afores de Torelló, a menys de 10 minuts a peu de casa. Pujo cap al Puig des de la Ronda del Puig, deixo anar el gos i m’hi trobo una altra persona que també hi està pujant. Al moment no el reconec, però de seguida m’adono que es tracta d’en Gabí Boixader. A una mà hi duu el seu típic barret negre i sobre l’espatlla un jersei, per si de cas fa fred. Feia dies que no ens vèiem. Tot i ser veïns, viu quatre cases més avall a l’altre cantó del carrer, ens veiem molt poc sovint. Intercanviem unes primeres paraules, en Mac també el saluda, i de seguida ens posem d’acord per fer la caminada junts.

En Gabí és un artista plàstic reconegut per la seva obra pictòrica i escultòrica. Als seus quadres recull racons prop de casa, ja siguin paisatges urbans o rurals. Li ha agradat sempre reflectir la vida quotidiana, especialment aquella que hem anat perdent als pobles. Les tradicions populars són molt presents a la seva obra i, en aquest sentit, s’ha convertit, juntament amb la seva parella, la Judith Camps, en un referent nacional en imatgeria festiva. Sovint el Taller Gabins, que tenen a la mateixa casa a on viuen, rep diferents encàrrecs de creació i restauració de figures de nans i gegants.

Un cop som a dalt del Puig de seguida en Gabí em diu: “veus, el campanar queda apagat pel núvol, mentre que al fons hi toca el sol. Aquesta llum no m’aniria bé per pintar. Però d’aquí a un moment tot pot canviar”. Trec el mòbil i li ensenyo una foto retocada que vaig fer des d’aquest mateix punt i que tinc penjada a Instagram. Vaig sobreposar una foto del campanar a una altra en què la resta de cases estaven mig amagades darrere la boira. “Veus, veus! Això volia dir”. Ens mirem l’inci de posta de sol i assenyalant cap a ponent em fa veure que, de moment, no tenim núvols a l’horitzó, “jo en dic llàgrimes de Sant Salvador” afegeix, ja que el sol es pon darrere l’ermita de Sant Salvador.

Continuem el camí en direcció llevant. Aprofito per ensenyar-li algunes altres fotos que vaig fer des d’aquí dalt i ell se les mira atentament. I comencem a parlar de l’art. De què entenem com a art. Ell em diu que hi ha molta gent gran que aprofita per començar a pintar, però que s’ho pren més com un hobby i no tant com una activitat artística. Jo li parlo de la fotografia i especialment de la teoria de Joan Foncuberta sobre la postfotografia o com fer art amb les imatges que podem trobar per internet. Li explico que s’han fet experiments molt interessants amb l’ús d’imatges, com per exemple les que es poden trobar a Google Maps. També reflexionem sobre l’ús del Photoshop i ell em diu: “jo també interpreto el paisatage quan pinto” i em confessa que alguna vegada ha fet desaparèixer les fulles d’algun arbre perquè es pugui veure allò que amaguen al darrere.

Comencem un debat que no resolem, però sí que arribem a la conclusió que actualment “quan intentes obrir una nova finestra en l’art t’adones que ja està tot fet” i que potser les innovacions vénen més per l’ús de les noves tecnologies. Precisament en aquell moment de la conversa, després d’ensenyar-li alguna foto més, em quedo sense bateria al mòbil i en certa manera em sento més alliberat.

A partir d’aquí comencem a parlar de molts i variats temes. Parlem dels artistes que ja estan en edat de jubilació i com ho han de fer per seguir creant i, alhora, poder cobrar la jubilació. De les dificultats que tenen els artistes joves i com ha afectat la crisi també al món de l’art. Tenim un diàleg intens sobre com podríem donar a conèixer millor aquest paisatge i entorn únic que estem veient mentre passegem. O sigui, com podríem fer augmentar el turisme tot i que arribem a la conclusió que “potser és millor així, que no sigui que vingui massa gent i ens l’espatlli”. Tot i això, lamentem que molts comerços tradicionals estan tancant i “si, per exemple, s’hagués mantingut el mercat setmanal a la plaça Vella i haguéssim fet propaganda de des de quan tenim permís per fer-lo, potser ens vindria gent d’arreu per visitar-lo”.

De cop, ens adonem que estem intentant allargar tant el passeig que ens hem allunyat més del compte. Tornem enrere i ens marquem com a destí el Santuari de Rocaprevera. El sol gairebé s’ha post del tot i en Gabí s’atura davant d’un so repetitiu: “ah, guaita, és un corb”. Parem l’orella i ens adonem que és pràcticament l’únic que sentim, a part de la remor llunyana del riu Ter “que baixa ple” i els esbufecs del quisso. Pocs metres més endavant ens aturem de nou davant del paisatge “és un Vayreda, només hi falten uns xais”, en Gabí riu.

Ja tornem a ser en terreny urbà. Arribem a la plaça Vella i ara ens aturem davant de Can Parrella a on, aviat, s’hi faran els plens de l’Ajuntament i en Gabí torna a parlar de la llum: “quan sigui de nit i facin ple podrem veure com llueixen els vitralls”. Silenci. “Per cert, costarà escalfar la sala, que els sostres són molt alts”. Pocs metres més endavant ens aturem per últim cop, ara ja al nostre carrer, davant la figura de Sant Nazari que tenim darrere una vitrina. “Això sí que eren màrtirs. Ja m’agradaria veure si per la independència alguns es sacrificarien tant”, diu en Gabí, i jo li responc “a alguns ja els agrada fer-se el màrtir, ja”. En Gabí treu l’enorme clau, de mig pam, ens acomiadem, camina 10 passes i entra a casa seva. Jo entro a la meva i em diuen: “a on has estat tanta estona?” i per dins penso “potser millor ho poso per escrit, que és una mica llarg d’explicar”.


Publicat a Osona.Com

Fa temps que ens el van fotre

Foto extreta del Cosidor Digital: http://elcosidordigital.blogspot.com.es/2014/06/ferrocarril-de-girona-olot-1911-ca.html
Foto extreta del Cosidor Digital: http://elcosidordigital.blogspot.com.es/2014/06/ferrocarril-de-girona-olot-1911-ca.html

Falten 10 segons per les 7 del matí del dimecres 7 de desembre de 2016. Catalunya Ràdio: “Amb Renfe arribem puntualment a les 7 del matí” (ho podeu escoltar al final d’aquest àudio). Pitos i la Mònica diu: “Bon dia, desperta Catalunya, són les 7, som el Matí de Catalunya Ràdio”. Uns 13 minuts més tard podem escoltar la Mari Luz Garcia donant el trànsit i destacant que les carreteres estan tranquil·les, ja que ens trobem en un dia en què molta gent fa pont. Però després de parlar del trànsit diu: “hi ha un tren de la línia R3 que ha sortit de Puigcerdà a les 6 i 17 minuts per arribar a l’Hospitalet a les 9 i 9 minuts, però que té trenta minuts de retard perquè el tren ha tingut una avaria mecànica.”

I just després sona un separador i a continuació podem escoltar un anunci que comença així “És hora de pujar al tren de la notícia Renfe: Durant el mes de novembre Renfe ha registrat una puntualitat del 95% en els seus serveis de rodalia de Barcelona. La millora contínua del servei fa que gradualment nous clients pugin als trens de Renfe a Catalunya amb increments superiors a l’1%, xifra que significa més d’un milió de nous viatgers al llarg d’aquest any” (ho podeu escoltar en aquest àudio a partir del minut 14:10).

Aquest exemple d’impuntualitat en un tren de la línia Puigcerdà-Hospitalet és només un més dels milers que podríem posar dels últims, per exemple, 30 anys. El que crida l’atenció, però, és l’acompanyament propagandístic de Renfe. Es tracta, sense cap mena de dubte, d’una voluntat de rentar la imatge de la companyia ferroviària. De fet, la Mònica Terribas també va incorporar periòdicament en aquella època, no sé si encara ho fa, una entrevista a un responsable de comunicació de Renfe per tal de fer un repàs de la situació dels trens al país.

Fa unes setmanes es va anunciar que un tren de la línia que sortia de Vic i que permetia arribar a Barcelona abans de les 8 (si anava puntual) ara començarà el seu recorregut des de Ripoll. És una bona notícia, sense cap mena de dubte. Però tot i que Renfe vulgui fer-nos creure que la situació no és tan dolenta i que estan invertint-hi, hi ha una realitat que no podem obviar i és que a Catalunya patim un dèficit endèmic d’inversió ferroviària intolerable i insostenible. Només cal llegir les reivindicacions que fan des de Perquè no ens fotin el tren.

Però amb aquest Estat no hi ha res a fer. Són anys picant pedra, com reus que compleixen pena amb treballs forçats però sense beneficis penitenciaris. Mentre tinguem un Estat en contra, mentider i incomplidor de promeses d’inversió, no tenim res a fer.

Quan Catalunya sigui un estat, el primer que hem de fer és crear un pla nacional per la mobilitat. Algú pot dir que tenim altres urgències, com ara millorar en Educació, en Sanitat i en Benestar Social. D’acord, però en aquests casos bàsicament es tracta de reinvertir i augmentar els recursos perduts aquests últims 10 anys. Però en mobilitat necessitem crear un pla gairebé partint de zero després d’assumir les competències que no tenim. Un pla que no podrà resoldre les mancances més importants a curt termini. Per aquest motiu, i tants d’altres, hem de votar ja en un referèndum, guanyar-lo i començar a construir allò que fa dècades alguns no han volgut construir, més aviat tot el contrari.


Article publicat a Osona.com

Mercadona a Torelló

IMG_2457Després d’anys intentant-ho, Mercadona ha aconseguit instal·lar-se a Torelló i suposo que en poc temps començaran i acabaran les obres. El nou establiment alimentari se situarà, finalment, just davant de l’Esclat que hi ha a l’entrada sud de la capital de la Vall del Ges. Fa uns anys ja ho va intentar allà a on actualment hi trobem el nou Bon Preu, a l’altra punta del poble, als afores del barri de Montserrat, a tocar de Sant Vicenç de Torelló. Diuen que l’empresa osonenca li va pispar el lloc a última hora.

La presència de Mercadona és, en principi, una molt bona notícia per a molts torellonencs. Són molts els pescallunes que van habitualment a comprar a alguns dels Mercadona més propers: a Vic o Manlleu. L’empresa d’origen valencià ha aconseguit convertir-se en el supermercat de referència per a molts consumidors que busquen estalviar el màxim en productes de primera necessitat. A més, indubtablement, sempre sembla ser bona notícia que una empresa d’aquestes característiques pugui donar feina a 30 o 40 persones i que s’obtinguin nous ingressos per a les arques municipals.

Però potser no tothom està igual de content.

Per tots és sabut, i si no us ho explico, que Mercadona és actualment una de les empreses de distribució alimentària que més colla els seus proveïdors. Un d’aquests proveïdors m’explicava que “a Mercadona tots hi volem servir, però quan ets a dins tots en volem marxar i no podem”. O sigui, que Mercadona t’esculli per vendre els seus productes és, d’entrada, una benedicció perquè et permet augmentar exponencialment les vendes. Però un cop a dins, les seves exigències de preu i productivitat et collen tant que t’obliguen a acceptar les seves condicions o et porten a la ruïna. No és difícil trobar per la xarxa crítiques ben argumentades sobre la seva política comercial. I també sobre la qualitat dels seus productes. Per suposat, les informacions s’han de contrastar i no es pot acusar lleugerament. Però moltes de les “grans” marques, de qualitat contrastada, estan desapareixent de les seves prestatgeries en benefici dels seus productes de marca blanca.

També ens hauríem de preguntar si a Torelló no tenim una oferta excessiva de grans superfícies. Disposem d’un hipermercat, com és l’Esclat, i del mateix grup un Bon Preu al centre, de petites dimensions, i l’abans esmentat als afores, d’unes dimensions força grans. Tenim dos Dia i també un Caprabo/Eroski. Fins i tot el mateix Grup Bon Preu va tancar l’Intermarché, quan va adquirir els centres a Catalunya d’aquesta franquícia d’origen francès, i un Orangutan. Però és que, a més, també disposem de petits súpers familiars, com podria ser “Can Manolo”, del Barri de Montserrat. L’oferta de súpers a Torelló és suficient. Un de nou no només perjudica als actuals sinó que pot acabar de rematar els comerços familiars de venda de peix, carn, pa o fruita.

Finalment, també ens hem de preguntar si empreses com aquesta ens beneficien a la comarca, en particular, i al país, en general. No podem negar que el Grup Bon Preu també ha tingut una actitud agressiva a Torelló, d’on és originari el seu fundador, per aconseguir una bona quota de mercat. Fins i tot podem qüestionar que els seus siguin uns centres amb un “bon preu” en aliments i criticar que hagi perjudicat molt als petits comerciants introduint cada vegada més la venda de productes no alimentaris com és la roba, quiosc, joguines, ferreteria, etcètera. Però almenys sabem que està fent un intent per implicar-se amb el futur polític del país i l’empresa “mare” la tenim ubicada a la comarca. Últimament està fent campanya pels productes de Km 0, també amb la marca blanca, fa descomptes per espectacles culturals i sol atendre amb força amabilitat les peticions de patrocini i col·laboració en esdeveniments locals. I, en això guanya per golejada, potencia l’etiquetatge en català i el seu president, el torellonenc Joan Font, és l’únic empresari que forma part del Consell per a la Transició Nacional. Això ja ho diu tot.

En canvi, Mercadona no s’ha caracteritzat mai per ser una empresa que defensi, com la majoria d’altres grans superfícies, el catalanisme. Cal dir, però, que el seu fundador, Juan Roig, que com Font ha muntat un imperi a partir d’un petit negoci familiar, tampoc s’ha mostrat bel·ligerant en contra del catalanisme tot i que molts l’han ubicat prop del PP valencià.

Són aspectes que, potser, caldria que tinguéssim en compte en la situació actual. Però, només faltaria, que cadascú compri a on vulgui, per això som una societat capitalista. Fins i tot us asseguro que a mi m’hi trobareu comprant alguna vegada, entre altres coses perquè és a l’únic lloc a on trobo pasta de full en làmines rectangulars per fer “ulleretes” ensucrades. Per cert, una pasta de full de marca blanca, però feta a Casa Tarradellas.