35 anys de ‘Born in the U.S.A.’

Aquest 4 de juny de 2019 farà 35 anys que Bruce Frederick Joseph Springsteen va publicar el seu setè àlbum ‘Born in the USA‘. Va ser dos anys després de publicar un L.P. (abans en dèiem Long Plays) una mica trist: ‘Nebraska‘. Es tractava d’un canvi radical en què el Boss passava a fer un seguit de cançons amb molt ritme en què destacava la bateria, els riffs de guitarra i lletres cantades gairebé a crits.

BruceBorn1984

Per a molts crítics musicals aquest àlbum era una traïció a l’Springsteen més autèntic ja que consideraven que s’havia sotmès a la composició més comercial. I potser és cert que la sensació és que les lletres estan plenes de tornades enganxoses. Però, alhora, també és un disc que el propi autor considera que és dels més incompresos. Sobretot la cançó que dona títol al llarga durada. Però no ens enganyem, moltes de les cançons de “Born in the U.S.A.” ja estaven fetes abans de “Nebraska” i, de fet, reconeix que en realitat el que buscava era fer un disc continació a “Nebraska” però més elèctric.

bruce

El mateix Springsteen diu al llibre Born to Run que “és una de les peces més grans i mal enteses de tota la meva música. La combinació dels seus versos “tristos” amb la seva assertiva i enèrgica tornada, la seva exigència pel dret a una veu patriòtica “crítica”, juntament amb l’orgull de naixença, semblava massa antagònica (o tot just feia nosa) per a alguns dels seus oients menys atents”.

Però, possiblement pel mateix motiu que se’l critica es pot dir que aquest disc el va convertir definitivament en una estrella del Rock global. O potser hauríem de dir del Pop, ja que això és el que va acabar sent, una estrella del Pop. En el llibre autobiogràfic reconeix que buscava aquest èxit, però sent conscient del perill que suposava: “¿l’esforç de buscar aquella audiència, pagava la pena pel que feia a l’exposició, a la incomoditat de ser el centre d’atenció i a la pèrdua de la vida pròpia? ¿Quin era el perill que el teu missatge essencial, la teva causa es deixatessin, que les teves millors intencions es veiessin reduïdes a un simbolisme vacu o a alguna cosa pitjor?”. Sí, però alhora reconeix que “una audiència d’aquesta mena et pot fer saber que n’és de duradora i potent la teva música, i quin el seu el seu impacte potencial en les vides dels teus fans i dins una dimensió cultural més àmplia”.

biusa

I aquí és quan comença la història del disc més exitós del Boss. Per mi, és el disc que, efectivament, em va fer descobrir-lo. Sí, d’acord, està ple de hits. Però quins hits, hòstia! És potser l’únic disc que té que m’agraden totes les cançons, totes. I les canto i les ballo totes, totes. I quan sonen als concerts no puc evitar saltar de la cadira i posar-me a ballar i cridar com un boig. Precisament en el seu últim concert a Barcelona, el 14 de maig del 2016, de la gira de commemoració de “The River” va cantar 7 cançons de “Born in the U.S.A.”, el segon disc amb més cançons després de les 12 de “The River”. Si li hagués de fer un retret, però, només seria que hi falta un parell de balades.

A continuació us deixo algunes versions dels 12 temes d’aquest disc que, tot i que per molts no és el millor de la seva carrera per mi possiblement sí que ho sigui perquè és, sense cap mena de dubte, el que més vegades he escoltat.

BORN IN THE U.S.A.

Aquí teniu la cançó que dona nom al disc i que esclata amb una força que és impossible que la primera vegada que l’escoltes no t’impacti com si haguessis rebut una descàrrega elèctrica. Una cançó que moltes vegades s’ha fet servir com a himne patriòtic però que, alhora, té una lletra que critica les mateixes actituds que fan servir els que la usen com a eina de propaganda.

Per començar, us poso el vídeo oficial perquè en ell mateix hi ha l’essència del disc.

 

COVER ME i I’M ON FIRE

Possiblement la cançó que menys m’enganxa del disc és “Cover me“. És la que més em va costar en el seu moment. Tot i així, com el bon vi, és d’aquelles que guanya amb el temps. En aquesta versió en concert el Boss la va interpretar seguida de la que podríem considerar la balada del disc, “I’m on fire” juntament amb l’última “My Hometown”. És curiós que precisament la cançó més incendiària sigui, alhora, la més tranquil·la d’un disc tan marxós. Aquí teniu, doncs, les dues versions en un dels concerts de la MTV.

 

DARLINGTON COUNTY

Sovint a Bruce Springsteen li agrada interpretar en directe versions canviades de les seves cançons per donar-li un caire diferent. Ho fa, moltes vegades, per donar-li més pes a la lletra. Precisament les cançons “No Surrender” o la mateixa “Born in the U.S.A.” les interpreta més lentes. Aquí tenim una de les més marxoses del disc amb una versió acústica espectacular. Per cert, una versió de les primeres gires del disc i precedida d’un dels seus clàssics monòlegs.

 

WORKING ON THE HIGHWAY

Una altra versió diferent. En aquest cas el Boss li dona un to encara més country en un dels seus molts concerts benèfics, en aquest cas a favor d’Amnistia Internacional.

 

DOWNBOUND TRAIN

Aquí teniu una altra interpretació en l’època que va sortir el disc. Aquí la versió és un pèl més lenta que l’original. I és que aquesta cançó és d’aquelles que la podríem entendre com una mitja balada, tot i que el ritme de la bateria d’en Max la traeix. Per cert, la vestimenta del quefe és ben bé la mateixa que la portada del disc: texans i samarreta sense mànigues.

 

NO SURRENDER

Un himne. Sense cap mena de dubte, d’aquelles cançons que et pots posar quan estàs un pèl decaigut i vols revifar. Com us deia abans, aquesta és una de les peces que al boss li agrada tocar com a balada i que contrasta moltíssim amb la versió original. La veritat és que totes les versions que pugui fer són especials. No puc evitar passar-vos aquí aquestes tres molt diferents:

1) Versió original (amb Matthew Aucoin)

2) Versió acústica

3) Versió acústica balada

 

BOBBY JEAN

Va, sí, una mica de canya! Tornem als orígens. En aquest cas, però, a la gira del següent disc, el “Tunnel of Love” del 1988. Aquesta podria ser l’altra cançó que té certs tocs de balada, però que moltes vegades interpreta al final dels concerts per acabar de rematar amb ritme una nit intensa.

 

I’M GOING DOWN

Una altra peça que podríem considerar contradictòria. La lletra més aviat és trista, el mateix títol ens ho expressa. Algú que se’n va avall després que la xicota li digui que millor que ho deixin estar. Aquí també us passo dues versions perquè aquesta s’ha convertit en una de les meves cançons preferides, especialment després de sentir una i altra vegada com la va interpretar a Barcelona el 2016. Per això primer podreu veure aquesta gravació feta des del públic. Impressionant! Per cert, curiosament aquesta va ser una de les cançons que li va demanar el públic, exactament el mateix que va fer en un altre dels concerts de la capital de Catalunya uns anys enrere.

I la segona versió no és sencera, només un fragment del documental “Springsteen & I“. Un dels moments més emotius quan el Boss fa pujar a l’escenari a un noi que la seva xicota l’acaba de deixar, just el dia abans que havien d’anar junts al concert. El fa pujar a l’escenari i li ve a dir que ella s’ho perd i que lluny estan ara les nois que el van deixar a ell.

 

GLORY DAYS

Per a molts és l’altra gran hit del disc. Una cançó que també reuneix l’essència d’aquest patriotisme que vol transmetre el Boss i que l’ha convertit en un himne més. El videoclip oficial està ple de referents dels EUA més patriòtics, sobrteot amb la vinculació amb un dels esports rei: el beisbol. No podria faltar aquest altre videoclip oficial.

I de regal una altra directe del 1985, en aquest cas a París. Una versió que dura 9 minuts i que desprèn molt bon rotllo amb un Bruce fent el pallasso al costat del Big Man.

 

DANCING IN THE DARK

Per a Bruce Springsteen aquesta és una de les seves millors cançons del disc. Així ho explica ell mateix: “una de les meves peces pop més sentides i ben treballades”. També narra com la va crear: “rau en una visita que em va fer en Jon Landau al meu hotel de Nova York. Em va dir que que havia escoltat l’àlbum i que sentia que no hi havia cap single, cap cançó d’aquelles que acabés de calar foc a tot plegat. Allò volia dir més feina per a mi, i, per una vegada, si res no volia era més feina; vam discutir, cordialment, i vaig suggerir que si li semblava que ens calia alguna cosa més, que l’escrivís ell. Aquella nit vaig escriure “Dancing in the Dark”, una cançño sobre la meva pròpia alienació, el meu cansament i el desig de sortir de l’estudi, de la meva habitació, el del disc, del meu cap… i viure”.

És la cançó que totes les noies de les primeres files esperen amb impaciència amb la il·lusió i esperança que el boss les pugi a l’escenari a ballar. Amb el meu millor amic, en Miquel, ho vam viure per primer cop el 1988 en el concert de Barcelona al Camp Nou. Aquí tenim una de les seves interpretacions més celebrades a la capital de Catalunya i que ell mateix va convertir en un DVD en concert al Palau Sant Jordi:

Ara, si voleu una versió amb ball final, aquí teniu aquesta també del 1988.

Ara, potser una de les interpretacions més tendres és quan la noia que puja a l’escenari a ballar és la seva mare.

 

MY HOMETOWN

I per acabar, tenim una de les peces més sentides del disc. Sí, podríem dir que aquesta també té tocs de balada, però com la resta segueix tenint força ritme. Una altra cançó política i que desmenteix que aquest sigui un disc superficial ja que reflecteix “la tensió racial d’un poble de Nova Jersey a finals dels seixanta i la desindustrialització de la dècada següent”.

 

Bé, això és tot, amics. Espero que aquest repàs a un dels discs més hit de la història del Pop-Rock us hagi agradat. Però com passa amb els concerts dels Boss, acabaré amb dos bisos. Amb dues versions de la cançó que dona nom al disc ja que no n’hem vist cap en directe, a part del videoclip oficial.

La primera és una versió acústica:

I la segona acabem de nou a Barcelona amb molta canya!

P.D. Curiosament, l’endemà de publicar aquesta entrada he descobert que The Guardian ha publicat un rànquing de tots els disc d’en Bruce. Jo em pensava que “Born in the U.S.A.” el posarien en més mala posició. Veig que no anava tan mal encaminat.

El posen en tercera posició, només darrere de “Darknes on the Edge of Town” i “Tunnel of Love“. I de “Botn in the U.S.A. diuen: “Misunderstood, yes, but Springsteen has to shoulder some of the blame: make an album that sounds like a state fairground on 4 July and plenty of people are going to think you are celebrating America. It’s possibly the place where Springsteenisms calcify into cliche – Darlington County, Working on the Highway, No Surrender – but it’s played with such fire, such total commitment, that it brooks no doubt.

Aquest és el resultat, de pitjor a millor:

18. High Hopes (2014)
17. Lucky Town (1992)
16. Human Touch (1992)
15. Working on a Dream (2009)
14. Wrecking Ball (2012)
13. The Ghost of Tom Joad (1995)
12. We Shall Overcome: The Seeger Sessions (2006)
11. Magic (2007)
10. The Rising (2002)
9. Devils and Dust (2005)
8. Greetings From Asbury Park, NJ (1973)
7. The Wild, The Innocent and the E Street Shuffle (1973)
6. The River (1980)
5. Nebraska (1982)
4. Born to Run (1975)
3. Born in the USA (1984)
2. Tunnel of Love (1987)
1. Darkness on the Edge of Town (1978)

155 raons per votar sobirania

  1. Jordi Cuixart
  2. Jordi Sànchez
  3. Dolors Bassa
  4. Meritxell Borràs
  5. Raül Romeva
  6. Jordi Turull
  7. Joaquim Forn
  8. Carles Mundó
  9. Josep Rull
  10. Oriol Junqueras
  11. Meritxell Serret
  12. Clara Ponsatí
  13. Lluís Puig
  14. Toni Comín
  15. Carles Puigdemont
  16. Anna Simó
  17. Lluís Corominas
  18. Ramona Barrufet
  19. Lluís Guinó
  20. Carme Forcadell
  21. Josep Nuet
  22. Més de 1000 ferits del 1O
  23. Més de 700 alcaldes que van cedir locals pel 1O
  24. Irene Rigau
  25. Joana Ortega
  26. Francesc Homs
  27. Artur Mas
  28. Lluís Bertrán
  29. Josefina Valls
  30. Ignasi Genovés
  31. Jordi Vilajoana
  32. Jaume Domingo
  33. Josep Lluís Trapero
  34. Teresa Laplana
  35. Jordi Graells
  36. Jordi Puigneró
  37. Josep Maria Jové
  38. Josep Lluís Salvadó
  39. Josuè Sallent Rivas
  40. David Franco Martos
  41. Xavier Puig Farré
  42. Pau Furriol
  43. David Palancad Serrano
  44. Joan Manel Gómez
  45. Francesc Sutrias
  46. Joan Ignasi Sànchez
  47. Natàlia Garriga
  48. Josep Masoliver
  49. Mercè Martínez
  50. Rosa Maria Rodríguez Curto
  51. Personal acomiadat delegacions estrangeres
  52. Muriel Casals
  53. TV3
  54. Catalunya Ràdio
  55. La llibertat d’expressió
  56. La immersió lingüística
  57. L’escola
  58. La universitat
  59. El llaç groc
  60. Òmnium Cultural
  61. Assembla Nacional Catalana
  62. Associcació de Municipis per la Independència
  63. Generalitat de Catalunya
  64. Parlament de Catalunya
  65. Manifestacions 11 de setembre
  66. Manifestació 10 de juliol 2010
  67. IVA d’entitats culturals
  68. Els pensionistes
  69. Sanitat catalana
  70. 21D
  71. Toni Albà
  72. Eduard Biosca
  73. Tots els que ens han deixat pel camí
  74. Dret a l’autodeterminació
  75. Intervenció de les finances catalanes
  76. Intervenció de l’autonomia per la via del 155
  77. Espoli fiscal
  78. M. Rajoy
  79. Soraya Sáenz de Santamaría
  80. Felipe VI
  81. María Dolores de Cospedal
  82. Alfonso María Dastis
  83. Juan Ignacio Zoido
  84. Rafael Catalá
  85. Cristóbal Montoro
  86. Íñigo Méndez de Vigo
  87. Luis de Guindos
  88. Dolors Montserrat
  89. Rafael Hernando
  90. Pedro Sánchez
  91. Albert Rivera
  92. Audiencia Nacional Española
  93. Tribunal Constitucional Español
  94. Tribunal Supremo Español
  95. Carmen Lamela
  96. Pablo Llanera
  97. Joan Manuel Maza
  98. Ana María Magaldi
  99. José María Romero de Tejada
  100. La caverna mediàtica
  101. Societat Civil Catalana
  102. José María Aznar
  103. Felipe Ginzález
  104. Juan Carlos I
  105. Miquel Iceta
  106. Santi Vila
  107. Ramon Espadaler
  108. Xavier Garcia Albiol
  109. Inés Arrimadas
  110. Joan Coscubiela
  111. Sixena
  112. CaixaBank
  113. Banc Sabadell
  114. Planeta
  115. Gas Natural
  116. Abertis
  117. Cellnex
  118. Inmobiliaria Colonial
  119. Aigües de Barcelona
  120. Catalana Occidente
  121. Bimbo
  122. Codorníu
  123. Pastas Gallo
  124. La Bruixa d’Or
  125. Policia Nacional
  126. Guardia Civil
  127. Foment del Treball
  128. Cercle D’Economia
  129. CEOE
  130. Enric Millo
  131. Álvaro de Marichalar
  132. Tous
  133. Freixenet
  134. Llei sobre matèries audiovisuals (2/2012)
  135. Decret-llei d’horaris comercials (4/2012, 2/2014)
  136. Decret-llei d’impostos als bancs (5/2012)
  137. Decret-llei contra la pobresa energètica (6/2013)
  138. Llei de consultes populars no referendaries (10/2014)
  139. Llei d’acció exterior (3/2015)
  140. Comissionat per a la Transició Nacional (4/2015)
  141. Taxa a operadores d’internet (9/2015)
  142. Codi de Consum de Catalunya (10/2015)
  143. Reforma de la llei de comerç de Catalunya (10/2015)
  144. Agència Tributària de Catalunya (9/2015 – 11/2015)
  145. Declaració independentista del Parlament (11/2015)
  146. Comissió d’Estudi del Procés Constituent (2/2016)
  147. Conselleria d’Afers Exteriors (2/2016)
  148. Decret-llei contra pobresa energètica (4/2016)
  149. Llei d’impostos als habitatges buits (4/2016)
  150. Llei de governs locals (4/2016)
  151. Llei d’igualtat efectiva entre homes i dones (4/2016)
  152. Llei de prohibició de grans superfícies fora ciutats (4/2016)
  153. Llei de creació d’impostos a la producció d’energia nuclear
  154. Llei de prohibició del fracking (3/2012, 4/2016
  155. Llei d’emergència habitacional, o contra els desnonaments (24/2015)

No es persegueixen idees polítiques

El principal argument que esgrimeixen les forces dependentistes per defensar que els presos catalans independentistes no són presos polítics és dir que a Espanya no es persegueixen idees polítiques. O sigui, que Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Oriol Junqueras, Dolors Bassa, Meritxell Borràs, Raül Romeva, Quim Forn, Jordi Turull, Josep Rull i Carles Mundó no estan presos per tenir idees independentistes. I, de fet, si ens agafem a la literalitat de la frase “no són a la presó per les seves idees polítiques” podríem dir que és cert. Són a la presó perquè han intentat dur a la pràctica les seves idees polítiques a partir de, com a mínim, 3 mandats democràtics: 9N 14, 27S 15 i 1O 17. Precisament avui es compleixen tres anys del primer d’aquests mandats democràtics.

En època d’accions violentes vinculades al conflicte basc es deia que en absència de violència es podia “parlar de tot”. I aquí està la trampa del discurs nacionalista espanyol: la utilització de termes com “parlar”, “diàleg” o “idees”. O sigui, tot allò que s’emmarqui dins l’àmbit estrictament oral és tolerable. Però, pel que sembla, no totes les idees són acceptables quan passem de l’oralitat a l’acció, o com deia el President Montilla (sí, el President Montilla, sense “ex”) en el lema de la seva campanya electoral: “fets, no paraules”.

El problema que tenim amb la política que fan els polítics és que es basa principalment en les paraules i no en els fets. I de tant practicar-ho s’han acabat creient que la política és només paraules i no fets. La societat també. Allò que en diem declaracions i contradeclaracions. No negarem que la política necessita, i es practica, amb la paraula, el diàleg i les idees. Però al final no hi ha política si el discurs no es tradueix en accions, fets i gestió. O, dit d’una altra manera, només hi acaba havent política si les paraules es converteixen en fets.

Així doncs, totalment d’acord, els nostres amics ara són a la presó no per les seves idees sinó perquè l’Estat Espanyol no deixa que certes idees es converteixin en fets, encara que tinguin tota la legitimitat democràtica. En definitiva, els nostres presos són sobretot presos polítics perquè els han empresonat per fer Política, en majúscules.

 

La solució: eleccions

En democràcia els problemes polítics es solucionen votant. I votar sempre va precedit de diàleg. A Catalunya des del 18 de juny de 2006, dia del referèndum de l’Estatut, hem votat 4 vegades al Parlament, 4 vegades a les Cortes Españolas, 2 vegades al Parlament Europeu i 3 vegades als nostres municipis. A més de la consulta del 9 de novembre i el referèndum de l’1 d’octubre. 16 eleccions en 11 anys. En totes aquestes eleccions he sentit totes les veus, fins i tot la d’algun partit il·legalitzat. Ningú pot negar que de diàleg n’hi ha hagut: sessions parlamentàries, reunions bilaterals, reunions multilaterals, campanyes electorals, tertúlies, etcètera.

Les dues últimes d’aquestes eleccions, les plebiscitàries del 27 de setembre de 2015 al Parlament i el referèndum d’independència de l’1 d’octubre de 2017, van donar uns resultats en què mostraven clarament la voluntat del poble català d’esdevenir un estat independent en forma de república.

A les eleccions del 27N els partits explícitament contraris a la independència només van aconseguir el 39,11% dels vots i els partidaris el 47,8%. Si ponderem aquests resultats tenim que el “sí”, amb 1.966.508 vots, va obtenir un 55% i el “no”, amb 1.608.840 vots, el 45%. CSQP va demanar explícitament que el seu vot, 8,94%, no fos comptat en cap dels dos bàndols, i així ho he fet.

Malgrat aquest 55% netament favorable a la independència, en comparació al netament contrari, el President de la Generalitat va proposar fer un referèndum per tal de tornar a solucionar el problema en unes eleccions. No cal donar detalls del que ha passat per arribar-hi, ja ho sabem. Però sí que aniria bé recordar que malgrat les condicions del vot el resultat va ser que 2.044.038 de persones van votar “sí”, 77530 més que el 27N, 146.746 més que el Sí-Sí el 9N i 144.141 més que els favorables a l’Estatut del 2006.

Per tant, queda més que clar que els resultats electorals més recents avalen la proclamació de la independència.

(foto extreta de publico.es)

No en diguem “unionisme”, si us plau

Sento aquest matí a Catalunya Ràdio que l’unionisme respon en contra de l’anunci del Govern de la compra de les urnes pel referèndum. Res de nou, però el que em pregunto és: ¿Per què coi en diem “unionisme”? Doncs suposo que un dels motius és per cert mimetisme del concepte que s’usa a altres estats, especialment al Regne Unit. Allà, probablement, té sentit perquè ells tenen un estat que porta la paraula “unit” en la seva definició. I els que defensen continuar dins la unió de nacions britàniques són “unionistes”. Però aquesta no hauria de ser la paraula que hauríem d’utilitzar per definir les persones que viuen dins o fora de Catalunya i que ataquen les aspiracions dels que volem que Catalunya esdevingui un Estat.

El principal motiu és per la connotació positiva que té la paraula “unionisme” i, en conseqüència, la connotació negativa que té el seu antònim: “separatisme”. Els independentistes l’única separació que volem  d’Espanya és l’administrativa. O sigui, no en volem dependre administrativament, volem que Catalunya sigui Estat i que sigui el nostre Estat. En canvi, la majoria de catalans no ens volem separar d’Espanya emocionalment i socialment. Voldrem seguir mantenint-hi relacions econòmiques, comercials, culturals i polítiques. Hi ha moltes més coses que ens uneixen a Espanya que no pas ens en separen. La majoria de catalans tenim algun vincle o altre amb Espanya i no volem trencar-lo. El denominat “unionisme” s’inventa la postveritat que els catalans volem “separar-nos” d’Espanya en tots els sentits i que volem posar fronteres, aïllar-nos. Mentida.

Tampoc és cert que els independentistes volem separar-nos d’Europa, ni tampoc que quan siguem un Estat ens n’expulsaran. O sigui, que els “unionistes” són els únics que defensen la continuïtat dels catalans dins de la Unió Europea és una altra mentida. La immensa majoria dels catalans, inclosos els que en volem la seva independència, defensem continuar formant part de la Unió Europea. Un altre debat, en tot cas, és si la Unió Europea que tenim és la millor possible. El que és segur és que la Unió Europea és un club d’Estats i que si Catalunya no és un Estat mai hi tindrà veu pròpia. Volem intervenir directament, sense intermediaris, dins de la Unió Europea i aportar el nostre granet de sorra per fer una Europa millor. Desitgem que les institucions europees legislin tenint en compte els nostres interessos i necessitats i això només ho podem fer si som Estat. Fixeu-vos que són els “unionistes” els que volen expulsar, separar, Catalunya de la UE quan ens hàgim independitzat.

Hi ha altres motius pels quals els “unionistes” no es mereixen que se’ls digui així. Si us demano qui vol a Catalunya separar els alumnes en funció de la seva llengua suposo que al cap us venen el PP i C’s. “Immersió” és clarament una altra paraula sinònima d’”unió”. En canvi els teòrics “unionistes” volen la “segregació” a les aules en funció de l’idioma. Els “unionistes” també es presenten com els garants de la cohesió social quan neguen una de les reivindicacions que més cohesiona els catalans: el dret a l’autodeterminació. Són els “unionistes” els que neguen el dret al referèndum “pactat”, una paraula que també ens acosta més a la idea d’unió.

En definitiva, aquells qui defensen que Catalunya continuï depenent d’Espanya, sigui en l’estatus que sigui, en tot cas han de ser considerats com a “dependentistes” i punt.

 

Un passeig amb en Gabí

És dilluns de Pasqua i decideixo matar les hores que queden de l’última tarda de vacances de Setmana Santa anant a passejar el quisso. Aquelles hores tontes, mandroses i un pèl depriments abans de tornar a la feina. Em dirigeixo a una de les rutes habituals cap als afores de Torelló, a menys de 10 minuts a peu de casa. Pujo cap al Puig des de la Ronda del Puig, deixo anar el gos i m’hi trobo una altra persona que també hi està pujant. Al moment no el reconec, però de seguida m’adono que es tracta d’en Gabí Boixader. A una mà hi duu el seu típic barret negre i sobre l’espatlla un jersei, per si de cas fa fred. Feia dies que no ens vèiem. Tot i ser veïns, viu quatre cases més avall a l’altre cantó del carrer, ens veiem molt poc sovint. Intercanviem unes primeres paraules, en Mac també el saluda, i de seguida ens posem d’acord per fer la caminada junts.

En Gabí és un artista plàstic reconegut per la seva obra pictòrica i escultòrica. Als seus quadres recull racons prop de casa, ja siguin paisatges urbans o rurals. Li ha agradat sempre reflectir la vida quotidiana, especialment aquella que hem anat perdent als pobles. Les tradicions populars són molt presents a la seva obra i, en aquest sentit, s’ha convertit, juntament amb la seva parella, la Judith Camps, en un referent nacional en imatgeria festiva. Sovint el Taller Gabins, que tenen a la mateixa casa a on viuen, rep diferents encàrrecs de creació i restauració de figures de nans i gegants.

Un cop som a dalt del Puig de seguida en Gabí em diu: “veus, el campanar queda apagat pel núvol, mentre que al fons hi toca el sol. Aquesta llum no m’aniria bé per pintar. Però d’aquí a un moment tot pot canviar”. Trec el mòbil i li ensenyo una foto retocada que vaig fer des d’aquest mateix punt i que tinc penjada a Instagram. Vaig sobreposar una foto del campanar a una altra en què la resta de cases estaven mig amagades darrere la boira. “Veus, veus! Això volia dir”. Ens mirem l’inci de posta de sol i assenyalant cap a ponent em fa veure que, de moment, no tenim núvols a l’horitzó, “jo en dic llàgrimes de Sant Salvador” afegeix, ja que el sol es pon darrere l’ermita de Sant Salvador.

Continuem el camí en direcció llevant. Aprofito per ensenyar-li algunes altres fotos que vaig fer des d’aquí dalt i ell se les mira atentament. I comencem a parlar de l’art. De què entenem com a art. Ell em diu que hi ha molta gent gran que aprofita per començar a pintar, però que s’ho pren més com un hobby i no tant com una activitat artística. Jo li parlo de la fotografia i especialment de la teoria de Joan Foncuberta sobre la postfotografia o com fer art amb les imatges que podem trobar per internet. Li explico que s’han fet experiments molt interessants amb l’ús d’imatges, com per exemple les que es poden trobar a Google Maps. També reflexionem sobre l’ús del Photoshop i ell em diu: “jo també interpreto el paisatage quan pinto” i em confessa que alguna vegada ha fet desaparèixer les fulles d’algun arbre perquè es pugui veure allò que amaguen al darrere.

Comencem un debat que no resolem, però sí que arribem a la conclusió que actualment “quan intentes obrir una nova finestra en l’art t’adones que ja està tot fet” i que potser les innovacions vénen més per l’ús de les noves tecnologies. Precisament en aquell moment de la conversa, després d’ensenyar-li alguna foto més, em quedo sense bateria al mòbil i en certa manera em sento més alliberat.

A partir d’aquí comencem a parlar de molts i variats temes. Parlem dels artistes que ja estan en edat de jubilació i com ho han de fer per seguir creant i, alhora, poder cobrar la jubilació. De les dificultats que tenen els artistes joves i com ha afectat la crisi també al món de l’art. Tenim un diàleg intens sobre com podríem donar a conèixer millor aquest paisatge i entorn únic que estem veient mentre passegem. O sigui, com podríem fer augmentar el turisme tot i que arribem a la conclusió que “potser és millor així, que no sigui que vingui massa gent i ens l’espatlli”. Tot i això, lamentem que molts comerços tradicionals estan tancant i “si, per exemple, s’hagués mantingut el mercat setmanal a la plaça Vella i haguéssim fet propaganda de des de quan tenim permís per fer-lo, potser ens vindria gent d’arreu per visitar-lo”.

De cop, ens adonem que estem intentant allargar tant el passeig que ens hem allunyat més del compte. Tornem enrere i ens marquem com a destí el Santuari de Rocaprevera. El sol gairebé s’ha post del tot i en Gabí s’atura davant d’un so repetitiu: “ah, guaita, és un corb”. Parem l’orella i ens adonem que és pràcticament l’únic que sentim, a part de la remor llunyana del riu Ter “que baixa ple” i els esbufecs del quisso. Pocs metres més endavant ens aturem de nou davant del paisatge “és un Vayreda, només hi falten uns xais”, en Gabí riu.

Ja tornem a ser en terreny urbà. Arribem a la plaça Vella i ara ens aturem davant de Can Parrella a on, aviat, s’hi faran els plens de l’Ajuntament i en Gabí torna a parlar de la llum: “quan sigui de nit i facin ple podrem veure com llueixen els vitralls”. Silenci. “Per cert, costarà escalfar la sala, que els sostres són molt alts”. Pocs metres més endavant ens aturem per últim cop, ara ja al nostre carrer, davant la figura de Sant Nazari que tenim darrere una vitrina. “Això sí que eren màrtirs. Ja m’agradaria veure si per la independència alguns es sacrificarien tant”, diu en Gabí, i jo li responc “a alguns ja els agrada fer-se el màrtir, ja”. En Gabí treu l’enorme clau, de mig pam, ens acomiadem, camina 10 passes i entra a casa seva. Jo entro a la meva i em diuen: “a on has estat tanta estona?” i per dins penso “potser millor ho poso per escrit, que és una mica llarg d’explicar”.


Publicat a Osona.Com

‘Ndentista’

Si a l’última entrada parlava de prejudicis perjudicials en aquesta em veig obligat a tornar-hi. Llegeixo una altra columna, en aquest cas Indepe de Joan Oller publicada a El Periódico de Catalunya.

El director teatral intenta argumentar el motius pels quals no és ‘indepe’. I ho fa amb una llista llarga de prejudicis, d’aquells que podríem definir com a “Aversió no raonada per alguna cosa“. Intenta argumentar els motius i conclou: “Tal vegada soc botifler, si per això s’entén no formar part d’un entusiasta col·lectiu decidit a inaugurar demà passat una nació basada en llegendes i falsedats. Es pot qualificar Espanya de «democràcia d’escassa qualitat», però s’han de tenir les orelles molt sordes per no advertir que a la Catalunya del procés, al parlar, se li escapen verinoses faltes d’ortografia democràtica. Les possibles maldats dels uns no justifiquen les maldats de la seva alternativa.”

En definitiva, Oller el que fa és dir: no soc independentista perquè tinc una aversió dels independentistes que estan conduint el procés. O sigui, si fossin uns altres i ho estiguessin fent de la manera que m’agradaria que es fes, potser m’ho repensaria.

Aquesta mateixa actitud la tenen altres personatge d’una tendència ideològica semblant. Entenc perfectament les crítiques que fa Oller de com s’està gestionant la gestació del nou Estat perquè s’estan fent coses malament. Però Oller, al meu entendre, comet tres errors greus.

El primer és que només focalitza l’atenció en allò que s’està fent malament. El procés cap a la independència no només pivota en els personatges i les accions que destaca. Per què no parla, per exemple, de la CUP? ¿Per què no parla d’amplis sectors de la societat que estan empenyent perquè Catalunya pugui esdevenir un Estat sense les mancances democràtiques, culturals i de netedat dels últims 40 anys?

El segon error és intentar barrejar naps i cols. Posar-se del cantó d’aquells qui acusen als processistes de voler la independència per amagar la corrupció és d’una miopia impròpia d’algú de la intel·ligència d’Oller. És no entendre res. Que hi ha corruptes independentistes, oi tant. Que la independència la volem per amagar la corrupció, mentida. És com si jo digués que Shakespeare és una merda perquè hi ha directors de teatre que en fan adaptacions infumables.

I l’últim error és no voler ser protagonista del procés. Com he dit al principi, Oller diu que no és ‘indepe’ perquè no li agrada qui hi ha davant del procés. Doncs coi, que s’hi posi al davant. Sembla, sí ho sembla, que Oller té molt clar com voldria que fos el nou Estat, doncs que lluiti per aconseguir-lo. Que guanyi la primera batalla, la de la democràcia, i després que guanyi la segona, la d’imposar el seu model d’Estat.

Fixeu-vos en l’argument final: “Les possibles maldats dels uns no justifiquen les maldats de la seva alternativa.”. Total i absolutament d’acord. Però amb la teva apatia, Oller, aconsegueixes que guanyin les dues.