155 raons per votar sobirania

  1. Jordi Cuixart
  2. Jordi Sànchez
  3. Dolors Bassa
  4. Meritxell Borràs
  5. Raül Romeva
  6. Jordi Turull
  7. Joaquim Forn
  8. Carles Mundó
  9. Josep Rull
  10. Oriol Junqueras
  11. Meritxell Serret
  12. Clara Ponsatí
  13. Lluís Puig
  14. Toni Comín
  15. Carles Puigdemont
  16. Anna Simó
  17. Lluís Corominas
  18. Ramona Barrufet
  19. Lluís Guinó
  20. Carme Forcadell
  21. Josep Nuet
  22. Més de 1000 ferits del 1O
  23. Més de 700 alcaldes que van cedir locals pel 1O
  24. Irene Rigau
  25. Joana Ortega
  26. Francesc Homs
  27. Artur Mas
  28. Lluís Bertrán
  29. Josefina Valls
  30. Ignasi Genovés
  31. Jordi Vilajoana
  32. Jaume Domingo
  33. Josep Lluís Trapero
  34. Teresa Laplana
  35. Jordi Graells
  36. Jordi Puigneró
  37. Josep Maria Jové
  38. Josep Lluís Salvadó
  39. Josuè Sallent Rivas
  40. David Franco Martos
  41. Xavier Puig Farré
  42. Pau Furriol
  43. David Palancad Serrano
  44. Joan Manel Gómez
  45. Francesc Sutrias
  46. Joan Ignasi Sànchez
  47. Natàlia Garriga
  48. Josep Masoliver
  49. Mercè Martínez
  50. Rosa Maria Rodríguez Curto
  51. Personal acomiadat delegacions estrangeres
  52. Muriel Casals
  53. TV3
  54. Catalunya Ràdio
  55. La llibertat d’expressió
  56. La immersió lingüística
  57. L’escola
  58. La universitat
  59. El llaç groc
  60. Òmnium Cultural
  61. Assembla Nacional Catalana
  62. Associcació de Municipis per la Independència
  63. Generalitat de Catalunya
  64. Parlament de Catalunya
  65. Manifestacions 11 de setembre
  66. Manifestació 10 de juliol 2010
  67. IVA d’entitats culturals
  68. Els pensionistes
  69. Sanitat catalana
  70. 21D
  71. Toni Albà
  72. Eduard Biosca
  73. Tots els que ens han deixat pel camí
  74. Dret a l’autodeterminació
  75. Intervenció de les finances catalanes
  76. Intervenció de l’autonomia per la via del 155
  77. Espoli fiscal
  78. M. Rajoy
  79. Soraya Sáenz de Santamaría
  80. Felipe VI
  81. María Dolores de Cospedal
  82. Alfonso María Dastis
  83. Juan Ignacio Zoido
  84. Rafael Catalá
  85. Cristóbal Montoro
  86. Íñigo Méndez de Vigo
  87. Luis de Guindos
  88. Dolors Montserrat
  89. Rafael Hernando
  90. Pedro Sánchez
  91. Albert Rivera
  92. Audiencia Nacional Española
  93. Tribunal Constitucional Español
  94. Tribunal Supremo Español
  95. Carmen Lamela
  96. Pablo Llanera
  97. Joan Manuel Maza
  98. Ana María Magaldi
  99. José María Romero de Tejada
  100. La caverna mediàtica
  101. Societat Civil Catalana
  102. José María Aznar
  103. Felipe Ginzález
  104. Juan Carlos I
  105. Miquel Iceta
  106. Santi Vila
  107. Ramon Espadaler
  108. Xavier Garcia Albiol
  109. Inés Arrimadas
  110. Joan Coscubiela
  111. Sixena
  112. CaixaBank
  113. Banc Sabadell
  114. Planeta
  115. Gas Natural
  116. Abertis
  117. Cellnex
  118. Inmobiliaria Colonial
  119. Aigües de Barcelona
  120. Catalana Occidente
  121. Bimbo
  122. Codorníu
  123. Pastas Gallo
  124. La Bruixa d’Or
  125. Policia Nacional
  126. Guardia Civil
  127. Foment del Treball
  128. Cercle D’Economia
  129. CEOE
  130. Enric Millo
  131. Álvaro de Marichalar
  132. Tous
  133. Freixenet
  134. Llei sobre matèries audiovisuals (2/2012)
  135. Decret-llei d’horaris comercials (4/2012, 2/2014)
  136. Decret-llei d’impostos als bancs (5/2012)
  137. Decret-llei contra la pobresa energètica (6/2013)
  138. Llei de consultes populars no referendaries (10/2014)
  139. Llei d’acció exterior (3/2015)
  140. Comissionat per a la Transició Nacional (4/2015)
  141. Taxa a operadores d’internet (9/2015)
  142. Codi de Consum de Catalunya (10/2015)
  143. Reforma de la llei de comerç de Catalunya (10/2015)
  144. Agència Tributària de Catalunya (9/2015 – 11/2015)
  145. Declaració independentista del Parlament (11/2015)
  146. Comissió d’Estudi del Procés Constituent (2/2016)
  147. Conselleria d’Afers Exteriors (2/2016)
  148. Decret-llei contra pobresa energètica (4/2016)
  149. Llei d’impostos als habitatges buits (4/2016)
  150. Llei de governs locals (4/2016)
  151. Llei d’igualtat efectiva entre homes i dones (4/2016)
  152. Llei de prohibició de grans superfícies fora ciutats (4/2016)
  153. Llei de creació d’impostos a la producció d’energia nuclear
  154. Llei de prohibició del fracking (3/2012, 4/2016
  155. Llei d’emergència habitacional, o contra els desnonaments (24/2015)
Anuncis

No es persegueixen idees polítiques

El principal argument que esgrimeixen les forces dependentistes per defensar que els presos catalans independentistes no són presos polítics és dir que a Espanya no es persegueixen idees polítiques. O sigui, que Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Oriol Junqueras, Dolors Bassa, Meritxell Borràs, Raül Romeva, Quim Forn, Jordi Turull, Josep Rull i Carles Mundó no estan presos per tenir idees independentistes. I, de fet, si ens agafem a la literalitat de la frase “no són a la presó per les seves idees polítiques” podríem dir que és cert. Són a la presó perquè han intentat dur a la pràctica les seves idees polítiques a partir de, com a mínim, 3 mandats democràtics: 9N 14, 27S 15 i 1O 17. Precisament avui es compleixen tres anys del primer d’aquests mandats democràtics.

En època d’accions violentes vinculades al conflicte basc es deia que en absència de violència es podia “parlar de tot”. I aquí està la trampa del discurs nacionalista espanyol: la utilització de termes com “parlar”, “diàleg” o “idees”. O sigui, tot allò que s’emmarqui dins l’àmbit estrictament oral és tolerable. Però, pel que sembla, no totes les idees són acceptables quan passem de l’oralitat a l’acció, o com deia el President Montilla (sí, el President Montilla, sense “ex”) en el lema de la seva campanya electoral: “fets, no paraules”.

El problema que tenim amb la política que fan els polítics és que es basa principalment en les paraules i no en els fets. I de tant practicar-ho s’han acabat creient que la política és només paraules i no fets. La societat també. Allò que en diem declaracions i contradeclaracions. No negarem que la política necessita, i es practica, amb la paraula, el diàleg i les idees. Però al final no hi ha política si el discurs no es tradueix en accions, fets i gestió. O, dit d’una altra manera, només hi acaba havent política si les paraules es converteixen en fets.

Així doncs, totalment d’acord, els nostres amics ara són a la presó no per les seves idees sinó perquè l’Estat Espanyol no deixa que certes idees es converteixin en fets, encara que tinguin tota la legitimitat democràtica. En definitiva, els nostres presos són sobretot presos polítics perquè els han empresonat per fer Política, en majúscules.

 

La solució: eleccions

En democràcia els problemes polítics es solucionen votant. I votar sempre va precedit de diàleg. A Catalunya des del 18 de juny de 2006, dia del referèndum de l’Estatut, hem votat 4 vegades al Parlament, 4 vegades a les Cortes Españolas, 2 vegades al Parlament Europeu i 3 vegades als nostres municipis. A més de la consulta del 9 de novembre i el referèndum de l’1 d’octubre. 16 eleccions en 11 anys. En totes aquestes eleccions he sentit totes les veus, fins i tot la d’algun partit il·legalitzat. Ningú pot negar que de diàleg n’hi ha hagut: sessions parlamentàries, reunions bilaterals, reunions multilaterals, campanyes electorals, tertúlies, etcètera.

Les dues últimes d’aquestes eleccions, les plebiscitàries del 27 de setembre de 2015 al Parlament i el referèndum d’independència de l’1 d’octubre de 2017, van donar uns resultats en què mostraven clarament la voluntat del poble català d’esdevenir un estat independent en forma de república.

A les eleccions del 27N els partits explícitament contraris a la independència només van aconseguir el 39,11% dels vots i els partidaris el 47,8%. Si ponderem aquests resultats tenim que el “sí”, amb 1.966.508 vots, va obtenir un 55% i el “no”, amb 1.608.840 vots, el 45%. CSQP va demanar explícitament que el seu vot, 8,94%, no fos comptat en cap dels dos bàndols, i així ho he fet.

Malgrat aquest 55% netament favorable a la independència, en comparació al netament contrari, el President de la Generalitat va proposar fer un referèndum per tal de tornar a solucionar el problema en unes eleccions. No cal donar detalls del que ha passat per arribar-hi, ja ho sabem. Però sí que aniria bé recordar que malgrat les condicions del vot el resultat va ser que 2.044.038 de persones van votar “sí”, 77530 més que el 27N, 146.746 més que el Sí-Sí el 9N i 144.141 més que els favorables a l’Estatut del 2006.

Per tant, queda més que clar que els resultats electorals més recents avalen la proclamació de la independència.

(foto extreta de publico.es)

No en diguem “unionisme”, si us plau

Sento aquest matí a Catalunya Ràdio que l’unionisme respon en contra de l’anunci del Govern de la compra de les urnes pel referèndum. Res de nou, però el que em pregunto és: ¿Per què coi en diem “unionisme”? Doncs suposo que un dels motius és per cert mimetisme del concepte que s’usa a altres estats, especialment al Regne Unit. Allà, probablement, té sentit perquè ells tenen un estat que porta la paraula “unit” en la seva definició. I els que defensen continuar dins la unió de nacions britàniques són “unionistes”. Però aquesta no hauria de ser la paraula que hauríem d’utilitzar per definir les persones que viuen dins o fora de Catalunya i que ataquen les aspiracions dels que volem que Catalunya esdevingui un Estat.

El principal motiu és per la connotació positiva que té la paraula “unionisme” i, en conseqüència, la connotació negativa que té el seu antònim: “separatisme”. Els independentistes l’única separació que volem  d’Espanya és l’administrativa. O sigui, no en volem dependre administrativament, volem que Catalunya sigui Estat i que sigui el nostre Estat. En canvi, la majoria de catalans no ens volem separar d’Espanya emocionalment i socialment. Voldrem seguir mantenint-hi relacions econòmiques, comercials, culturals i polítiques. Hi ha moltes més coses que ens uneixen a Espanya que no pas ens en separen. La majoria de catalans tenim algun vincle o altre amb Espanya i no volem trencar-lo. El denominat “unionisme” s’inventa la postveritat que els catalans volem “separar-nos” d’Espanya en tots els sentits i que volem posar fronteres, aïllar-nos. Mentida.

Tampoc és cert que els independentistes volem separar-nos d’Europa, ni tampoc que quan siguem un Estat ens n’expulsaran. O sigui, que els “unionistes” són els únics que defensen la continuïtat dels catalans dins de la Unió Europea és una altra mentida. La immensa majoria dels catalans, inclosos els que en volem la seva independència, defensem continuar formant part de la Unió Europea. Un altre debat, en tot cas, és si la Unió Europea que tenim és la millor possible. El que és segur és que la Unió Europea és un club d’Estats i que si Catalunya no és un Estat mai hi tindrà veu pròpia. Volem intervenir directament, sense intermediaris, dins de la Unió Europea i aportar el nostre granet de sorra per fer una Europa millor. Desitgem que les institucions europees legislin tenint en compte els nostres interessos i necessitats i això només ho podem fer si som Estat. Fixeu-vos que són els “unionistes” els que volen expulsar, separar, Catalunya de la UE quan ens hàgim independitzat.

Hi ha altres motius pels quals els “unionistes” no es mereixen que se’ls digui així. Si us demano qui vol a Catalunya separar els alumnes en funció de la seva llengua suposo que al cap us venen el PP i C’s. “Immersió” és clarament una altra paraula sinònima d’”unió”. En canvi els teòrics “unionistes” volen la “segregació” a les aules en funció de l’idioma. Els “unionistes” també es presenten com els garants de la cohesió social quan neguen una de les reivindicacions que més cohesiona els catalans: el dret a l’autodeterminació. Són els “unionistes” els que neguen el dret al referèndum “pactat”, una paraula que també ens acosta més a la idea d’unió.

En definitiva, aquells qui defensen que Catalunya continuï depenent d’Espanya, sigui en l’estatus que sigui, en tot cas han de ser considerats com a “dependentistes” i punt.

 

Un passeig amb en Gabí

És dilluns de Pasqua i decideixo matar les hores que queden de l’última tarda de vacances de Setmana Santa anant a passejar el quisso. Aquelles hores tontes, mandroses i un pèl depriments abans de tornar a la feina. Em dirigeixo a una de les rutes habituals cap als afores de Torelló, a menys de 10 minuts a peu de casa. Pujo cap al Puig des de la Ronda del Puig, deixo anar el gos i m’hi trobo una altra persona que també hi està pujant. Al moment no el reconec, però de seguida m’adono que es tracta d’en Gabí Boixader. A una mà hi duu el seu típic barret negre i sobre l’espatlla un jersei, per si de cas fa fred. Feia dies que no ens vèiem. Tot i ser veïns, viu quatre cases més avall a l’altre cantó del carrer, ens veiem molt poc sovint. Intercanviem unes primeres paraules, en Mac també el saluda, i de seguida ens posem d’acord per fer la caminada junts.

En Gabí és un artista plàstic reconegut per la seva obra pictòrica i escultòrica. Als seus quadres recull racons prop de casa, ja siguin paisatges urbans o rurals. Li ha agradat sempre reflectir la vida quotidiana, especialment aquella que hem anat perdent als pobles. Les tradicions populars són molt presents a la seva obra i, en aquest sentit, s’ha convertit, juntament amb la seva parella, la Judith Camps, en un referent nacional en imatgeria festiva. Sovint el Taller Gabins, que tenen a la mateixa casa a on viuen, rep diferents encàrrecs de creació i restauració de figures de nans i gegants.

Un cop som a dalt del Puig de seguida en Gabí em diu: “veus, el campanar queda apagat pel núvol, mentre que al fons hi toca el sol. Aquesta llum no m’aniria bé per pintar. Però d’aquí a un moment tot pot canviar”. Trec el mòbil i li ensenyo una foto retocada que vaig fer des d’aquest mateix punt i que tinc penjada a Instagram. Vaig sobreposar una foto del campanar a una altra en què la resta de cases estaven mig amagades darrere la boira. “Veus, veus! Això volia dir”. Ens mirem l’inci de posta de sol i assenyalant cap a ponent em fa veure que, de moment, no tenim núvols a l’horitzó, “jo en dic llàgrimes de Sant Salvador” afegeix, ja que el sol es pon darrere l’ermita de Sant Salvador.

Continuem el camí en direcció llevant. Aprofito per ensenyar-li algunes altres fotos que vaig fer des d’aquí dalt i ell se les mira atentament. I comencem a parlar de l’art. De què entenem com a art. Ell em diu que hi ha molta gent gran que aprofita per començar a pintar, però que s’ho pren més com un hobby i no tant com una activitat artística. Jo li parlo de la fotografia i especialment de la teoria de Joan Foncuberta sobre la postfotografia o com fer art amb les imatges que podem trobar per internet. Li explico que s’han fet experiments molt interessants amb l’ús d’imatges, com per exemple les que es poden trobar a Google Maps. També reflexionem sobre l’ús del Photoshop i ell em diu: “jo també interpreto el paisatage quan pinto” i em confessa que alguna vegada ha fet desaparèixer les fulles d’algun arbre perquè es pugui veure allò que amaguen al darrere.

Comencem un debat que no resolem, però sí que arribem a la conclusió que actualment “quan intentes obrir una nova finestra en l’art t’adones que ja està tot fet” i que potser les innovacions vénen més per l’ús de les noves tecnologies. Precisament en aquell moment de la conversa, després d’ensenyar-li alguna foto més, em quedo sense bateria al mòbil i en certa manera em sento més alliberat.

A partir d’aquí comencem a parlar de molts i variats temes. Parlem dels artistes que ja estan en edat de jubilació i com ho han de fer per seguir creant i, alhora, poder cobrar la jubilació. De les dificultats que tenen els artistes joves i com ha afectat la crisi també al món de l’art. Tenim un diàleg intens sobre com podríem donar a conèixer millor aquest paisatge i entorn únic que estem veient mentre passegem. O sigui, com podríem fer augmentar el turisme tot i que arribem a la conclusió que “potser és millor així, que no sigui que vingui massa gent i ens l’espatlli”. Tot i això, lamentem que molts comerços tradicionals estan tancant i “si, per exemple, s’hagués mantingut el mercat setmanal a la plaça Vella i haguéssim fet propaganda de des de quan tenim permís per fer-lo, potser ens vindria gent d’arreu per visitar-lo”.

De cop, ens adonem que estem intentant allargar tant el passeig que ens hem allunyat més del compte. Tornem enrere i ens marquem com a destí el Santuari de Rocaprevera. El sol gairebé s’ha post del tot i en Gabí s’atura davant d’un so repetitiu: “ah, guaita, és un corb”. Parem l’orella i ens adonem que és pràcticament l’únic que sentim, a part de la remor llunyana del riu Ter “que baixa ple” i els esbufecs del quisso. Pocs metres més endavant ens aturem de nou davant del paisatge “és un Vayreda, només hi falten uns xais”, en Gabí riu.

Ja tornem a ser en terreny urbà. Arribem a la plaça Vella i ara ens aturem davant de Can Parrella a on, aviat, s’hi faran els plens de l’Ajuntament i en Gabí torna a parlar de la llum: “quan sigui de nit i facin ple podrem veure com llueixen els vitralls”. Silenci. “Per cert, costarà escalfar la sala, que els sostres són molt alts”. Pocs metres més endavant ens aturem per últim cop, ara ja al nostre carrer, davant la figura de Sant Nazari que tenim darrere una vitrina. “Això sí que eren màrtirs. Ja m’agradaria veure si per la independència alguns es sacrificarien tant”, diu en Gabí, i jo li responc “a alguns ja els agrada fer-se el màrtir, ja”. En Gabí treu l’enorme clau, de mig pam, ens acomiadem, camina 10 passes i entra a casa seva. Jo entro a la meva i em diuen: “a on has estat tanta estona?” i per dins penso “potser millor ho poso per escrit, que és una mica llarg d’explicar”.


Publicat a Osona.Com

‘Ndentista’

Si a l’última entrada parlava de prejudicis perjudicials en aquesta em veig obligat a tornar-hi. Llegeixo una altra columna, en aquest cas Indepe de Joan Oller publicada a El Periódico de Catalunya.

El director teatral intenta argumentar el motius pels quals no és ‘indepe’. I ho fa amb una llista llarga de prejudicis, d’aquells que podríem definir com a “Aversió no raonada per alguna cosa“. Intenta argumentar els motius i conclou: “Tal vegada soc botifler, si per això s’entén no formar part d’un entusiasta col·lectiu decidit a inaugurar demà passat una nació basada en llegendes i falsedats. Es pot qualificar Espanya de «democràcia d’escassa qualitat», però s’han de tenir les orelles molt sordes per no advertir que a la Catalunya del procés, al parlar, se li escapen verinoses faltes d’ortografia democràtica. Les possibles maldats dels uns no justifiquen les maldats de la seva alternativa.”

En definitiva, Oller el que fa és dir: no soc independentista perquè tinc una aversió dels independentistes que estan conduint el procés. O sigui, si fossin uns altres i ho estiguessin fent de la manera que m’agradaria que es fes, potser m’ho repensaria.

Aquesta mateixa actitud la tenen altres personatge d’una tendència ideològica semblant. Entenc perfectament les crítiques que fa Oller de com s’està gestionant la gestació del nou Estat perquè s’estan fent coses malament. Però Oller, al meu entendre, comet tres errors greus.

El primer és que només focalitza l’atenció en allò que s’està fent malament. El procés cap a la independència no només pivota en els personatges i les accions que destaca. Per què no parla, per exemple, de la CUP? ¿Per què no parla d’amplis sectors de la societat que estan empenyent perquè Catalunya pugui esdevenir un Estat sense les mancances democràtiques, culturals i de netedat dels últims 40 anys?

El segon error és intentar barrejar naps i cols. Posar-se del cantó d’aquells qui acusen als processistes de voler la independència per amagar la corrupció és d’una miopia impròpia d’algú de la intel·ligència d’Oller. És no entendre res. Que hi ha corruptes independentistes, oi tant. Que la independència la volem per amagar la corrupció, mentida. És com si jo digués que Shakespeare és una merda perquè hi ha directors de teatre que en fan adaptacions infumables.

I l’últim error és no voler ser protagonista del procés. Com he dit al principi, Oller diu que no és ‘indepe’ perquè no li agrada qui hi ha davant del procés. Doncs coi, que s’hi posi al davant. Sembla, sí ho sembla, que Oller té molt clar com voldria que fos el nou Estat, doncs que lluiti per aconseguir-lo. Que guanyi la primera batalla, la de la democràcia, i després que guanyi la segona, la d’imposar el seu model d’Estat.

Fixeu-vos en l’argument final: “Les possibles maldats dels uns no justifiquen les maldats de la seva alternativa.”. Total i absolutament d’acord. Però amb la teva apatia, Oller, aconsegueixes que guanyin les dues.

Prejudici i perjudici

Vaig llegir la columna Vaig pensar que era la mainadera de divendres 17 de març a l’ARA de Carles Capdevila i no coincideixo amb algunes de les coses que hi diu.

El text parla del vídeo en què es veu com els fills del professor Robert Kelly l’interrompen mentre l’entrevisten a la BBC en directe.

Carles Capdevila, tal i com el mateix nom de la columna avança, reflexiona sobre el fet que ell també es va pensar que la dona de Kelly era la mainadera de la casa. Diu en Carles: “I, com molta gent, no vaig tenir cap dubte que la dona que apareixia ajupida al rescat devia ser la mainadera. No faré, per tant, l’hipòcrita ni diré, com sento aquests dies, que “ens hauria de fer reflexionar que la gent no pensés que podia ser la dona”. No, la gent, no. Jo. Jo formo part d’aquesta gent, i em fa vergonya, perquè un pressupòsit tan clar atempta contra el que penso. El meu discurs teòric defensa un món obert, però la meva mirada espontània delata uns prejudicis que tinc enquistats i he de combatre.”

I més endavant conclou: “I, sobretot, hauríem d’assumir, i jo ho faig des del ridícul d’haver convertit la mare de les criatures en mainadera, que a més d’atacar la discriminació classista o masclista més descarades, convé que plantem cara als nostres prejudicis més íntims.”

Doncs a mi no em fa gens de vergonya haver-me pensat que era la mainadera ni penso que això vagi en contra dels meus pensaments. Tampoc considero que hagi de plantar cara a cap prejudici. Intento argumentar-ho.

Per començar anem a la definició de prejudici i veurem que té dues accepcions: “Indici o opinió preconcebuts” i “Aversió no raonada per alguna cosa.” Fixem-nos que la segona té una connotació negativa, la primera no per força. Molts dels indicis o opinions preconcebuts de certs fets els tenim simplement perquè en la majoria de casos són així. Poso diferents exemples als següents paràgrafs.

Si a la tele o a una tertúlia de ràdio, per exemple, sentiu que algú parla de “L’Hospitalet”, “Sant Quirze” i “Avinyó” i no heu estat atents al context és molt probable que penseu en L’Hospitalet de Llobregat, Sant Quirze del Vallès o de la ciutat francesa d’Avinyó. En canvi, també podria tractar-se de L’Hospitalet de l’Infant, Sant Quirze de Besora o Avinyó del Bages, no?

Un altre exemple que visc sovint. Si algú que no em coneix i veu els meus dos fills petits, un de ros, pell blanca, de metre cinquanta-cinc i un 40 de peu i l’altre de pell i cabells morens, metre trenta-cinc i un 36 de calçat sovint es pensa que són nascuts en anys diferents quan, en realitat, només es porten 7 minuts.

I un últim exemple que té a veure també amb les mainaderes. Per motius de feina sovint he d’agafar els FGC per anar de l’Avinguda Tibidabo a Plaça Catalunya i em trobo senyores d’origen sudamericà que pugen a la mateixa parada que jo. A vegades van acompanyades de nens que, d’aspecte físic, no són sudamericans. A més, de tant en tant aquestes dones fan una clara olor, suposo que a les mans, de lleixiu. Esteu pensant el mateix que jo, oi?

En els tres casos tenim uns prejudicis que poden o no ser encertats. Però és lògic que els tinguem perquè els hem creat a partir de fets que hem viscut i que, per norma, compleixen unes característiques que ens porten a pensar d’una determinada manera. En certs contextos és molt normal que tinguem prejudicis i que s’adeqüin a la realitat.

Ara, una cosa és tenir un indici o opinió preconcebuda i l’altra és que aquest prejudici tingui mala llet o sigui una aversió no raonada per alguna cosa. Hi ha prejudicis perjudicials, aquells que quan es demostra que no són certs ens molesten. Si en descobrir que la senyora del vídeo és la dona de Robert Kelly haguéssim sentit certa repulsió pel fet que un occidental s’hagi casat amb una oriental, sí que tindria sentit que després de reflexionar-hi poguéssim sentir vergonya o volguéssim combatre alguns prejudicis.

El que és negatiu no és haver tingut aquest prejudici sinó pensar que haver-lo tingut és negatiu. És com dir que és dolent que un occidental tingui una mainadera oriental. És lògic que la majoria de nosaltres penséssim que era la mainadera perquè tots els indicis ens hi van portar. Segur que si haguéssim tingut més informació del context i de Kelly, o fins i tot si la reacció de la seva dona hagués estat una altra, potser no hauríem pensat el mateix. Senzillament, per una qüestió de probabilitats, era més fàcil que no l’encertéssim. Si la mateixa parella la veiéssim, per exemple, passejant pel carrer amb els fills segur que hauríem pensat que són una família.

Així doncs, almenys en aquest cas, aquells qui defensem la llibertat de les persones a tenir qualsevol parella sense discriminació de sexe, nacionalitat, raça, religió, edat o tendència política i respectem i apreciem la feina que fan les mainaderes, siguin de la procedència que siguin, no hem de tenir cap mena de vergonya ni ens hem de replantejar segons quins prejudicis.