No es persegueixen idees polítiques

El principal argument que esgrimeixen les forces dependentistes per defensar que els presos catalans independentistes no són presos polítics és dir que a Espanya no es persegueixen idees polítiques. O sigui, que Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Oriol Junqueras, Dolors Bassa, Meritxell Borràs, Raül Romeva, Quim Forn, Jordi Turull, Josep Rull i Carles Mundó no estan presos per tenir idees independentistes. I, de fet, si ens agafem a la literalitat de la frase “no són a la presó per les seves idees polítiques” podríem dir que és cert. Són a la presó perquè han intentat dur a la pràctica les seves idees polítiques a partir de, com a mínim, 3 mandats democràtics: 9N 14, 27S 15 i 1O 17. Precisament avui es compleixen tres anys del primer d’aquests mandats democràtics.

En època d’accions violentes vinculades al conflicte basc es deia que en absència de violència es podia “parlar de tot”. I aquí està la trampa del discurs nacionalista espanyol: la utilització de termes com “parlar”, “diàleg” o “idees”. O sigui, tot allò que s’emmarqui dins l’àmbit estrictament oral és tolerable. Però, pel que sembla, no totes les idees són acceptables quan passem de l’oralitat a l’acció, o com deia el President Montilla (sí, el President Montilla, sense “ex”) en el lema de la seva campanya electoral: “fets, no paraules”.

El problema que tenim amb la política que fan els polítics és que es basa principalment en les paraules i no en els fets. I de tant practicar-ho s’han acabat creient que la política és només paraules i no fets. La societat també. Allò que en diem declaracions i contradeclaracions. No negarem que la política necessita, i es practica, amb la paraula, el diàleg i les idees. Però al final no hi ha política si el discurs no es tradueix en accions, fets i gestió. O, dit d’una altra manera, només hi acaba havent política si les paraules es converteixen en fets.

Així doncs, totalment d’acord, els nostres amics ara són a la presó no per les seves idees sinó perquè l’Estat Espanyol no deixa que certes idees es converteixin en fets, encara que tinguin tota la legitimitat democràtica. En definitiva, els nostres presos són sobretot presos polítics perquè els han empresonat per fer Política, en majúscules.

 

Anuncis

La solució: eleccions

En democràcia els problemes polítics es solucionen votant. I votar sempre va precedit de diàleg. A Catalunya des del 18 de juny de 2006, dia del referèndum de l’Estatut, hem votat 4 vegades al Parlament, 4 vegades a les Cortes Españolas, 2 vegades al Parlament Europeu i 3 vegades als nostres municipis. A més de la consulta del 9 de novembre i el referèndum de l’1 d’octubre. 16 eleccions en 11 anys. En totes aquestes eleccions he sentit totes les veus, fins i tot la d’algun partit il·legalitzat. Ningú pot negar que de diàleg n’hi ha hagut: sessions parlamentàries, reunions bilaterals, reunions multilaterals, campanyes electorals, tertúlies, etcètera.

Les dues últimes d’aquestes eleccions, les plebiscitàries del 27 de setembre de 2015 al Parlament i el referèndum d’independència de l’1 d’octubre de 2017, van donar uns resultats en què mostraven clarament la voluntat del poble català d’esdevenir un estat independent en forma de república.

A les eleccions del 27N els partits explícitament contraris a la independència només van aconseguir el 39,11% dels vots i els partidaris el 47,8%. Si ponderem aquests resultats tenim que el “sí”, amb 1.966.508 vots, va obtenir un 55% i el “no”, amb 1.608.840 vots, el 45%. CSQP va demanar explícitament que el seu vot, 8,94%, no fos comptat en cap dels dos bàndols, i així ho he fet.

Malgrat aquest 55% netament favorable a la independència, en comparació al netament contrari, el President de la Generalitat va proposar fer un referèndum per tal de tornar a solucionar el problema en unes eleccions. No cal donar detalls del que ha passat per arribar-hi, ja ho sabem. Però sí que aniria bé recordar que malgrat les condicions del vot el resultat va ser que 2.044.038 de persones van votar “sí”, 77530 més que el 27N, 146.746 més que el Sí-Sí el 9N i 144.141 més que els favorables a l’Estatut del 2006.

Per tant, queda més que clar que els resultats electorals més recents avalen la proclamació de la independència.

(foto extreta de publico.es)

No en diguem “unionisme”, si us plau

Sento aquest matí a Catalunya Ràdio que l’unionisme respon en contra de l’anunci del Govern de la compra de les urnes pel referèndum. Res de nou, però el que em pregunto és: ¿Per què coi en diem “unionisme”? Doncs suposo que un dels motius és per cert mimetisme del concepte que s’usa a altres estats, especialment al Regne Unit. Allà, probablement, té sentit perquè ells tenen un estat que porta la paraula “unit” en la seva definició. I els que defensen continuar dins la unió de nacions britàniques són “unionistes”. Però aquesta no hauria de ser la paraula que hauríem d’utilitzar per definir les persones que viuen dins o fora de Catalunya i que ataquen les aspiracions dels que volem que Catalunya esdevingui un Estat.

El principal motiu és per la connotació positiva que té la paraula “unionisme” i, en conseqüència, la connotació negativa que té el seu antònim: “separatisme”. Els independentistes l’única separació que volem  d’Espanya és l’administrativa. O sigui, no en volem dependre administrativament, volem que Catalunya sigui Estat i que sigui el nostre Estat. En canvi, la majoria de catalans no ens volem separar d’Espanya emocionalment i socialment. Voldrem seguir mantenint-hi relacions econòmiques, comercials, culturals i polítiques. Hi ha moltes més coses que ens uneixen a Espanya que no pas ens en separen. La majoria de catalans tenim algun vincle o altre amb Espanya i no volem trencar-lo. El denominat “unionisme” s’inventa la postveritat que els catalans volem “separar-nos” d’Espanya en tots els sentits i que volem posar fronteres, aïllar-nos. Mentida.

Tampoc és cert que els independentistes volem separar-nos d’Europa, ni tampoc que quan siguem un Estat ens n’expulsaran. O sigui, que els “unionistes” són els únics que defensen la continuïtat dels catalans dins de la Unió Europea és una altra mentida. La immensa majoria dels catalans, inclosos els que en volem la seva independència, defensem continuar formant part de la Unió Europea. Un altre debat, en tot cas, és si la Unió Europea que tenim és la millor possible. El que és segur és que la Unió Europea és un club d’Estats i que si Catalunya no és un Estat mai hi tindrà veu pròpia. Volem intervenir directament, sense intermediaris, dins de la Unió Europea i aportar el nostre granet de sorra per fer una Europa millor. Desitgem que les institucions europees legislin tenint en compte els nostres interessos i necessitats i això només ho podem fer si som Estat. Fixeu-vos que són els “unionistes” els que volen expulsar, separar, Catalunya de la UE quan ens hàgim independitzat.

Hi ha altres motius pels quals els “unionistes” no es mereixen que se’ls digui així. Si us demano qui vol a Catalunya separar els alumnes en funció de la seva llengua suposo que al cap us venen el PP i C’s. “Immersió” és clarament una altra paraula sinònima d’”unió”. En canvi els teòrics “unionistes” volen la “segregació” a les aules en funció de l’idioma. Els “unionistes” també es presenten com els garants de la cohesió social quan neguen una de les reivindicacions que més cohesiona els catalans: el dret a l’autodeterminació. Són els “unionistes” els que neguen el dret al referèndum “pactat”, una paraula que també ens acosta més a la idea d’unió.

En definitiva, aquells qui defensen que Catalunya continuï depenent d’Espanya, sigui en l’estatus que sigui, en tot cas han de ser considerats com a “dependentistes” i punt.

 

Un passeig amb en Gabí

És dilluns de Pasqua i decideixo matar les hores que queden de l’última tarda de vacances de Setmana Santa anant a passejar el quisso. Aquelles hores tontes, mandroses i un pèl depriments abans de tornar a la feina. Em dirigeixo a una de les rutes habituals cap als afores de Torelló, a menys de 10 minuts a peu de casa. Pujo cap al Puig des de la Ronda del Puig, deixo anar el gos i m’hi trobo una altra persona que també hi està pujant. Al moment no el reconec, però de seguida m’adono que es tracta d’en Gabí Boixader. A una mà hi duu el seu típic barret negre i sobre l’espatlla un jersei, per si de cas fa fred. Feia dies que no ens vèiem. Tot i ser veïns, viu quatre cases més avall a l’altre cantó del carrer, ens veiem molt poc sovint. Intercanviem unes primeres paraules, en Mac també el saluda, i de seguida ens posem d’acord per fer la caminada junts.

En Gabí és un artista plàstic reconegut per la seva obra pictòrica i escultòrica. Als seus quadres recull racons prop de casa, ja siguin paisatges urbans o rurals. Li ha agradat sempre reflectir la vida quotidiana, especialment aquella que hem anat perdent als pobles. Les tradicions populars són molt presents a la seva obra i, en aquest sentit, s’ha convertit, juntament amb la seva parella, la Judith Camps, en un referent nacional en imatgeria festiva. Sovint el Taller Gabins, que tenen a la mateixa casa a on viuen, rep diferents encàrrecs de creació i restauració de figures de nans i gegants.

Un cop som a dalt del Puig de seguida en Gabí em diu: “veus, el campanar queda apagat pel núvol, mentre que al fons hi toca el sol. Aquesta llum no m’aniria bé per pintar. Però d’aquí a un moment tot pot canviar”. Trec el mòbil i li ensenyo una foto retocada que vaig fer des d’aquest mateix punt i que tinc penjada a Instagram. Vaig sobreposar una foto del campanar a una altra en què la resta de cases estaven mig amagades darrere la boira. “Veus, veus! Això volia dir”. Ens mirem l’inci de posta de sol i assenyalant cap a ponent em fa veure que, de moment, no tenim núvols a l’horitzó, “jo en dic llàgrimes de Sant Salvador” afegeix, ja que el sol es pon darrere l’ermita de Sant Salvador.

Continuem el camí en direcció llevant. Aprofito per ensenyar-li algunes altres fotos que vaig fer des d’aquí dalt i ell se les mira atentament. I comencem a parlar de l’art. De què entenem com a art. Ell em diu que hi ha molta gent gran que aprofita per començar a pintar, però que s’ho pren més com un hobby i no tant com una activitat artística. Jo li parlo de la fotografia i especialment de la teoria de Joan Foncuberta sobre la postfotografia o com fer art amb les imatges que podem trobar per internet. Li explico que s’han fet experiments molt interessants amb l’ús d’imatges, com per exemple les que es poden trobar a Google Maps. També reflexionem sobre l’ús del Photoshop i ell em diu: “jo també interpreto el paisatage quan pinto” i em confessa que alguna vegada ha fet desaparèixer les fulles d’algun arbre perquè es pugui veure allò que amaguen al darrere.

Comencem un debat que no resolem, però sí que arribem a la conclusió que actualment “quan intentes obrir una nova finestra en l’art t’adones que ja està tot fet” i que potser les innovacions vénen més per l’ús de les noves tecnologies. Precisament en aquell moment de la conversa, després d’ensenyar-li alguna foto més, em quedo sense bateria al mòbil i en certa manera em sento més alliberat.

A partir d’aquí comencem a parlar de molts i variats temes. Parlem dels artistes que ja estan en edat de jubilació i com ho han de fer per seguir creant i, alhora, poder cobrar la jubilació. De les dificultats que tenen els artistes joves i com ha afectat la crisi també al món de l’art. Tenim un diàleg intens sobre com podríem donar a conèixer millor aquest paisatge i entorn únic que estem veient mentre passegem. O sigui, com podríem fer augmentar el turisme tot i que arribem a la conclusió que “potser és millor així, que no sigui que vingui massa gent i ens l’espatlli”. Tot i això, lamentem que molts comerços tradicionals estan tancant i “si, per exemple, s’hagués mantingut el mercat setmanal a la plaça Vella i haguéssim fet propaganda de des de quan tenim permís per fer-lo, potser ens vindria gent d’arreu per visitar-lo”.

De cop, ens adonem que estem intentant allargar tant el passeig que ens hem allunyat més del compte. Tornem enrere i ens marquem com a destí el Santuari de Rocaprevera. El sol gairebé s’ha post del tot i en Gabí s’atura davant d’un so repetitiu: “ah, guaita, és un corb”. Parem l’orella i ens adonem que és pràcticament l’únic que sentim, a part de la remor llunyana del riu Ter “que baixa ple” i els esbufecs del quisso. Pocs metres més endavant ens aturem de nou davant del paisatge “és un Vayreda, només hi falten uns xais”, en Gabí riu.

Ja tornem a ser en terreny urbà. Arribem a la plaça Vella i ara ens aturem davant de Can Parrella a on, aviat, s’hi faran els plens de l’Ajuntament i en Gabí torna a parlar de la llum: “quan sigui de nit i facin ple podrem veure com llueixen els vitralls”. Silenci. “Per cert, costarà escalfar la sala, que els sostres són molt alts”. Pocs metres més endavant ens aturem per últim cop, ara ja al nostre carrer, davant la figura de Sant Nazari que tenim darrere una vitrina. “Això sí que eren màrtirs. Ja m’agradaria veure si per la independència alguns es sacrificarien tant”, diu en Gabí, i jo li responc “a alguns ja els agrada fer-se el màrtir, ja”. En Gabí treu l’enorme clau, de mig pam, ens acomiadem, camina 10 passes i entra a casa seva. Jo entro a la meva i em diuen: “a on has estat tanta estona?” i per dins penso “potser millor ho poso per escrit, que és una mica llarg d’explicar”.


Publicat a Osona.Com

‘Ndentista’

Si a l’última entrada parlava de prejudicis perjudicials en aquesta em veig obligat a tornar-hi. Llegeixo una altra columna, en aquest cas Indepe de Joan Oller publicada a El Periódico de Catalunya.

El director teatral intenta argumentar el motius pels quals no és ‘indepe’. I ho fa amb una llista llarga de prejudicis, d’aquells que podríem definir com a “Aversió no raonada per alguna cosa“. Intenta argumentar els motius i conclou: “Tal vegada soc botifler, si per això s’entén no formar part d’un entusiasta col·lectiu decidit a inaugurar demà passat una nació basada en llegendes i falsedats. Es pot qualificar Espanya de «democràcia d’escassa qualitat», però s’han de tenir les orelles molt sordes per no advertir que a la Catalunya del procés, al parlar, se li escapen verinoses faltes d’ortografia democràtica. Les possibles maldats dels uns no justifiquen les maldats de la seva alternativa.”

En definitiva, Oller el que fa és dir: no soc independentista perquè tinc una aversió dels independentistes que estan conduint el procés. O sigui, si fossin uns altres i ho estiguessin fent de la manera que m’agradaria que es fes, potser m’ho repensaria.

Aquesta mateixa actitud la tenen altres personatge d’una tendència ideològica semblant. Entenc perfectament les crítiques que fa Oller de com s’està gestionant la gestació del nou Estat perquè s’estan fent coses malament. Però Oller, al meu entendre, comet tres errors greus.

El primer és que només focalitza l’atenció en allò que s’està fent malament. El procés cap a la independència no només pivota en els personatges i les accions que destaca. Per què no parla, per exemple, de la CUP? ¿Per què no parla d’amplis sectors de la societat que estan empenyent perquè Catalunya pugui esdevenir un Estat sense les mancances democràtiques, culturals i de netedat dels últims 40 anys?

El segon error és intentar barrejar naps i cols. Posar-se del cantó d’aquells qui acusen als processistes de voler la independència per amagar la corrupció és d’una miopia impròpia d’algú de la intel·ligència d’Oller. És no entendre res. Que hi ha corruptes independentistes, oi tant. Que la independència la volem per amagar la corrupció, mentida. És com si jo digués que Shakespeare és una merda perquè hi ha directors de teatre que en fan adaptacions infumables.

I l’últim error és no voler ser protagonista del procés. Com he dit al principi, Oller diu que no és ‘indepe’ perquè no li agrada qui hi ha davant del procés. Doncs coi, que s’hi posi al davant. Sembla, sí ho sembla, que Oller té molt clar com voldria que fos el nou Estat, doncs que lluiti per aconseguir-lo. Que guanyi la primera batalla, la de la democràcia, i després que guanyi la segona, la d’imposar el seu model d’Estat.

Fixeu-vos en l’argument final: “Les possibles maldats dels uns no justifiquen les maldats de la seva alternativa.”. Total i absolutament d’acord. Però amb la teva apatia, Oller, aconsegueixes que guanyin les dues.

Prejudici i perjudici

Vaig llegir la columna Vaig pensar que era la mainadera de divendres 17 de març a l’ARA de Carles Capdevila i no coincideixo amb algunes de les coses que hi diu.

El text parla del vídeo en què es veu com els fills del professor Robert Kelly l’interrompen mentre l’entrevisten a la BBC en directe.

Carles Capdevila, tal i com el mateix nom de la columna avança, reflexiona sobre el fet que ell també es va pensar que la dona de Kelly era la mainadera de la casa. Diu en Carles: “I, com molta gent, no vaig tenir cap dubte que la dona que apareixia ajupida al rescat devia ser la mainadera. No faré, per tant, l’hipòcrita ni diré, com sento aquests dies, que “ens hauria de fer reflexionar que la gent no pensés que podia ser la dona”. No, la gent, no. Jo. Jo formo part d’aquesta gent, i em fa vergonya, perquè un pressupòsit tan clar atempta contra el que penso. El meu discurs teòric defensa un món obert, però la meva mirada espontània delata uns prejudicis que tinc enquistats i he de combatre.”

I més endavant conclou: “I, sobretot, hauríem d’assumir, i jo ho faig des del ridícul d’haver convertit la mare de les criatures en mainadera, que a més d’atacar la discriminació classista o masclista més descarades, convé que plantem cara als nostres prejudicis més íntims.”

Doncs a mi no em fa gens de vergonya haver-me pensat que era la mainadera ni penso que això vagi en contra dels meus pensaments. Tampoc considero que hagi de plantar cara a cap prejudici. Intento argumentar-ho.

Per començar anem a la definició de prejudici i veurem que té dues accepcions: “Indici o opinió preconcebuts” i “Aversió no raonada per alguna cosa.” Fixem-nos que la segona té una connotació negativa, la primera no per força. Molts dels indicis o opinions preconcebuts de certs fets els tenim simplement perquè en la majoria de casos són així. Poso diferents exemples als següents paràgrafs.

Si a la tele o a una tertúlia de ràdio, per exemple, sentiu que algú parla de “L’Hospitalet”, “Sant Quirze” i “Avinyó” i no heu estat atents al context és molt probable que penseu en L’Hospitalet de Llobregat, Sant Quirze del Vallès o de la ciutat francesa d’Avinyó. En canvi, també podria tractar-se de L’Hospitalet de l’Infant, Sant Quirze de Besora o Avinyó del Bages, no?

Un altre exemple que visc sovint. Si algú que no em coneix i veu els meus dos fills petits, un de ros, pell blanca, de metre cinquanta-cinc i un 40 de peu i l’altre de pell i cabells morens, metre trenta-cinc i un 36 de calçat sovint es pensa que són nascuts en anys diferents quan, en realitat, només es porten 7 minuts.

I un últim exemple que té a veure també amb les mainaderes. Per motius de feina sovint he d’agafar els FGC per anar de l’Avinguda Tibidabo a Plaça Catalunya i em trobo senyores d’origen sudamericà que pugen a la mateixa parada que jo. A vegades van acompanyades de nens que, d’aspecte físic, no són sudamericans. A més, de tant en tant aquestes dones fan una clara olor, suposo que a les mans, de lleixiu. Esteu pensant el mateix que jo, oi?

En els tres casos tenim uns prejudicis que poden o no ser encertats. Però és lògic que els tinguem perquè els hem creat a partir de fets que hem viscut i que, per norma, compleixen unes característiques que ens porten a pensar d’una determinada manera. En certs contextos és molt normal que tinguem prejudicis i que s’adeqüin a la realitat.

Ara, una cosa és tenir un indici o opinió preconcebuda i l’altra és que aquest prejudici tingui mala llet o sigui una aversió no raonada per alguna cosa. Hi ha prejudicis perjudicials, aquells que quan es demostra que no són certs ens molesten. Si en descobrir que la senyora del vídeo és la dona de Robert Kelly haguéssim sentit certa repulsió pel fet que un occidental s’hagi casat amb una oriental, sí que tindria sentit que després de reflexionar-hi poguéssim sentir vergonya o volguéssim combatre alguns prejudicis.

El que és negatiu no és haver tingut aquest prejudici sinó pensar que haver-lo tingut és negatiu. És com dir que és dolent que un occidental tingui una mainadera oriental. És lògic que la majoria de nosaltres penséssim que era la mainadera perquè tots els indicis ens hi van portar. Segur que si haguéssim tingut més informació del context i de Kelly, o fins i tot si la reacció de la seva dona hagués estat una altra, potser no hauríem pensat el mateix. Senzillament, per una qüestió de probabilitats, era més fàcil que no l’encertéssim. Si la mateixa parella la veiéssim, per exemple, passejant pel carrer amb els fills segur que hauríem pensat que són una família.

Així doncs, almenys en aquest cas, aquells qui defensem la llibertat de les persones a tenir qualsevol parella sense discriminació de sexe, nacionalitat, raça, religió, edat o tendència política i respectem i apreciem la feina que fan les mainaderes, siguin de la procedència que siguin, no hem de tenir cap mena de vergonya ni ens hem de replantejar segons quins prejudicis.

Família nombrosa

Em truquen de la gestoria:

–Acabem de tenir una baixa per aquesta tarda, si vols pots venir a fer la declaració de la renda.

–Ostres, em va bé, però no tinc cap paper a punt.

–No pateixis, si no ens has de notificar res d’especial, de nou, ja tenim l’esborrany de les teves dades.

–D’acord, doncs si us va bé vindré a les cinc

–Entesos, fins a les cinc.

Al cap de cinc minuts em tornen a trucar, però aquesta vegada no sento el telèfon. Em deixen un missatge al contestador. L’escolto:

–Hola, et tornem a trucar de la gestoria. Per aquesta tarda ens hauries de portar el títol col·lectiu de família nombrosa. Necessitem saber la data en què te’l van expedir i amb la còpia que tenim del teu títol individual no hi consta. Gràcies i fins després. Adéu.

Òstia, d’on trec jo ara aquest títol? Des que som família nombrosa, fa més de 10 anys, no l’he tingut mai, només em van donar l’individual. He de trucar a Benestar i Família. Busco a Google: “Benestar i família”. Aix. Ara es diu: “Treball, Afers Socials i Famílies”. Clar, en plural, perquè atenen a moltes famílies. Trobo la sucursal que tinc més a prop: “Oficina d’Afers Socials i Famílies de Barcelona – Ciutat Vella”, al carrer Nou de Sadurní, 5. Ni idea. Ho busco al mapa que t’ofereix la mateixa web de la Generalitat. Ah, veig que és a prop de la feina, al costat del Mercat de la Boqueria. Res, a cinc minuts. Tinc classe a dos quarts d’una i són quarts de dotze, encara tinc temps. Però abans hi truco per assegurar-me que me’l poden fer:

–Oficina d’Afers Socials, digui? (és una dona)

–Bon dia. Miri, els truco perquè a casa som família nombrosa i em cal el carnet col·lectiu ja que només tinc l’individual. No he tingut mai el col·lectiu. Me’l poden fer?

–Així que ha perdut el col·lectiu i vol que n’hi fem un de nou?

–Com? No, no l’he perdut. Li dic que mai he tingut a les meves mans el carnet col·lectiu.

–No, això no pot ser. En el moment que li vam donar l’individual també li vam donar el col·lectiu. Per tant, l’ha perdut.

–Està posant en dubte el que li dic? Li estic dient que mai me l’han donat.

–Sí, ho poso en dubte. Quan es genera un carnet individual també es dona el col·lectiu. O sigui, que l’ha perdut

Agafo aire.

–Entesos. No discutirem per això. Així me’n poden fer un de nou?

–Sí, li podem renovar. Al moment.

–(…) He de portar res? He de demanar hora?

–No, no cal, ve i li fem al moment.

–D’acord, doncs ara vinc. Adéu.

–Adéu.

Em poso a fer feina, he d’enviar uns correus que tinc pendents abans d’anar a classe. Però quan els acabo ja són les dotze tocades, no hi sóc a temps. Per sort, avui és el penúltim dia de classe, tinc seminari, només amb 10 alumnes i ja els vaig avisar que els passaria una pel·lícula, El precio de la verdad. Per tant, vaig a classe, els poso el DVD i els dic que he de sortir a fer un encàrrec. Em diuen “entesos, cap problema”. L’oficina tanca a les 2 i la classe, i per tant la pel·li, també acaben a les 2. O hi vaig ara o ja no hi sóc a temps. Calculo que en mitja horeta ja hauré tornat.

M’imprimeixo el mapa que surt al web de la Generalitat i el faig servir de guia. Però quan sóc al carrer m’adono que al mapa imprès no hi ha quedat registrat ni el nom del carrer ni el número i ara ja no me’n recordo. Per tant, tot i que més o menys sé on és, al mòbil torno a buscar les dades de contacte de l’oficina. Poso al Google Maps “Carrer Nou de Sadurní, 5” i l’aparell em va guiant. Ostres, m’adono que el lloc del mapa imprès i el que m’indica el mòbil no són al mateix. Ara em diu que he d’anar entre el Carrer d’En Robador i la Rambla del Raval, a 500 metres de distància del lloc del mapa. Faig cas al mòbil.

Passo pel Carrer Hospital i em sorprèn veure com a la vorera del cantó muntanya està plena de paradetes de productes naturistes: herbes, mels, verdures, etcètera. Hi ha molta gent davant de cada parada. Alguns les graven amb el mòbil mentre caminen (quin mareig quan s’ho mirin a casa). El flaire, l’ambient, les parades i la gent de cop em transporten a una altra ciutat, però no sé a quina. Potser a alguna de l’est mediterrani d’Europa. No sembla que estigui a Barcelona. Em posaria a repassar tota i cada una de les parades, però no tinc temps. Tinc una missió.

Giro pel Carrer d’En Robador, un carrer pel qual sempre m’ha fascinat transitar amb les prostitutes més depriments de Barcelona. Me n’hi trobo una de baixeta i grassoneta que és acariciada afectuosament a la galta per un home bastant més alt que ella i d’origen, aparentment, paquistanès. Sembla que es coneguin de tota la vida.

Arribo a lloc, una petita oficina. Agafo número: el 63 i passen pel 52. Buf, en tinc per estona i més quan veig que tot i que hi ha tres taulells només hi ha un home atenent la gent, els altres dos estan buits. M’assec a una filera de cadires al costat d’un home jove negre i una dona gran blanca que no calla. Està parlant amb la dona que té més a la dreta i li explica la vida. L’altra dona, també blanca, però una mica més jove, l’escolta i també li explica el seu cas. Durant l’estona que he estat allà m’he assabentat del problemes de gairebé tothom. Per exemple, l’home que atenen quan he arribat explica que vol tramitar el títol de família nombrosa però que ho vol fer adjudicant-se els fills de dues dones. Un autèntic culebrot. No aconsegueix convèncer el funcionari.

Al cap de 10 minuts, mentre una dona jove que porta un nen en un cotxet demana un paper que vol dur a la llar d’infants per demanar plaça i que l’home fa els possibles per dir-li que l’ha d’anar a buscar a una altra oficina, s’aixeca una dona, aparentment d’origen magrebí i que porta un mocador al cap, i li dona el número al noi negre del meu costat i se’n va. Ell li dona les gràcies. M’hi fixo, ella li ha donat el 61 i el noi té el 62. Ara ja sé que he guanyat una posició a la cua i que vaig darrere del noi negre.

Quan ja fa un quart d’hora que m’espero, arriba un altre home d’origen estranger. No sé distingir-ne la nacionalitat, però diria que també ha de ser de la zona nord de l’Àfrica. No agafa número, es posa dret darrere l’home que estan atenent, diria que el número 55, mentre la dona que porta el nen petit li està donant de menjar amb un biberó. La dona que tinc al costat li diu a l’home dret:

–Preguntale si las otras mujeres van a tardar mucho. Coño, que hace rato que las esperamos.

L’home dret, el que no porta número, s’espera que el número 55 l’acabin d’atendre i li pregunta una cosa a l’home del taulell. Es gira i va per marxar, però la dona del meu costat li pregunta:

–¿Que te ha dicho, tienen por mucho las chicas?

 

L’home li diu que no en té ni idea i se’n va. Aquesta vegada la dona ho pregunta en veu alta i dirigint-se al funcionari:

–Joder, van a tardar mucho? Es que a las 2 cerráis, eh?

 

L’home li diu que no ho sap, però que no han de tardar gaire. M’estic posant nerviós. Al ritme que anem encara faré tard. Són gairebé la una i cinc. En aquell moment de cop passen quatre fets seguits, ràpids, que fan que em quedi sense la meva cadira: 1) S’aixeca la dona que hi ha a la dreta de la que tinc a la dreta també per preguntar si en tenen per molt. 2) Arriba un altre noi negre, agafa número i s’asseu al lloc de la dona que s’ha aixecat. Estem tots en una filera de 10 cadires i ja no queda cap lloc lliure. 3) La dona del cotxet s’aixeca d’una de les cadires que hi ha en una altra filera de 4 seients que hi ha just davant de l’home que ens atén i jo m’aixeco per obrir-li la porta perquè pugui sortir de l’oficina. 4) La dona que abans seia a la dreta de la dona de la meva dreta i que s’ha quedat sense cadira veu que jo m’aixeco i s’asseu al meu lloc. Em quedo sense la meva cadira. Total, m’assec al lloc que ha deixat lliure la dona del cotxet.

No fa ni un minut que m’hi he assegut i se m’acosta una altra dona que diria que és també d’origen marroquí, em dona el seu número de la tanda, el 67, i em diu:

–Me puedes guardar el número? Me he dejado el DNI de mi niño y lo tengo en casa, que está aquí mismo, al lado.

 

–Oi tant, cap problema.

No ho entenc. De què serveix que li guardi el número? Però ho faig amb molt de gust. Li toca a la dona que fins fa poc seia a la meva dreta, té el 57, i que no ha callat ni un segon. Ara la puc veure de cos sencer. Porta una dessuadora blanca i bruta. Va escabellada i té la cara molt marcada, plena d’arrugues. És més jove del que aparenta. L’acompanya un home, que no sé pas d’on ha sortit. Diria que era a fora. Ell és molt alt i morè, també amb una cara molt cascada. Suposo que són gitanos.

Se’m fa una mica complicat explicar quin problema tenen, diria que l’home que l’atén tampoc l’entén. Però em sembla que ja havia parlat amb una altra de les dones funcionàries, per això demana tan insistentment quan tornarà, i que havien quedat que una parenta que té a Granada li enviaria una documentació. El problema és que li vol enviar per fax i l’home li diu que no en tenen, que li enviï per correu ordinari o electrònic. Potser m’equivoco i potser és una percepció equivocada i estereotipada, però diria que aquest funcionari fa poc que treballa a l’oficina. Finalment, després d’uns minuts discutint, la dona desisteix i li diu que ja s’esperarà a que arribi l’altra funcionària i que li torni el número.

Ara li toca el torn a la dona que seia a la dreta de la dona que acaben d’atendre i que seia a la meva dreta. O sigui, la que m’ha pres el lloc. Número 58. A aquesta li deuen uns diners d’uns pagaments retardats. Es veu que li van pagar en un compte corrent que ja no té i ara no hi ha manera de rebre els diners. L’atenen durant molts minuts, gairebé són dos quarts de dues. De fet, durant l’estona que miren de resoldre el seu cas han passat tres fets significatius.

El primer és que ha tornat la dona del 67. Se m’acosta, em demana el número i gairebé me’l pren de la mà. Tinc la sensació que no s’acaba de fiar que li vulgui tornar. El que passa és que el tinc enmig del mòbil i de la cartera i al costat del meu. Aquells tres segons buscant el seu número se’m fan molt llargs. Finalment li torno i em dona les gràcies.

El segon fet és que de cop s’obre la porta i torna a entrar la dona que seia a l’esquerra de la que estan atenent, la número 57. Porta un mòbil a l’orella i mentre parla per telèfon se’n va directament al funcionari i li diu que la dona del telèfon li demana el número de fax per enviar la documentació i li passa el telèfon perquè ell l’atengui directament. La dona del 58 ni s’immuta, creua les cames i es mira l’escena atentament. El funcionari intenta explicar-li a la dona del telèfon que li sembla que a l’oficina no tenen fax i que si el tenen ell no en sap el número. No me’n puc estar i finalment intervinc. Em torno a connectar al mòbil i a l’aplicació d’Internet encara tinc connectada la pàgina de l’oficina a on hi consta el número de telèfon i el de fax. M’aixeco i els dic:

–Sí que teniu número de fax, és el 93 442 35 00.

I just quan el funcionari anava a dir-li a la dona del telèfon em diu:

–Ja ha penjat. Però me’l dones, si us plau, que me l’apunto?

La dona recupera el mòbil i li demana a l’home que li doni un post-it per apuntar-se el número de telèfon i el fax. Em dona el post-it i un bolígraf i li apunto els dos números.

–Muchas gracias chiquillo.

 

I torna a seure.

I el tercer fet significatiu és que, un parell de minuts més tard, finalment entra per la porta una de les funcionàries que han d’ocupar un dels dos taulells buits. Porta una bossa a les mans i tinc la impressió, potser equivocada i estereotipada, que ve d’anar de compres. El primer que li pregunta l’home quan ella entra és si tenen fax. Ella li diu que sí, a dins. Ell em mira i em somriu tímidament. La segona pregunta que li fa és què coi ha de fer per resoldre el problema de la dona del número 58. Després d’estudiar el seu cas, li diu que truqui a no sé qui perquè l’ajudi.

La funcionària li pregunta a l’home si el sistema informàtic funciona i ell li diu que a estones sí i a estones no. S’asseu al seu lloc i a l’altra cadira del taulell ja l’espera la  dona del número 57. En pocs minuts la despatxa. Li confirma que el número de fax que li ha donat el “chiquillo” és correcte i que li enviï la informació. La parella s’aixeca i ella surt disparada de l’oficina. Al seu darrere hi va l’home, més tranquil, em mira, em somriu i em diu “muchas gracias”. La funcionària comença a passar números:

–El 59?… El 60?… El 61?

I s’aixeca el noi negre al costat del qual m’havia assegut feia una estona. El proper seré jo, però tinc la sensació que encara anirà per llarg. Ja són gairebé dos quarts de dues i estic perdent l’esperança. A la 58 encara no li han solucionat el problema i el del 61 (i 62) porta molta paperassa per començar els tràmits de la família nombrosa. Però quan ja m’estava plantejant fins a quin minut podia continuar esperant per poder arribar a classe abans que s’acabés la pel·lícula, es torna a obrir la porta i entra l’altra funcionària. Amb una mica més de parsimònia que l’anterior, s’asseu davant del seu ordinador i pregunta el mateix que l’altra, o sigui, si el sistema informàtic funciona. Tinc la sensació, potser equivocada i estereotipada, que té l’esperança que no funcioni. Oh, lamentablement funciona:

–El 62?

M’aixeco i dic:

–No, toca el 63.

I sense dir res passa el número. M’avisa que el sistema informàtic no acaba de funcionar, però ho prova i em diu:

–No, no va!

I exactament un segon més tard exclama:

–Ai, calla, sí, ara sí.

I en menys de 2 minuts em fa el carnet de família nombrosa col·lectiu, tot i que m’avisa que en realitat per fer-me el col·lectiu abans ha de fer l’individual. Veient com m’ho explica diria que no és la que m’ha atès per telèfon. Millor.

Aprofito per demanar-li si li consta que encara em deuen uns diners d’un pagament que feien per tenir criatures a compte. I em diu que sí, que el 2011 es van paralitzar els pagaments i que ara els tornen a activar. Li pregunto quan em deuen i em diu que uns 300€, ara no recordo exactament la quantitat. Li dono les gràcies i me’n torno ràpid cap a la Facultat, ja passen de dos quarts de dues.

Torno a passar pel Carrer d’En Robador. Em sembla que una prostituta em tira els trastos, però no em giro. Torno a passar per davant de les paradetes del Carrer Hospital i segueixo tenint ganes d’aturar-me. Potser hauria de mirar d’acostar-m’hi un altre dimecres, a veure si hi tornen a ser.

Aquesta vegada faig drecera pels jardins de la biblioteca de Catalunya i passo per davant de la porta del teatre on he vist un parell d’obres de La Perla 29. Em porta bons records. A tres quarts de dues entro a classe i veig a tots els alumnes còmodament asseguts mirant els últims minuts de la pel·lícula, just en el moment en què Charles Lane (Peter Sarsgaard) li diu a Steven Glass (Hayden Christensen) que l’acomiada com a periodista de la revista The New Republic per haver-se inventat uns quants reportatges.